El pare és a la presó

Josep Rull explica que un dia el seu fill Roger durant el vis-à-vis a la presó li va etzibar: “No fas olor de pare”. Rull va quedar desmuntat, però el nen tenia raó. Els presos entre reixes perden la seva pròpia olor, perquè no se’ls permet fer servir aigua de colònia. Quan un pres torna de permís, els altres interns poden olorar que ha estat fora uns dies. Vet aquí una de les anècdotes més impactants del llibre 1 dia d’octubre i 2 poemes, de Josep Rull, que acaben de publicar Jaume Ciurana i Núria Sales a Símbol Editors. Rull ha estat un dels últims presos polítics a publicar el seu testimoni en forma de llibre. Arriba quan potser ja hi ha una certa fatiga del procés i una saturació editorial, i és una llàstima, perquè és un document excepcional, segurament un dels llibres més complets i definitius que ens quedaran de l’experiència del pas per la presó.

Aquest llibre és un avís per a navegants i una declaració d’amor a la vida. Rull no ha escrit únicament en defensa pròpia sinó que ens brinda unes memòries personals i lliures, que abracen un arc temporal prou ampli, des dels dies previs a l’1 d’octubre fins al matí que l’agent judicial del Suprem i l’inspector de la Policia Nacional adscrit a l’Alt Tribunal entren a Lledoners per llegir-li la sentència que l’ha condemnat a deu anys i sis mesos de presó. En tot aquest període, Rull ha passat per diversos centres penitenciaris, Estremera, Soto del Real i Lledoners, amb un interval de llibertat entre finals del 2017 i primers mesos del 2018.

La visió de Rull del moment polític ja la coneixem per discursos i entrevistes. El polític terrassenc defensa el llegat de l’1 doctubre i aposta per la unitat de l’indepentisme.  Una fe granítica i un estoicisme incòlume travessen el seu relat de cap a cap: “el meu cap sagna, però no s’inclina” diu un dels versos del poema ‘Invictus’, de William Ernest Henley, que fa de frontispici al llibre. “Tant se val com d’estreta sigui la porta, com de carregada de càstigs la sentència. Soc l’amo del meu destí: soc el capità de la meva ànima”.

Rull no fa cap arenga ni míting, sinó que ens explica la seva història, amb ritme i agilitat i bons recursos narratius. Llegint aquestes memòries entenem per què uns consellers van maxar a l’exili i d’altres van decidir quedar-se. Una de les tesis de Rull és que “el temps avalarà que l’estratègia de bifurcar presó i exili és un encert”. L’opció de Rull de romandre a Catalunya es pot explicar per una necessitat d’estar prop de la seva mare, molt gran, i de la seva dona, Meritxell, i els seus dos fills petits, el Bernat i el Roger. Els dies posteriors a la declaració d’independència al parlament, Rull assisteix a una reunió amb altres consellers a la Catalunya Nord, però tot seguit torna a Terrassa i durant uns quants dies surt de casa seva sense la certesa de poder-hi tornar. Rull converteix el relat d’aquells dies de vida furtiva posteriors a la declaració en una narració trepidant, amb unes dosis d’intriga molt ben administrades.

Rull explica molt bé com gestiona l’impacte emocional del seu encarcerament en els fills, especialment el Bernat, que tenia vuit anys la tardor de 2017. La relació amb fills tan petits des d’un centre penitenciari és un dels punts forts del llibre, i ens manté amb l’ai el cor fins al final, quan Rull en un dels darrers episodis obté un permís d’unes hores per sortir de Lledoners i estar al costat del seu fill Roger, sotmès a una operació quirúrgica complexa.

Després de llegir aquestes memòries, les suspicàcies de suposats privilegis penitenciaris, amb què ens sol intoxicar Ciutadans, simplement fan riure.

1 dia d’octubre i 2 poemes és ple d’observacions interessants sobre la vida a la presó, on vi exposat al caprici de funcionaris despietats i venjatius, però res no és blanc o negre en aquestes pàgines viscudes a presidi. A Estremera Rull i Turull entren en un mòdul de respecte, un tipus de mòdul concebut en l’autogovern i l’autoorganització per part dels mateixos interns. En entrar-hi se signa un compromís de col·laborar en les tasques i de ser respectuós amb els altres interns: “La tranquil·litat i la consciència quasi plena que la teva integritat física està garantida són or a la presó”, diu Rull, que al llarg de les pàgines del llibre va fent desfilar altres presos que són font d’anècdotes divertides. També compara el sistema penitenciari de Madrid amb el de Catalunya. A Lledoners els presos tenen una gran oferta d’activitats educatives, culturals o esportives que els permet estar fora de la cel·la gairebé dotze hores diàries. També reconeix virtuts en el sistema madrileny, com ara el color de les parets o una flexibilitat en els recomptes i a l’hora de tornar a recloure’s a la cel·la. En ingressar a presó, a Madrid els presos poden assistir al registre que els fan de les seves pertinences. En canvi a Catalunya, no. Rull no fa una comparació maniquea sinó que mostra els pros i contres d’una i altra cultura carcerària, reconeixent, esclar, que triar per triar, s’estima molt més ser en una presó catalana: “Lledoners no és un aparcament de persones, sinó que hi ha un projecte penitenciari que va molt més enllà de la privació de llibertat”.

Rull també relata amb força detall l’experiència de la vaga de fam, un episodi que ens va fer patir molt i que potser és un dels actes més radicals i alhora incompresos que han portat a terme els presos polítics. En definitiva, 1 dia d’octubre i 2 poemes traça la gestació d’una fortalesa moral. Assistim a les successives humiliacions a què l’ha sotmès la justícia espanyola, tant per part dels magistrats Lamela o Marchena com pels funcionaris ressentits de torn. La prova més dura, però, és el mateix captiveri, que Rull, com els altres companys amb qui comparteix sentència, ha convertit en una font d’aprenentatges. Rull explica amb gràcia com el ping pong l’ha ajudat a concentrar-se i guanyar autocontrol, o com el grup de teatre de Lledoners, amb qui ha girat per diverses presons catalanes, li ha servit per exercitar la memòria i salvar-se de l’entotsolament. “El teatre és l’art de la repetició”, li diu el Quim, el monitor. La repetició de petites escenes de microteatre li ha permès viure per dins l’evolució dels personatges que encarna. I paradoxalment la repetició, en un context tan rutinari com és la presó, es revela com un mecanisme terapèutic.

Rull ha sabut convertir el seu cas particular en una experiència universal. Pels que en som amics i ens l’estimem, el seu testimoni té un valor incalculable, perquè ens fa partíceps d’una experiència duríssima amb una amenitat i una lluminositat extraordinàries. Com en les bones novel·les, els detalls són precisos i convincents. Després de llegir aquestes memòries, les suspicàcies de suposats privilegis penitenciaris, amb què ens sol intoxicar Ciutadans, simplement fan riure.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus