El preu de ser mare

Júlia Bacardit estudia a El preu de ser mare l’evolució que ha tingut la reproducció assistida a l’estat espanyol, específicament la que fa servir òvuls de donants. L’autora no se centra només en les tècniques d’extracció i implantació d’oòcits, sinó també en la història de la reproducció assistida, les conseqüències que té per a donants i receptores, l’acompanyament que les clíniques fan a les dones que decideixen ser mares per tècniques de reproducció assistida i les que donen; les conseqüències que pot tenir per als nadons que neixen a partir d’aquestes tècniques; de la legislació i regulació de la reproducció assistida que encara avui, a Espanya, és laxa i sempre xoca amb qüestions ètiques i complexitats morals i també recull testimonis molt diferents de donants i receptores.

Durant la seva investigació Bacardit va poder parlar amb Pere Barri de la clínica Dexeus, el primer metge a Espanya que junt amb un equip de quinze metges més va portar el primer nadó al món per fecundació in vitro, amb la metgessa Júlia Cura i l’embriòleg Enric Güell.

Al llarg del segle XX la població mundial es va multiplicar per quatre, la demografia es va regular, i a partir de moltes tries individuals, la gent va prioritzar més la qualitat de vida que el nombre de fills que poguessin tenir. El descens de la natalitat va lligat a una major abundància de recursos i benestar; i al creixement de l’economia. El problema més gran és que cada vegada hi ha més gent gran i la disminució de població jove resulta en països envellits que aviat no podran sostenir el sistema de pensions.

Pel que fa al cas de l’estat espanyol, a part de ser un dels països més envellits del món, no hi ha polítiques que permetin la conciliació familiar amb la vida laboral. Aquests fets se sumen a la circumstància que els joves en edat reproductiva no tenen feina o en tenen amb sous baixos i poques perspectives d’ascensió; també la dificultat de trobar habitatge i la incorporació de la dona al mercat laboral fan que la maternitat no es comenci a plantejar fins a edats ja avançades. Aquestes circumstàncies es van accentuar amb la crisi econòmica del 2008.

Les donacions d’òvuls han crescut exponencialment des dels anys 90. Alguns dels motius pel retard de la maternitat i especialment per la crisi del 2008. És important remarcar que la situació a Espanya és diferent a altres països on la reproducció assistida està prohibida per temes d’explotació del cos de la dona o per temes morals i ètics; o on les regulacions són molt més estrictes. Bacardit explica que a Espanya la majoria de donants són caucàsiques, perquè les dones blanques tenen més poder adquisitiu per poder permetre’s la reproducció assistida i llavors es busquen donants amb característiques físiques semblants a les receptores. Hi ha algunes excepcions, com les europees d’origen no caucàsic que viatgen a Espanya per inseminar-se i les dones nord-africanes.

Les receptores en moltes ocasions no és que no puguin ser mares per una esterilitat fisiològica, sinó que hi ha altres motius per assistir a la reproducció assistida: dones solteres que volen ser mares, vídues que es volen inseminar del marit difunt, parelles de lesbianes… Malgrat tot, la majoria de les pacients segueixen sent dones grans amb parella masculina.

Des de principis d’aquest segle a Espanya es fan informes sobre l’activitat de les clíniques de reproducció assistida. Existeixen els informes del FIVCat (Fecundació in Vitro Catalunya), de declaració obligatòria per les clíniques catalanes, i el SEF (Sociedad Española de Fertilidad), que recull dades de les clíniques d’arreu de l’estat i que des del 2018 és obligatori. Però, aquests informes encara presenten contradiccions, ja que, per exemple, no es registren quantes donacions ha realitzat una donant al llarg de la seva vida, quan el màxim de vegades que és legal a Espanya és 3 i no es poden generar més de 6 nadons vius a partir dels seus oòcits. Però a la vegada aquests informes proporcionen informació molt valuosa, com per exemple qui són les donants i les receptores, el seu perfil: nivell d’estudis, estat civil, la convivència o no en parella. 

Encara hi ha molt de desconeixement sobre les conseqüències físiques i emocionals que té la donació d’òvuls, tant a les donants com a les receptores. Per això, Bacardit sosté que les dones haurien de rebre més suport psicològic. Quant a les conseqüències físiques, hi ha la possibilitat que la donant pateixi la síndrome de l’híper estimulació, com va ser el cas de la Clara, una de les donants que Bacardit ha conegut. Amb tot, encara avui es té poca informació sobre les conseqüències de la majoria dels tractaments reproductius a llarg termini.

Pel que fa a la salut dels nadons nascuts a partir de la reproducció assistida, cada cop s’utilitzen més tècniques per detectar si la combinació de l’oòcit de la donant amb l’espermatozou del pare, és compatible, per així evitar malalties genètiques. Com també es pregunta a les donants el seu historial familiar quant a malalties i trastorns psicològics. Així i tot les malalties més comunes entre els nadons nascuts per reproducció assistida són la síndrome de Down, les cardiopaties congènites i les malalties vinculades al desenvolupament del tub neural dels embrions.

Hi ha moltes qüestions sociològiques i simbòliques que influeixen en el desig de ser mare. “Les tècniques de reproducció assistida i la seva publicitat contribueixen a idealitzar l’embaràs molt més del que ja és habitual”, diu Bacardit. Actualment el desig de ser mare a qualsevol preu no només respon a qüestions tradicionals, com són la pressió de l’entorn social i el rellotge biològic, sinó que sovint l’anhel de tenir fills respon a la necessitat de resoldre una crisi vital.

Encara hi ha molts aspectes ètics i morals que envolten la reproducció assistida, com el “jugar a ser Déu”, tot i que Enric Güell afirma que “la idea que a les clíniques es fan nens a la carta és mentida”. O la qüestió sobre la mercantilització del cos de la dona, així com el tracte que solen rebre les donants a les clíniques que normalment és fred i poc empàtic, que xoca amb el feminisme actual. Cada vegada hi ha tècniques més avançades que asseguren un percentatge mínim d’accidents, però cal reconsiderar de quina manera es regula la reproducció assistida. Com diu Bacardit, “compartir les dades en obert per totes les clíniques de reproducció assistida asseguraria que no hi ha donants que fan de la seva fertilitat una font d’ingressos suplementària habitual”.