El català, la llengua invisible

Fa uns dies Maxime Cayuela, un perpinyanès de deu anys, va cantar en català al programa The Voice Kids de la televisió francesa TF1. La interpretació de «Tant com me quedarà» de Jordi Barre va emocionar el jurat i també gran part dels catalanoparlants. Les xarxes anaven plenes de lloances, aplaudiments i pells de gallina. Diversos mitjans van publicar la notícia i el vídeo de l’actuació no parava de córrer. Alguns usuaris, però, van valorar el succés des d’una posició menys romàntica. El rebombori de la notícia representava un triomf més de les polítiques lingüicides de l’estat francès, i era indicatiu d’una llengua convertida en anècdota, excepció, exotisme, folklore. En aquest sentit, Eva Bertrana, directora de La Bressola, afirmava a TV3 que «hi ha un no reconeixement del català» i tot el que facis en aquesta llengua és ignorat. Ras i curt: «L’estat francès no ho sent».

Són molts anys d’homogeneïtzació i substitució lingüístiques que expliquen com s’ha arribat fins aquí. El procés gradual de francesització arrenca amb el Tractat dels Pirineus (1659), quan el comtat de Rosselló i part de la Cerdanya passen a dependre de França. Escola, Església, administració… gradualment tot es va alimentant d’una sola llengua. L’any 1700, un edicte de Lluís XIV prohibeix l’ús oficial del català. La situació diglòssica encara s’agreujarà més a finals del segle XIX, quan Jules Ferry impulsa l’educació laica, gratuïta i obligatòria amb la finalitat de blindar la República i la llengua francesa. A Els invisibles (L’Avenç, dins la col·lecció «L’Accent»), Joan-Lluís Lluís demostra la funcionalitat feroç d’aquest model educatiu i, al mateix temps, la disfuncionalitat evident en el seu cas concret, amb una vida dedicada a l’estima i el conreu de la llengua catalana.

«A Jean-Louis, que va fer-me el favor d’acceptar desaparèixer.» Aquest és el comiat que enceta Els invisibles, una obra que explica el pas de Jean-Louis a Joan-Lluís. L’autor de la Catalunya del Nord teixeix un autoretrat lingüístic dels seus primers anys, fins als vint-i-quatre. És llavors, mentre fa el servei civil a Prats de Molló, que trobem el punt d’inflexió en la seva vida: la decisió d’esdevenir un escriptor en llengua catalana. Des d’aquell moment, la ploma i el català han esdevingut dos pilars d’una trajectòria llarga i reconeguda, amb premis com el Sant Jordi 2017 per Jo soc aquell que va matar Franco, una novel·la on la llengua també hi té un paper rellevant.

Tot i així, Joan-Lluís Lluís estava programat per esdevenir un funcionari francès, un engranatge més del sistema estatal. Fill d’immigrants d’origen català, l’escriptor confessa la humiliació que va patir a l’escola del Voló, dirigida segons el dogma del «Parlez français, soyez propres». S’adona que socialment és un ciutadà de segona, però això no li impedeix d’anar «engolint el francès millor que els més pulcres fills de francesos». L’únic reducte on aquesta llengua única i obligatòria no hi té cabuda és a casa, només amb el pare, en unes converses caracteritzades per un equilibri entre el català gironí i el rossellonès. «Era un català d’una família humil immergida en una societat en què l’únic camí per sortir de la humilitat era la llengua francesa», escriu l’autor nord-català. Parlar francès, la llengua legitimada i no marcada, és sinònim de prosperitat i ascens social. Joan-Lluís Lluís creix envoltat d’un profund autoodi lingüístic, generat per l’estat francès, que va deixant enrere gràcies a diversos estímuls catalanoparlants: el llibre infantil En Patufet a Montserrat, el vinil Una vegada era un rei, uns versos de Pere Quart en un monòlit del Canigó, els contes de Calders o el concert de Lluís Llach al Camp Nou. El plec d’anècdotes vitals condueixen l’escriptor cap a l’Ítaca més personal: l’adopció del català com a llengua d’expressió i identificació.

«Ser escriptor en llengua catalana és la meva manera de ser de debò el que soc», assegura Joan-Lluís Lluís. Els invisibles és una història de seducció. Des d’una òptica intimista i subjectiva, l’autor comparteix els inicis de la seva relació amb la llengua catalana i, al mateix temps, escriu sobre tots els catalanoparlants invisibles. Parlant d’ell mateix, Joan-Lluís Lluís parla també del passat i el present de la Catalunya del Nord.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.