El Premi Llibreter en la categoria d’Assaig, pensament i altres narratives ha estat atorgat, en el primer any que es concedeix, al llibre Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic (Raig Verd). El biòleg i antropòleg social Miguel Pajares ha plasmat en aquest llibre la gimcana de contradiccions en què estem immersos davant l’emergència climàtica, i quins canvis haurem d’assumir si hi volem posar solució.

Els primers capítols venen a subratllar el que tothom sospita: amb el plantejament actual no redreçarem el canvi climàtic. La virtut de Pajares és que no ens estaborneix amb les dades, que n’hi ha moltes, sinó que les fa servir de fonaments del seu fil narratiu estructurat i perfectament comprensible.

En el llibre relata -i celebra-, la sèrie de compromisos dels governs i també de les empreses per reduir els gasos d’efecte hivernacle. Però alhora deixa clara la fal·làcia de posar-se objectius a mida, massa tous o a anys vista, sigui el 2030 o el 2050, mentre no s’assoleixen cap dels objectius parcials per arribar-hi. En definitiva, passen a ser paper mullat; són “bla-bla-bla”, tal com va dir Greta Thunberg a la cimera de Glasgow el 2021.

Com més puja la temperatura planetària, més assajos es publiquen sobre la crisi climàtica. I possiblement els principals lectors som els que ja estem convençuts a actuar per redreçar-lo. Això no en lleva la validesa, tot al contrari, i la lectura d’aquests primers capítols és enriquidora per contrarestar amb dades i discurs aquest “bla-bla-bla” que ens vol fer mirar cap a una altra banda.

Pajares insisteix diversos cops en què creu que la voluntat dels governs són sinceres, però que està segrestada per fantasies tecnològiques, desitjos bonistes i tenalles empresarials.

Dos exemples que desgrana el llibre. El primer és el compromís de “zero net pel 2050” de la Unió Europea. En aquesta data, l’atmosfera no hauria de rebre més del CO₂ del que rebria si els humans no hi fóssim. El parany està en el fet que ens permetrem generar-lo com fins ara, confiant que haurem après a capturar-lo, enterrar-lo o eliminar-lo, o haurem plantat molts més arbres en compensació. Això implica passar per alt dues coses: que confiem en tecnologies poc provades, i que abans no arribem al 2050, seguirem emetent amb l’únic límit que “qui fa tot el que pot, no està obligat a més”.

Un altre exemple de la fe en la tecnologia i tirar pilotes endavant és l’esperança en l’hidrogen com a font d’energia. És cert que és una forma d’emmagatzematge molt neta, però per aconseguir-la hi ha molts costos tant de matèries com d’infraestructura, que no tenen solució fàcil ni “neta” el dia d’avui. Al llibre -que compta amb trenta-dues pàgines de bibliografia-, hi teniu tot l’argumentari.

Miguel Pajares insisteix diversos cops en què creu que la voluntat dels governs són sinceres, però que està segrestada per fantasies tecnològiques, desitjos bonistes i tenalles empresarials. Alhora, els governs mostren una contradicció flagrant quan, per una banda, defensen la disminució dels combustibles fòssils i per una altra miren d’assegurar-se’n el subministrament al preu més baix possible per no afectar a les indústries essencials.

El llibre desmunta de forma consistent qualsevol intent de seguir amb les nostres societats consumistes gràcies a una màgica transició. Per al lector afí és una forma d’asserenar els dubtes, confirmar per exemple que substituir combustibles fòssils per biocombustibles no és una bona idea, perquè acaba provocant desigualtats i allargant el negoci de motors de combustió. O que el cotxe elèctric no redueix les emissions planetàries. Per un costat, aporta una nova necessitat de materials: liti, níquel, cobalt, manganès, coure, grafit, neodimi, disprosi o praseodimi, aquests darrers en competència amb la fabricació de generadors eòlics i plaques solars. I per l’altre, no disminueix la demanda de cotxes de combustió, que segueix creixent a tot el món.

És xocant conèixer que les possibilitats de reducció d’emissions del sector del transport navilier són nul·les actualment. S’escapen de tots els controls i són responsables del 3% d’emissions globals. Des del punt de vista tecnològic, representa un gran repte, perquè els 50.000 vaixells que naveguen pels mars amb fuel pesant tenen difícil substitut. La seva electrificació necessitaria l’equivalent a 10.000 bateries de cotxe. Alguns s’han passat al gas liquat, però el Banc Mundial ho desaconsella, perquè les fuites poden empitjorar l’efecte hivernacle. Sembla que els governs han tirat la tovallola o desvien la mirada amb el transport marítim, que sovint navega en buits legals.

No és la lluita per l’ecosistema el que ens portarà una millor justícia social, és la justícia social la que ens permetrà lluitar per salvar l’ecosistema.

Després d’un breu recordatori de les conseqüències catastròfiques de creuar punts de no retorn perquè el lector vagi ben carregat d’ecoansietat, el llibre arriba al conflicte irrefutable: és possible mantenir el ritme de vida de la nostra societat capitalista i alhora frenar el canvi climàtic? Amb totes les dades presentades, la resposta és tan evident que l’autor no s’hi entreté gaire a subratllar-la: no, no és possible.

I arribats a aquest clímax ve la conclusió més essencial del llibre: per revertir el canvi climàtic hem d’aconseguir un món dominat per la cooperació i la solidaritat enlloc d’un món dominat per la competència. No és la lluita per l’ecosistema el que ens portarà una millor justícia social, és la justícia social la que ens permetrà lluitar per salvar l’ecosistema. El capitalisme no és compatible amb la preservació de l’ecosistema perquè es basa en el creixement econòmic. Com diu Pajares: “Només desenvolupant el que és públic i les estructures cooperatives, només traient poder a les elits corporatives i financeres, podem anar cap a societats amb menys consum que afronti amb algunes possibilitats d’èxit l’emergència climàtica”. 

Cal celebrar que Raig verd ofereixi en català aquest assaig. La crida a l’acció sempre és més efectiva en la llengua que ens toca més emocionalment.

Podeu comprar Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic a Ona Llibres.