El canvi climàtic: una crisi ecosocial

Ja fa anys que el planeta ens alerta: la crisi climàtica no és un mal menor que puguem pal·liar amb un grapat de normatives ni tampoc una alerta que puguem anar posposant, sinó que requereix plena atenció pel que fa a canvis i actuacions polítiques i socials, però també industrials, culturals i individuals. Ara bé, el que fins ara hem conegut com a «crisi climàtica» és, de fet, una crisi ecosocial d’emergència absoluta.

Jaime Vindel elabora a Estética fósil (Arcàdia, 2020) un discurs que, amb una perspectiva ecomarxista, focalitza l’atenció en el paper dels combustibles fòssils des de la Revolució Industrial, el seu protagonisme dins el sistema capitalista i productivista, així com la funció que ha tingut la construcció d’imaginaris col·lectius en la supeditació dels interessos de les persones i del planeta al creixement capitalista i neoliberal.

Miguel Pajares, per la seva banda, sintetitza a Refugiats Climàtics (Raig Verd Editorial, 2020) els efectes més adversos del canvi climàtic, especialment a algunes regions d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. El seu estudi posa l’accent en la problemàtica humanitària que ja desencadenen els afectes adversos de l’escalfament global que fan inhabitables algunes zones del planeta i que comencen a albirar una problemàtica encara més greu: l’abastiment d’aliment per a la població mundial. 

Ambdues obres, a banda de compartir la idea que sense un canvi econòmic i productiu no hi ha cap solució possible, conflueixen en tant que Estética fósil ofereix un recorregut històric de la concepció de la indústria per a comprendre com hem arribat al punt de no retorn en què ens trobem ara i Refugiats climàtics, al seu torn, exposa una visió de les conseqüències que tindrà la inacció global contra el canvi climàtic. En aquesta línia, Vindel posa en evidència la desvinculació de les teories ecomarxistes de la naturalesa amb la societat, un fet que està en sintonia amb la hipòtesi perfilada per Pajares: la crisi climàtica és, també, una crisi social.

D’alguna manera, la situació es deu a la transformació del carbó en capital a partir de la Revolució Industrial, que va fer factible una apropiació no pagada tant de recursos com de força de treball a les colònies, un augment de l’explotació de la massa assalariada i una fractura de l’equilibri entre el camp i la ciutat. Més endavant, però, el paper de la democràcia industrial —caracteritzada per una millora de condicions i una major capacitat de decisió per part dels proletaris— va esdevenir la gestació d’un estat social que contenia una possible revolució proletària. 

Aquesta democràcia industrial, per tant, funcionava com una arma de doble fil que servia tant per construir una concepció no igualitària de l’energia, com alimentar l’imaginari d’una cultura productivista. Així doncs, l’anomenada «existència productivista» s’articula, en conseqüència, al voltant de l’ús de combustibles fòssils, del productivisme industrial ininterromput i, a partir de la llei segons la qual l’«energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma», la concepció que hi ha un intercanvi il·limitat amb els recursos naturals. 

Tot plegat, ha dirimit en una crisi climàtica en què les zones més afectades no són les que més han contribuït al canvi climàtic, sinó les més vulnerables als seus efectes, les quals se situen a les zones del Pacífic oriental i de la franja tropical. 

A Refugiats climàtics s’estudien els casos de l’Àfrica Occidental, l’Àfrica Oriental, el nord d’Àfrica, el Pròxim Orient,l’Àsia del sud, el Sud-est asiàtic, la Xina, el Pacífic i, per últim, l’Amèrica Llatina i el Carib. Si bé cada cas es troba supeditat a singularitats socials i geopolítiques particulars, poden traçar-se unes directrius generals pel que fa a la incidència del canvi climàtic, tant en l’àmbit ecològic com social: es preveu —i, de fet, ja és una realitat— que la incidència humana en l’escalfament global provocarà pluges torrencials, sequeres, un augment de l’activitat ciclònica, onades de calor mortals, pèrdua de la productivitat del sòl, desertització, desforestació (causada per l’aliment del bestiar boví, les plantacions d’oli de palma…), desglaç i incendis forestals cada vegada més complicats. 

Així doncs, les dificultats per a desenvolupar les activitats humanes normals, juntament amb l’escassetat d’aigua als països insulars i tropicals empobrits, generen i generaran un flux migratori en què podran distingir-s’hi dues fases: la primera, de migracions internes, s’està produint actualment i es caracteritza pel desplaçament dins del mateix país de zones rurals devastades cap a grans ciutats, sovint situades a les costes. Al seu torn, aquestes megaciutats tindran problemes d’abastiment d’aigua que accentuaran la degradació causada per fenòmens atmosfèrics adversos i la pujada del nivell del mar, que en farà desaparèixer algunes zones, si no ciutats senceres. Consegüentment, hi haurà  una segona fase de migracions que dirigiran des d’aquestes ciutats superpoblades cap a altres països (preferentment allà on les vies de migració ja estiguin obertes i les condicions climàtiques permetin viure-hi).

Tot plegat generarà entre 175 i 300 milions de migrants climàtics el 2060. En aquesta línia, Pajares opta per anomenar «refugiats climàtics» als qui, ara per ara, es coneixen com a «migrants climàtics», ja que la condició de refugiats els atorgaria un sistema de protecció específic. Ara bé, la diferència entre els refugiats a causa de conflictes bèl·lics i persecucions i els migrants climàtics és que mentre els primers són protegits pel país d’acollida de l’acció criminal o negligent del govern d’origen, els segons fugen dels seus països per culpa dels governs de països industrialitzats. Aquest fet explica les reticències de reconèixer la condició dels migrants com a refugiats, ja que això eximeix als principals culpables de fer-se’n responsables.

Tanmateix, ambdós autors posen èmfasi pel que fa a la inacció política a escala global: doncs si bé l’actual trajectòria ens ha dut a elaborar unes pautes per reduir les emissions, delimitar un augment de la temperatura, limitar l’explotació de recursos i marcar tot un seguit d’objectius per al desenvolupament sostenible, a nivell pràctic totes les resolucions s’han limitat a ser recomanacionso propostes que no cal complir amb extrema obligatorietat. 

La crítica de Vindel s’orienta precisament en aquesta fixació de dates i objectius predefinits poc realistes, els quals han portat a desacreditar l’activisme social en tant que no es compleixen els seus propòsits. Així doncs, l’esperança de canvi no se sustenta tant en la confiança envers les polítiques adoptades des del poder, sinó en la necessitat de reivindicar el paper de la massa proletària i treballadora a partir d’una nova estètica i d’una nova cultura que encoratgin l’organització i la mobilització a nivell sociosindical i que permetin no només polititzar el malestar general, sinó també reconfigurar el treball, tenint en compte perspectives geopolítiques, de classe, racials i de gènere.

En definitiva, per solucionar el conflicte ecosocial derivat de l’escalfament global és necessari un canvi global del sistema productiu i de consum, passant per l’abandonament de l’economia neoliberal i adoptant una nova proposta en què la preponderància pública i col·lectiva sigui tan important com repensar el treball en clau ecològica. A més a més, aquesta reconfiguració urgent requereix consensos, hàbits i obligacions comuns en què es complementi tant l’acció política com l’individual, incloent-hi des de grans accions, com la prohibició de cercar noves reserves de petroli, a accions del dia a dia, com ho és prioritzar i potenciar la cultura local en comptes de fer llargs viatges internacionals.