El feixisme nostre de cada dia

Ben al principi de Com funciona el feixisme, Jason Stanley deixa clares dues coses. La primera, que la política feixista, nociva de qualsevol manera, no condueix necessàriament a un Estat feixista. I la segona, que el d’avui pot ser que no tingui la mateixa aparença que tenia durant la dècada de 1930, però que tots els símptomes del que un dia es va anomenar feixisme tornen a estar presents a l’escena internacional dels nostres dies. I és d’això que va aquest treball, brillant i necessari, que revisita exemples cèlebres, des de la Itàlia dels anys vint, passant per l’Alemanya dels trenta i dels quaranta del segle passat, fins a Myanmar, Hungria, Polònia i els Estats Units del present. Entenc que l’absència de Brasil només es deu a l’època de redacció de l’assaig.

El problema amb el feixisme és que n’hem anat creant un mite, i els mites són inabastables per definició, res s’hi pot comparar. El cert, però, és que malauradament el feixisme de mític no en té res. Va ser una realitat per a milions de persones durant el segle XX i els que en van fer l’experiència expliquen que l’ambient que respirem actualment té molt a veure amb el que hi havia en els moments previs als grans desastres humanitaris. Amb el nazisme passa el mateix. Una cosa és que se l’invoqui automàticament i se’l faci servir com a arma llancívola als cinc minuts d’haver començat una conversa entre dues persones amb punts de vista polítics oposats i, a l’altra punta, que no se’n pugui parlar mai perquè és un monstre que ha quedat relegat en la nit dels temps i allà s’ha de quedar, quiet i guardat. Tant la frivolitat com el respecte reverencial ens fan ombra a l’hora d’entendre què ens passa avui i per això són tan benvingudes les paraules de Stanley, que denuncia la progressiva normalització de polítiques extremes en diferents llocs del món com, per exemple, el tracte inhumà als refugiats, detencions indiscriminades i empresonaments injustos, les retòriques de candidatures electorals contra la immigració que falsegen les dades amb la intenció d’arribar al poder o la mentida tractada com a notícia, entre altres. Acostumar-se a pràctiques moralment reprovables significa tornar habitual i ordinari allò que fins no fa massa hauríem viscut com a excepcional. D’aquesta manera anem tolerant l’intolerable i, per tant, com diu l’autor del llibre, les acusacions de feixisme sempre ens semblen exagerades, ja que la invasió de condicions ideològicament extremes ens van semblant cada cop més normals. La normalització, diu Stanley, significa que les regles del joc per a l’ús legítim de l’adjectiu “extrem” van canviant sense aturar-se i això fa que l’acusació de “feixisme” sempre ens sembli exagerada, però aquest, afirma, no és un bon argument contra l’ús de la paraula. Així doncs, és necessària una comprensió justa del significat i les tàctiques que el feixisme empra quotidianament, i aquesta és la raó de ser i la pertinència de l’assaig de Jason Stanley.

Malauradament, l’editorial Blackie Books ha optat per modificar el títol original del llibre, How fascism works, i estampar un Fatxa a la coberta que no se sap ben bé si és un substantiu, un adjectiu o, ja directament, un insult. El sensacionalisme de l’opció és evident i és de lamentar, perquè aquest és un assaig molt ponderat sobre un tema candent, que en tot moment fuig de l’espectacularització. En qualsevol cas, aquest és, sense por a equivocar-me, un dels deu llibres de l’any.

Stanley divideix el seu assaig en deu punts i un epíleg. Explica la necessitat que el feixisme sempre ha tingut de presentar la nació amb un passat mític, fabulós i distorsionat; la propaganda que utilitza per als seus fins, la fòbia a tota mostra de sofisticació intel·lectual –el feixisme no existeix per a dialogar i debatre racionalment, sinó per imposar-se de forma visceral i emocional-; les teories de la conspiració en les quals creu, o ho fa veure, per a inundar la societat d’un irrealisme necessari per a la millor aplicació de les seves mesures radicals que aleshores seran vistes com a normals; el sentit de la jerarquia entre vides que valen més i vides que valen menys; la victimització com a emoció que amaga la contradicció entre movivments nacionalistes moguts per la igualtat i moviments nacionalistes moguts per la dominació (els oprimits d’avui poden convertir-se en els opressors del demà en voler promoure la seva pròpia hegemonia); la fixació en la llei i l’ordre per sobre de la igualtat i de la justícia social; la demagògia dirigida contra les minories sexuals, una amenaça al patriarcat, i, finalment, la percepció esbiaixada de les grans metròpolis com a centres de perversió, barreja i promiscuïtat en lloc de valorar-les pel seu saludable pluralisme social. El llibre de Stanley no és un assaig de filosofia política pròpiament dit, sinó una explicació trufada d’exemples que posa al descobert quines són les estratègies que fa servir el feixisme per a condicionar la política i la vida quotidiana de la gent i, eventualment, arribar al poder.

Com funciona el feixisme pot ser entès com una meditació sostinguda sobre allò que tant preocupava a Hannah Arendt, això és, la persistència d’elements totalitaris en les anomenades societats lliures, per la qual cosa no voldria acabar aquest apunt sense una menció especial a les últimes pàgines del darrer capítol, en les quals Stanley estableix un fil de continuitat entre la iniciativa privada i la meritocràcia defensades per Hitler i el mercat lliure i desregulat promogut pel liberalisme econòmic. No només Hitler deplorava que els sindicats representessin, segons ell, la ineficiència en els negocis i en la vida de la nació, quan en realitat el feixisme els rebutja pel lligam que estableixen entre els individus per sobre de diferències de raça o de religió, sinó que veia en la iniciativa privada la plataforma ideal per a entronitzar el líder, l’home fort que a través del principi de la meritocràcia s’atorga el dret de governar els tinguts com a febles. El liberalisme econòmic vincula la virtut i la lliberat a la riquesa que cadascú ha estat capaç d’acumular, de manera que, seguint aquesta ideologia, no només la llibertat es “guanya”, sinó que el mateix respecte és quelcom que les persones hem de fer per merèixer. Stanley, però, ja ens havia recordat molt abans que no forma part del vocabulari democràtic que el respecte bàsic i igual hagi de ser una conquesta de l’esforç laboral, sinó que tots som mereixedors dels béns bàsics de la societat i que tota vida és igualment digna. “Els moviments feixistes comparteixen amb el darwinisme social [del liberalisme econòmic] la idea que la vida és una competició pel poder segons la qual la divisió dels recursos de la societat ha de ser deixada a la pura competència del mercat lliure. Els moviments feixistes comparteixen els seus ideals de treball feixuc, iniciativa privada i autossuficiència. Per al darwinista social, una vida digna consisteix en haver superat els altres a través de la lluita i el mèrit, haver sobreviscut a una ferotge competició per als recursos. Aquells que no excel·leixen en la competició no mereixen els béns i els recursos de la societat. En una ideologia que mesura el valor per la productivitat, la propaganda que presenta els membres d’un grup extern com a mandrosos és una forma de justificar la seva col·locació inferior en una jerarquia de valor”, diu Stanley, tot admetent sense problemes que totes les institucions i sistemes són imperfectes, comptant-hi els que donen la benvinguda als sindicats i promouen la idea de benestar social, però això no li és obstacle, més aviat tot el contrari, per  defensar cap al final del seu text que una mobilització conjunta en motiu de millors condicions de vida per a tothom, deixant de banda diferències de qualsevol tipus -culturals, religioses, de gènere o d’apititud física i mental-  ens permet reconèixer allò que ens uneix com a humans.