Elizabeth Duval: “Als focs d’Urquinaona hi havia bellesa”

Elizabeth Duval és la jove promesa de les lletres espanyoles, per no dir europees. Quan diem jove, volem dir que va néixer el 2000. Aquesta és només la primera pedra d’un personatge públic que, des de la primera aparició a El Intermedio amb 14 anys, ha anat acumulant energia fins a l’esclat que viu enguany amb la publicació dels seus dos primers llibres: Reina (Penguin Random House) i Excepción (Letraversal). Més fragments d’aquesta identitat polifònica: nascuda a Alcalà de Henares, viu entre Madrid i París, estudia filosofia i filologia francesa a la Nouvelle Sorbonne, és poeta, narradora i assagista, va saltar a la fama per la seva condició trans però de seguida desborda l’etiqueta i polemitza amb totes les branques de la cultura contemporània: filosofia, política, estètica. L’ètica potser no li interessa tant. Si durant molt de temps hem lamentat la pèrdua de la figura de l’intel·lectual públic, Duval és el manual per ressuscitar-la al segle XXI: stories d’Instagram barrejant Deleuze i Rosalía, anàlisis geopolítics postirònics des del compte de Twitter i concursar al popularíssim reality First Dates per promocionar-se descarnadament. A Reina explica el seu primer any a Paris, i Excepción és un poema escrit arran dels focs cremant a la Plaça Urquinaona l’octubre passat. Duval parla com escriu: erudició, sentit de l’humor i autodeconstrucció constant amb les subordinades que calgui. El diumenge que l’entrevistem té molta ressaca i se sent lacaniana.

Què veus a Urquinaona?
La imatge d’una partida d’escacs enmig del foc que cremava. També la gent fent-se selfies davant de les manifestacions. I el vídeo d’un furgó de policies que passava per un carrer buit cridant “Veniu, que som gent de pau!”. Aquestes coses tan específiques em van fascinar.

Quina relació tenies amb Barcelona?
Mai he viscut a Barcelona. Sóc una madrilenya que ha vingut algunes vegades a fer turisme. Jo sóc una simple espectadora: no visc les revoltes directament, m’arriben a través d’una retransmissió.

Escrius a Excepción que “La rosa florecerá en fragmentos audiovisuales”.
Hi ha el tòpic de “La revolució no serà televisada”. Però aquí el verb és “televisar”, i això no reflecteix el que està passant. La comunicació a través d’Instagram i Twitter és molt més immediata i permet més angles al voltant de la veritat. No és només la veritat restituïda per mitjans de comunicació, la veritat que segueix una certa línia editorial, la veritat que s’escriu a les redaccions. Disposes d’una imatge menys alterada simplement per la mera pluralitat de totes les imatges que tens de cop. Això m’interessa perquè abans no era possible. A França, per exemple, connectaves amb un livestream de les Armilles Grogues i t’esperava una pel·lícula de 8 hores.

Has vist totes aquestes imatges, però com les interpretes?
Seria un error pensar que el que passa a Urquinaona o a les revoltes d’octubre té a veure només amb la sentència del procés. La sentència és important com a detonant, però hi ha una part de població jove que no té com a màxima preocupació els estàndards de justícia, democràcia o llibertat que hi ha a l’Estat espanyol. El que hi ha és una desconfiança en aquestes institucions, en la possibilitat mateixa d’aquestes institucions i en un futur possible. Urquinaona només és possible si la gent que hi participa considera que no tenen res a perdre. La paradoxa és que sí que tenen coses a perdre, però ja és igual: viuràs pitjor que els teus pares, el lloguer és insostenible, no tens cap possibilitat de viure una vida com la que l’Estat del Benestar t’ha venut i, si desapareix aquesta possibilitat, tot t’és més igual i pots anar endavant amb aquests exercicis de violència espontània. 

Creus en el potencial emancipador de la violència o només en el seu potencial estètic?
La violència és molt bonica, estèticament. Això és evident. Ni tan sols cal arribar a la fase de la sublimació: la violència té aspectes bonics en ells mateixos. No condemnaria mai la violència per una qüestió moral, i no m’interessen quines violències són legítimes i quines no. Encara que quedi súper relativista, lacaniana, post-estructuralista… per mi és així. Crec que les violències no s’han de pensar moralment, sinó que s’ha de jutjar la seva utilitat final. I aquesta utilitat no es pot saber d’antuvi. Crec que la violència dels manifestants d’Urquinaona contra les forces de l’Estat està justificada i que hi ha quelcom de bell en aquesta resposta. Hi havia bellesa als focs d’Urquinaona. Pragmàticament, no podem saber què produirà ni es pot teoritzar abans de començar. Però no m’inclino cap a una condemna general de la violència ni a un elogi de la violència en ella mateixa. M’interessa a què pot portar cada violència.

I a què ha portat la violència d’Urquinaona?
A Excepción escric “Los hechos aquí descritos no son una revuelta anticapitalista, lol, de eso ya no queda”. Tampoc ho veig condemnable amb la fórmula fàcil “fills cupaires de pares convergents”, encara que es va veure la possibilitat de cert nihilisme i de la violència exercida per ella mateixa. Però, per a mi, fins i tot en aquests que estan cosint un espai de violència per la violència, el més l’important no és el que ells facin o el que a ells els mogui, sinó com es construeixin i s’utilitzin les imatges que produeixen. A posteriori, el que ha passat a Urquinaona no ha tingut utilitat perquè ningú ho ha articulat políticament. En mons alternatius, potser hauria estat més interessant, com va dir l’Agència Nacional, que els CDR haguessin estat organitzacions terroristes de debò. Potser hauria obert més possibilitats polítiques del que vam veure finalment [riu].

És des d’aquí que poetitzes i reflexiones sobre la imatge del foc?
Per mi el foc és molt lluminós, és la vista: permet discernir les coses, veure els camins possibles, el que es pot fer i el que no. És el component heraclitià del canvi. Igual que la condemna de ser lliures sartreana. En el moment en què s’encén el primer foc, estàs condemnat a ser, i ja no pot parar-se encara que no ho hagis escollit. “Ser” ve donat. Una ment divina que pogués fer un càlcul del sofriment i els plaers de tota la història de la humanitat, podria dictaminar que va ser una condemna que el primer foc s’encengués. Però nosaltres no podem. Potser tot és tràgic i inevitable: des que s’encén el primer foc, ja no podria haver anat d’una altra manera. 

Què aporten les revoltes d’Urquinaona a una possible filosofia política postmillenial?
Per mi el més interessant és la desestabilització. Encara que estigui molt trillat i sigui molt acadèmic, penso que és una cosa molt rizomàtica en la línia Deleuze-Guattari, que provoca l’obertura de moltes possibilitats. Excepción és un poemari molt contradictori amb ell mateix, no té un discurs coherent. Hi ha dubtes: no perquè la democràcia representativa sigui impossible de realitzar plenament, vol dir que l’alternativa ens durà vides més dignes. Si de sobte s’ensorressin totes les estructures de l’Estat, a llocs com Espanya on hi ha una gran dependència de les estructures de l’Estat, com ara la Seguretat Social, el sistema educatiu… seria una catàstrofe. No podríem viure d’un dia per l’altre amb la desaparició d’això i em plantejo si seria desitjable. Tant a Urquinaona com en les Armilles Grogues, trobem peticions molt diferents i impossibles de reconciliar. A França s’ajuntaven gent d’extrema dreta amb anarquistes d’esquerres. M’interessa la finestra d’oportunitat que obre la desestabilització per produir canvis en el sistema. Alguns canvis poden ser replegaments negatius, com quan es vincula l’auge de Vox amb l’independentisme. Però penso que fins i tot aquestes respostes negatives contribueixen a un moviment, i crec que un moviment és millor que la posició estàtica. No tot està “atado y bien atado”, i per això m’interessa l’octubre que “desata”.

Cal la revolució total o aplaudeixes els guanys gradualistes d’un govern com l’actual?
S’ha parlat molt a França que les Armilles Grogues poden arribar a fer que el Front Nacional incorpori les demandes de la classe treballadora i tot el que ha patit per culpa de la desindustrialització, fins al punt que es trenqui el cordó sanitari que impedia que algú amb cognom Le Pen arribés a l’Elisi. Jo penso que aquesta és una conseqüència possible, perquè mai es poden predir les conseqüències que tindrà un estat d’excepció. Encara que la gent que hi participa a vegades ho fa com si no tingués res a perdre, sí que té coses a perdre i una vida a la qual tornar després de la manifestació. I així el cost de la revolució esdevé inassumible. Aquesta ha estat l’estratègia de Macron amb les pensions: aguanta una vaga i, quan aquesta vaga ho ha esgotat tot, després anunciar una reforma de l’educació superior. I ara no hi haurà una vaga general perquè els que s’han manifesta per les pensions ja no tenen recursos, no tenen caixes de resistència i no poden seguir assumint el cost de la vaga. En aquest tipus de processos hi ha les dues parts: la revolució pot fer-se servir per aconseguir demandes però també per contenir-les i anar enrere. A Catalunya, a curt i mitjà termini jo veuria molt plausible un govern no independentista, tripartit ERC, Comuns i PSC. Però els canvis són a llarg termini. Octubre ha modificat a Esquerra portant-la a buscar més diàleg amb el PSOE i ha modificat a Junts per Catalunya en la direcció contrària, amb totes les contradiccions que suposen per a un espai neoconvergent. Crec que les lògiques i les dinàmiques polítiques de fons a llarg termini sí que canvien. Hi ha un vers al poema “a lo mejor somos mejores poetas cuando govierna la derecha”, que fa pensar que només hi ha possibilitat de plantar les llavors de canvi quan hi ha una reacció violenta. 

Aleshores, creus que accelerar i radicalitzar les condicions del sistema és la forma d’aconseguir als guanys. T’he llegit posant l’ecologisme com a exemple d’això.
Ara aniré més enllà del teòric. En els anys que vindran, si no guanya, ja no Bernie Sanders a les pròximes presidencials, sinó una figura a l’esquerra de Sanders a les següents, estem fotuts a escala global. L’ecologisme imprimeix una urgència que fa necessari que certes coses passin ja, perquè en un futur ja serà tard. Per això crec que hi ha diversos camins possibles: no crec que, necessàriament, després totes les lluites arribi el cel, que les contradiccions inherents al capitalisme l’aboquin a la seva destrucció. És perfectament possible que el capitalisme acabi amb el planeta i amb la civilització abans d’acabar amb ell mateix. Si tot això fracassa, Trump torna a guanyar, el partit demòcrata és incapaç de reestructurar-se cap a l’esquerra, i en molts sentits sé perfectament que aquesta esperança és il·lusòria, potser l’única possibilitat de futur per a l’esquerra està en veure què fem després de les ruïnes del capitalisme. L’esquerra es veu incapaç de fer res per la complexitat de totes les forces que remen a la contra. En el mentrestant, veig la necessitat d’actuar i intentar lluitar per evitar-ho, però en el futur crec que, si segueix existint la humanitat, s’haurà d’intentar elaborar una altra construcció política des de les ruïnes perquè no haurà calat a temps.

Dius que l’esquerra hauria de tenir més en compte el sobiranisme.
Crec que una gran part de tota aquesta capacitat d’actuació està limitada per organismes supranacionals. Per mi no és un valor en ell mateix que un país amb estat decideixi sobre les seves pròpies lleis: un govern de la UE pot ser millor que el govern d’un país, com es veu a Polònia o a Hongria. Però alhora, aquests organismes delimiten molt a nivell pressupostari i dificulten la coordinació global. Dins de la urgència que implica la qüestió ecològica, veig en la sobirania una eina per poder implementar les mesures aviat. Si no es fa de manera sobirana, potser és massa tard. Per exemple: jo veia que el labour de Jeremy Corbyn podria haver aprofitat la sortida de la UE per començar a fer força en una bona direcció que no hauria pogut dur a terme des de dins. L’acord PSOE-Podem és progressista, però és un progressisme massa limitat per l’estabilitat pressupostària que exigeix la UE. 

I la qüestió nacional?
Em passa el mateix: crec que es pot utilitzar o no depenent de la circumstància. Veig el nacionalisme com una cosa pragmàtica. Per mi reivindicar-se com a patriota no és una qüestió sine qua non, ni l’única manera de fer política. Sí que crec que cal una identitat i una construcció de sentit a la qual s’aspiri i crec que la construcció d’una identitat nacional és imprescindible per qualsevol esquerra que arribi al poder. Per exemple: jo criticava el decret contra l’apologia del franquisme perquè no feia res substancial. Si el que vols és eliminar el franquisme, has d’eliminar completament l’escola concertada, fer canvis radicals en l’educació, reestructurar l’exèrcit i un munt de canvis molt més importants que tenen contrapoders que els dificulten enormement. Una possibilitat per aconseguir aquests canvis és construir un discurs nacional no ingenu. A Catalunya s’ha vist molt bé: la qüestió catalana va de reclamar sobirania en molts nivells, des del molt mitificat per part de l’unionisme “Espanya ens roba”, fins a “Volem tenir competències per fer polítiques més d’esquerres del que es faria a Espanya”. Els organismes supranacionals són com el perro del hortelano: no desitgen que Catalunya se separi però alhora impedeixen les mesures d’esquerres si Catalunya segueix dins d’Espanya. En aquest sentit crec molt interessant que hi hagi llocs sobirans que facin pressió, com podria haver estat un Regne Unit de Corbyn que tirés pel dret i implementés mesures ecològiques urgents i necessàries aprofitant el Brexit. Però, per mi, els nacionalismes i els sobiranismes no són immutables ni necessaris, valen pels seus efectes i per les possibilitats que obren.

Com creus que es resoldran les tensions nacionals a Espanya?
Em recorda al que deia Zizek: que el realment progressista als USA era votar Trump i no a Hilary Clinton. Tenia raó. Si Trump no hagués arribat a president, Sanders no tindria cap possibilitat i la reestructuració del partit demòcrata a l’esquerra seria impossible. Jo veig que si segueixen les tensions nacionals a Espanya, Vox pot acabar superant al PP i liderar una majoria de dretes. I crec que, si això passés, seria el millor que li podria passar a l’esquerra políticament a Espanya. Això no implica que jo estigui disposada a votar a Vox. A les últimes eleccions vaig preguntar en broma a Twitter a qui pensaven que votarien: Unidas Podemos, Más País, Vox o una altra opció. Al PSOE ni el vaig posar [riu]. No han de coincidir necessàriament el que és positiu a curt termini amb el que ho és a llarg. A més, és molt perillós perquè, si guanyés Vox, hi hauria un acarnissament amb moltes minories i factors que generarien patiment. Però a mitjà i llarg termini, si Vox no guanya, no hi haurà un moment d’esquerres a Espanya.

Prou de geopolítica: ara parlem de la poesia i tornem a Urquinaona. A partir dels focs que cremen, decideixes construir Excepción sobre la base de The Waste Land, el gran poema de de T.S. Eliot considerat el cim del modernisme literari .
The Waste Land surt el 1922, i ja és comú comparar el moment actual amb l’entreguerres dels anys 20 del segle XX. Crisis financeres que poden donar-se que recorden a la República de Weimar, etc. Volia fer com Eliot i no fer el simple retrat d’una població, la psique, relacions polítiques i socials dins d’això, sinó de com canvia i es desfigura el llenguatge amb el pas del temps. El llenguatge poètic no ha de ser el mateix el 1922 que el 2020. Hi ha molts poetes de la meva generació que tenen una poesia que, en l’aspecte formal, s’ha queda tencallada amb la poesia de l’experiència, Blas de Otero, Gil de Biedma. Això no s’ha superat i aquesta no és la poètica que a mi m’interessa. Em sembla estèril: no per posar temes nous dins de formes antigues, com ara el feminisme o la precarietat, de sobte estàs cosint una cosa que vagi amb l’esperit del teu temps. Crec que l’artista no ha de ser tant una veu individual del geni com una veu que expressi en part la situació del seu temps. Jo veia un paral·lelisme entre el que feia Eliot i el que faig Excepción: dos poemes molt lligats al Zeitgeist.

Que reflecteix la forma poètica d’Excepción sobre el nostre temps?
Excepción no és l’aposta formalment més arriscada o més brutal que he fet, però reflecteix la condició fragmentària. Els fragments d’Excepción són com extreure l’essència de les stories d’Instagram contraposades. Veus diferents, polifonia combinada amb referencialitat. No es pot escriure actualment sense pensar que el lector tindrà Google a la seva disposició. Ja no calen les notes al final del llibre que t’expliquen el poema. Si de cop parlo d’una peça de Schubert, no cal que ho digui. El lector pot buscar-ho. Hi ha una apel·lació al lector dins del poema que li demana que no sigui mandrós. La lectura no ha de ser un consum purament passiu, ha d’implicar una presa de partit. Tant Excepción com Reina són llibres que no volen ser llegits. En algun passatge, de fet, et pregunten si no estaries millor masturbant-te. Els textos parlen de la hipocresia del fet de produir i consumir productes culturals. Segueixo a Godard quan diu que som els fills de Marx i Coca-Cola. També hi ha molt de conflicte i apel·lació a mites moderns: Bad Gyal, La Zowi, Gata Cattana. Però alhora és molt dens: quan referencio a Gata Cattana, has de passar moltes pàgines de lectura de la wikipèdia per seguir un puzle que et durà fins a Hesíode passant per Lisístrata. Deixo aquest puzle perquè el lector el pugui reconstruir o no. Vull crear una obra oberta, com deia Umberto Eco.

En última instància, la teva proposta artística i literària està moguda per una voluntat de transformació política?
El que faig en aquests llibres és, en última instància, un joc. La cosa política va per altres vies. Escrivint un llibre no canvies el món. Depèn de quin llibre i de com s’utilitzin les idees. Marx no canvia la qüestió política per l’escriptura d’El Capital o del Manifest comunista. L’important no és el llibre o el pamflet, sinó el que en fan les persones, i això escapa del control de qui ho escriu. 

Acabem amb l’aspecte personal: amb només 20 anys, enguany treus tres llibres i es parla de tu com la jove promesa de les lletres europees. Per explicar aquesta ambició a partir de Reina, el llibre i la metàfora: de què parles quan parles de conquerir el tro universal?
No tot és purament personal: quan se’t categoritza com a subjecte subaltern, quan et poden dominar encara que sigui amb una etiqueta teòrica, és interessant veure com pots subvertir-ho. No totes les relacions de dominació són dolentes. No totes les eines de dominació són inherentment dolentes. Una llei, un càstig possible, no ha d’anar necessàriament en un sol sentit. Políticament, jo no em concebo com algú amb més dret a conquerir el tro que els altres. Al contrari: a mi m’hauria de tocar allunyar-me’n. Naturalment, jo no podria ser hereva del tro. Tampoc vull subvertir-ho com una rebequeria, simplement perquè sí. El que hi ha és una ambició: crec s’ha d’ambicionar l’universal. És un error per part de l’esquerra no fer servir molts dels desitjos que genera el capitalisme. Per fals que sigui com a narrativa, el model del capitalisme, de l’home i la dona fets a ells mateixos, les històries de l’american dream d’arribar fins al cim, em semblen molt útils per fer-los servir i subvertir-los. Crec que és només quan arribes al cim que pots fer servir l’altaveu per dir que l’emperador va despullat, que la corona no existeix, que l’ascensor social i la meritocràcia no són tals i que el sistema és injust i canviant. Des dels altaveus més grans, cal fer un joc d’infiltració intel·ligent, el que diu Rodrigo García Marina, conèixer el fet terrorista d’habitar els espais temporalment cedit. Cal terrorisme del simbòlic.

Has criticat una tendència cada cop més hegemònica en el feminisme cap al replegament.
Trobo que hi ha una irresponsabilitat per voler ocupar-se d’un microespai que es pensa com autònom i independent de la resta del sistema. Es crea un sentiment de tribu, d’ocupar-nos del petit espai que podem controlar, però els problemes que es produeixen fora els donem per impossibles. El feminisme i el queer a Espanya es preocupen que els seus espais d’assemblea siguin segurs, que es facin tallers feministes a l’acampada, que la indústria cultural queer que es consumeix a ella mateixa funcioni, etc. Però no hi ha una preocupació real per la transformació de l’escala global. I si es deixa l’escala global, no hi ha un canvi possible. Agraeixo aquesta corrent del feminisme, però en aquest joc cadascú ha d’elegir el seu rol. Jo estic per una altra cosa.

Aquesta cosa per la qual estàs passa per parlar des del jo i l’autoficció, per construir un personatge popular que va a First Dates en comptes d’escriure un manifest teòric?
Sí: jo crec que entenc molt bé els codis, el llenguatge i els mecanismes amb els quals funciona l’atenció mediàtica, la construcció d’una figura. M’interessa jugar-hi i subvertir-los, però sóc molt conscient que, en la majoria dels casos, més enllà de la mini-indústria cultural, un llibre no ven pel que diu el llibre. Un llibre no ven pel seu contingut, sinó per l’autor i la figura pública de l’autor. Has de crear una atmosfera que digui que, si no estàs parlant d’Elizabeth Duval t’estàs perdent alguna cosa, i això no té res a veure amb si els llibres d’Elizabeth Duval són bons o no. Seria deshonest si jo fes una construcció de personatge i no intentés criticar-la o desestabilitzar-la en el que escric. Per això cal escriure des del jo: si tota l’estona estàs construint un personatge mediàtic, el que és interessant és subvertir-lo, ampliar l’espectre i fer-lo més complex. I després potser trec un manifest teòric. Però va per etapes: la construcció de personatge és de les primeres que cal fer.

Escriure els llibres t’ha ajudat a satisfer el teu desig de saber?
El llibre té una intenció: no és construir un desig d’una cosa que no es té, sinó d’una cosa a la qual no es pot arribar mai. La construcció projectada cap al futur rau en no oferir aquesta resolució típica de les novel·les. Cal incitar al desig, i això la meva narradora ho diu: construeix una relació d’amor i desig amb la lectora. Però hi ha una diferència entre l’amor, la parella, la institució del matrimoni… i el desig. El desig em sembla molt poderós. Té una utilitat política. El desig funciona per l’absència. Sense la mediació de l’absència, hi hauria molt menys gaudi i moltes menys possibilitats, molta menys ambigüitat. No és casualitat que desig i saber vagin units. Hi ha aquesta voracitat. Per al personatge d’Elizabeth Duval, funciona molt millor dir que jo he estat despullant-me i mostrant-ho tot, i ara tu has de prendre consciència que aquesta construcció del personatge ha estat totalment conscient, i tu no sabràs necessàriament què hi ha darrere d’això o què passa després. Si subliméssim el desig, perdríem tota l’eròtica.