El planeta Mar

La setmana passada es van presentar al Kosmopolis els actes Història d’okeanós i Odisseus, sirenes i robots al Mediterrani del segle XXI. Ambdós s’inscrivien a l’eix temàtic «Literatura oceànica», a través del qual el festival literari del CCCB volia recuperar històries mil·lenàries i actualitzar tot el que el mar continua inspirant a la novel·la, la poesia, l’assaig, les performances, el cinema i el cant. A la primera sessió intervenien David Abulafia, professor d’història dels oceans, i Isabel Soler, especialista en la navegació portuguesa del Renaixement, amb la moderació de Manel Ollé. El segon acte era una conversa entre Borja Bagunyà, escriptor, Aleix Plademunt, fotògraf, Joan Llort, oceanògraf, i Tarta Relena, grup musical format per Marta Torrella i Helena Ros.

Història d’okeanós

Manel Ollé va iniciar la conversa entre els dos pensadors oceànics plantejant una idea que seria clau per a tota la sessió: l’oceà com a pont. Ollé volia saber quan es van deixar d’entendre els oceans com abismes que marcaven els límits de la terra per passar-los a veure com una connexió entre regions terrestres. Abulafia va prendre la paraula per explicar que els oceans, a diferència dels mars, van tardar molt en convertir-se en un «pont», perquè eren espais inabastables, molt misteriosos. Els segles XV i XVI serien moments decisius per començar a pensar en l’okeanós, en els oceans com una massa conjunta d’aigua, com a espai global connectat. En aquest moment encara s’entenien els tres grans oceans –Pacífic, Índic i Atlàntic– per separat, però ja s’anava establint un vincle cada cop més íntim entre ells a través del comerç.

Soler va intervenir llavors per explicar l’impacte d’aquestes noves connexions oceàniques per a la concepció del món. La transformació de les mentalitats es pot apreciar, segons la investigadora, a la cartografia: al globus terrestre dibuixat per Ptolemeu, recuperat per les cartografies bizantines del s. XIII, els oceans estaven envoltats de terra; a partir dels viatges del Renaixement, en canvi, es comença a veure que en realitat és la terra la que està envoltada d’oceans. Aquest és un primer moment, explicava Soler, en què es capgira la visió del món, tot i que encara no s’arriba al nivell de consciència que tenim actualment sobre el fet que el nostre planeta està constituït, bàsicament, d’aigua. Això no es pot percebre fins que no es veu la Terra des de lluny, des de l’espai.

Hi havia molts naufragis en aquesta costa, sobretot als viatges de tornada, quan les naus anaven carregades; això fa que la literatura de viatges portuguesa sigui l’única, segons Soler, que té un subgènere de naufragis.

Una vegada establerta la importància d’entendre els oceans com a pont, com a connexió, Ollé preguntava pels fruits recollits d’aquest nou contacte entre regions terrestres. El comerç, plantejava, fou un dels grans motors de l’exploració dels oceans, però a través seu també es va incentivar un intercanvi d’idees, creences, ficcions i tecnologies que no haurien circulat si no hi hagués hagut aquest gran benefici econòmic darrere. Abulafia s’hi va mostrar ràpidament d’acord: les relacions econòmiques, va confirmar, estimulaven el contacte cultural. No només a través de les idees, sinó també amb la circulació d’objectes com la ceràmica o la seda, o amb el transport d’aliments com el te. Aquests objectes transformaven diversos aspectes de la vida occidental, i per tant contenien també una certa cultura. De fet, podríem dir que el món modern va ser transformat completament per les connexions transoceàniques: seríem capaços, actualment, d’imaginar-nos els britànics sense el seu te?

A la navegació, però, no tot són flors i violes. Els oceans també tenen el seu costat fosc. Soler ens parlava dels naufragis i els relats que ens n’han quedat. A Vasco da Gama, explicava, li va costar tres intents passar el Cap de Bona Esperança, una zona on hi ha tempestes amb vents de cent vuitanta quilòmetres per hora, onades que poden arribar als quinze metres i núvols d’aigua gelada que deixen cec. Hi havia molts naufragis en aquesta costa, sobretot als viatges de tornada, quan les naus anaven carregades; això fa que la literatura de viatges portuguesa sigui l’única, segons Soler, que té un subgènere de naufragis.

Odisseus, sirenes i robots al Mediterrani del segle XXI

Tot i que, com explicaven Abulafia i Soler, els oceans van començar a ser explorats amb profunditat al Renaixement, la literatura és testimoni de navegacions molt més antigues. Bagunyà, Plademunt, Llort i Tarta Relena se centraven a la seva conversa en el viatge arcaic per excel·lència: l’Odissea. Els participants d’aquesta sessió van presentar dos projectes artístics relacionats amb els mars i els oceans que, malgrat que encara estan en procés, de moment comparteixen l’obra homèrica com a mateix punt de partida.

Què passa quan el Mediterrani, com a element cohesionador on la diferència pot conviure, queda substituït per Europa? Avui en dia, remarcaven, la mateixa princesa Europa, que venia de l’actual Síria, no podria entrar a Europa.

Bagunyà i Plademunt s’han proposat repetir el periple d’Odisseu a l’actualitat. No volen traslladar el viatge homèric a un àmbit local –com feia, per exemple, Joyce–, sinó que pretenen tornar a fer el recorregut original, visitant els llocs on es creu que van succeir els episodis homèrics. L’objectiu dels dos artistes és retratar les relacions socials, econòmiques i polítiques que es donen actualment als espais de l’Odissea. D’aquesta manera, exploraran la transformació de l’imaginari d’Homer, que Bagunyà descrivia com un món de «blaus i blancs brillants» i d’«homenots forts i oliosos», al Mediterrani actual. Així afegiran una segona imatge al viatge erràtic de fa 3000 anys, en faran un retrat contemporani.

El viatge de Bagunyà i Plademunt, de fet, va començar ja a principis d’aquest any. De moment han constatat que fer una crònica implica passar temps als llocs; a més, el que a l’Odissea són només dues línies, a la realitat pot representar un recorregut de deu dies. El dispositiu de treball, per tant, és gran. En aquest sentit, els artistes destacaven que només poden dur a terme aquest projecte gràcies a una beca del BBVA. Al final de la conversa, des del públic algú els va preguntar amb cert atreviment quin espai tindria el fet d’estar becats per un banc dins de la reflexió que estaven elaborant. Ells van dir que no ho treballarien de manera explícita, però que sí que tenen la intenció de pensar en l’economia i la violència, temes fonamentals per entendre el Mediterrani actual. Una de les idees que estan explorant, per exemple, és la de frontera: què passa quan el Mediterrani, com a element cohesionador on la diferència pot conviure, queda substituït per Europa? Avui en dia, remarcaven, la mateixa princesa Europa, que venia de l’actual Síria, no podria entrar a Europa.

El resultat del projecte de Bagunyà i Plademunt consistirà en un text de textura assagística on paraula i imatge conflueixin. Volen crear un relat conjunt, no es tracta de fer un text que sigui el subtítol d’una imatge ni una imatge que funcioni com a il·lustració d’un text. Aquesta idea de confluència la comparteixen, per bé que des de disciplines diferents, els altres participants de la conversa, Llort i Tarta Relena. El seu projecte és una trobada entre ciència i art: volen fer una lectura artística de dades oceanogràfiques captades per robots marítims per treure-les de la lògica científica i fer-les arribar al públic a través del canal de l’emoció.

Volen explorar una monstruositat deslligada de la feminitat, perquè consideren que hi ha cants molt més destructius que el d’una malvada captivadora.

Llort i Tarta Relena, a més, tenen l’objectiu d’activar una reflexió a partir de les dades científiques. Concretament, es fixaran en la figura de les sirenes, uns monstres misteriosos que no es descriuen exactament a l’Odissea –no s’especifica ni com són ni què diuen– i que no maten l’home directament, sinó seduint-lo i conduint-lo a la perdició. La investigació que estan fent, explicaven les integrants de Tarta Relena, s’està deslligant molt del concepte de femme fatale. Volen explorar una monstruositat deslligada de la feminitat, perquè consideren que hi ha cants molt més destructius que el d’una malvada captivadora. Les preguntes que s’estan plantejant són: «Què és la sirenor?», i «Quines són les veus que ens sedueixen avui en dia?». A partir d’aquí, investigaran el fenomen d’atracció que porta a la destrucció. De moment han establert paral·lelismes, per exemple, amb les xarxes socials o amb els discursos populistes de dretes.

La forma que hauria d’agafar el projecte de Llort i Tarta Relena seria la de composició musical; en concret, s’imaginen presentar-lo en format d’instal·lació. Això anirà acompanyat, en principi, d’una part literària que contraresti les emocions d’oblit i destrucció. Llort destacava que volen anar més enllà de la simple musicalització de les dades: «Volem lligar-ho amb conceptes culturals; no només donar una nova forma a les dades, sinó també interpretar-les».

El Kosmopolis va acollir, doncs, dues sessions interessantíssimes que ens van convidar a pensar, com va dir Soler quan conversava amb Abulafia i Ollé, oceànicament: mirant el món des del mar i entenent que vivim en un astre que, més que el planeta Terra, és el planeta Mar.