El virus comunista d’Slavoj Žižek

El filòsof eslovè publica 'Pandèmia', una reflexió sobre les implicacions polítiques del coronavirus

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Tots els intel·lectuals comencen els seus papers sobre el virus intentant desmarcar-se del tòpic que les crisis són oportunitats, clixé ferit de gravetat per culpa de les oportunitats que havien de descabdellar-se de la crisi de 2008 i que encara esperem amb cara d’idiotes. Fet el preàmbul, procedeixen a convertir la crisi del coronavirus en una oportunitat per aplicar el seu marc de pensament a la pandèmia. El filòsof eslovè és prolífic i fins hi tot ha pogut escriure un assaig breu, Pandèmia, que l’editorial Anagrama acaba de publicar en català. Per a Žižek, la crisi del virus és una oportunitat per parlar de comunisme i, si no és demanar molt, començar a implementar-lo.

El filòsof eslovè Slavoj Zizek

Žižek és dels pocs intel·lectuals que reivindica la paraula, però la veritat és que el comunisme del filòsof eslovè s’ha convertit en un sentit comú gairebé universalment acceptat, amb el petit problema que tothom en reconeix la sensatesa però ningú el duu a la pràctica. El comunisme de Žižek es desentén de la barbàrie genocida que la ideologia va comportar en les seves manifestacions històriques per quedar-se amb una arrel teòrica light: comunisme seria assenyalar que capitalisme i el lliure mercat no són sostenibles ni serveixen per afrontar les crisis que vindran. En el comunisme de Žižek, no hi ha dictadura del proletariat, no hi ha abolició de la propietat privada, i no hi ha utopia. El nou comunisme és una modesta proposta de governança democràtica i transnacional que limiti amb polítiques socials el campi qui pugui de l’ordre neoliberal. Comunisme és obligar a General Motors a fabricar respiradors, imprimir diners i donar-los a la gent i no només als bancs; dedicar els recursos de l’estat a tenir cura dels vells i dels malalts sense passar factura, que són coses que ja s’estan fent arran del virus. Girant una popular broma cunyada que diu que “Els liberals no existeixen. Un liberal no és més que un comunista amb títol”. Žižek escriu: “I si resulta que la veritat és justament la contrària? Si anomenem “liberals” els qui es preocupen per les nostres llibertats, i “comunistes” els qui són conscients que aquestes llibertats només es poden salvar amb canvis radicals -perquè el capitalisme global s’acosta a una crisi-, aleshores hauríem de dir que, avui, els que encara ens reconeixem com a comunistes som liberals amb títol”.

La Covid-19 interessa a Žižek perquè, seguint a Bruno Latour, és “un assaig per a la futura crisi climàtica”, que era l’exemple que havia servit fins ara al filòsof per demostrar la lògica autodestructiva del sistema en el seu estat actual. El problema del neoliberalisme és que el poder econòmic domina i s’escapa del polític a través de la xarxa de corrupteles globals, i mentre els estats-nació siguin el límit a la capacitat de la humanitat per cooperar i dirigir-se a ella mateixa, els problemes s’agreujaran en comptes de solucionar-se. La importància política del virus segons Žižek és que ens permet veure el grau d’interconnectivitat del real que la vella política ignora. Quan el partit comunista xinès amaga el virus durant mesos, que la Xina no tingui llibertat de premsa deixa de ser el seu problema i esdevé el de tots. Si el comunisme va de gestionar el comú, el coronavirus ens demostra que aquest comú és el de la humanitat sencera i, amb Greta Thunberg (Žižek n’és fan declarat), el de totes les espècies del planeta.

Sobre allò específic del virus, Žižek aporta una reflexió bonica i optimista des del punt de vista existencial: veure el distanciament social com una forma d’enfortir els vincles. Partint del “No em toquis” que segons Joan 20:17 Jesús diu a Maria Magdalena després de la resurrecció, Žižek creu que la privació de les inèrcies físiques accentua la receptivitat espiritual. Confinats a casa i sense poder abraçar als nostres familiars, aprenem a veure els altres amb els ulls i no amb les mans, contemplar el món i el proïsme sense poder-hi actuar. Žižek, que es declara ateu cristià (sic), sempre ha vist un potencial emancipatori en l’ètica d’aquest amor que accepta l’alteritat en tota la seva infinitud més enllà de cap consideració instrumental. Per a Žižek, el comunisme no és una germanor fusional en nom d’un ideal, sinó la comunitat entre buits que se saben insondables i, malgrat tot, s’estimen. 

Pandèmia no és una reflexió programàtica per al futur, però sí que és una eina per entendre el present més esmolada filosòficament del que la rapidesa de la seva publicació insinua. Com tots els intel·lectuals públics del nostre temps, Žižek s’ha capbussat sense miraments en el seu biaix de confirmació per dir que ell havia tingut la raó des del principi. Però Žižek és un analista polític lúcid i un filòsof més subtil i elegant del que diu el tòpic. També és molt menys utopista del que la seva fama adverteix, i amb els anys s’ha vist que el punt de convergència de totes les seves reflexions és una mena de socialdemocràcia global amb molt poques aspiracions de transformar l’ànima humana. Són les irracionalitats d’un món cada cop més injustificable econòmicament i climàtica les que han centrant el pensament de Žižek, fins al punt de convertir-lo en portaveu d’un sentit comú que ja no és possible sense una revolució profunda i global. El virus és una oportunitat per assajar la decència abans que sigui massa tard.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació