Educar, per a què?

Enguany Arcàdia ha publicat Pedagogies i emancipació, una proposta que sorgeix de la col·laboració entre l’editorial i el MACBA dirigida per Pablo Martínez. El llibre neix arran d’unes conferències titulades “Aprendre a imaginar-se” organitzades pel MACBA a finals del 2017.

Amb el curs escolar encaminat, és un bon moment per qüestionar-se quin ha de ser el paper del nostre sistema educatiu. Sens dubte, és un tema de controvèrsia que, a dia d’avui, s’intensifica, i tal vegada és el millor moment per obrir aquesta discussió i determinar quin rumb han de prendre les nostres escoles. Per tal d’enriquir el debat, Pedagogies i emancipació ens ajuda a entendre el model i les seves contradiccions a través de la mirada de filòsofs, investigadors, pedagogs i escriptors amb experiència dins l’àmbit docent.

És emancipadora l’educació que s’imparteix a les aules? Hi ha un compromís durador i explícit amb un món més just? Per a què ens eduquen? Modelem el futur o el futur ens modela a nosaltres? Aquestes són les preguntes que Concha Fernández, val flores, Marina Garcés, Janna Graham i Jordi Solé Blanch intenten respondre amb voluntat d’analitzar amb profunditat el sentit actual de l’educació.  

Marina Garcés exposa que el que determina la condició humana és justament que ho ha d’aprendre tot i, per aquest motiu, entén l’educació com un vehicle de salvació. Dins el món convuls i confús en què vivim, fa falta un sistema educatiu que il·lumini els camins a seguir. Així, es reivindica la necessitat d’una pedagogia emancipadora que transformi l’ésser d’una condició servil a una de lliure, és a dir, moral i intel·lectualment autònoma. En definitiva, una insubordinació envers les relacions de poder establertes.

Janna Graham advoca per una educació radical que plantegi la pedagogia com una pràctica amb capacitat d’acció que desafiï els fonaments jeràrquics i explotadors de la societat. Tots els autors manifesten la necessitat d’un compromís durador i reorganitzador que posi especial atenció a les relacions de poder que es perpetuen i normalitzen.

La visió de val flores, que es presenta com a escriptora i docent feminista i lesbiana, entén l’aula com un lloc d’activisme polític. És per això que exigeix desmuntar les imatges educatives del pensament binari i aposta per la necessitat de plantejar ja des de bon inici altres maneres de viure. Reivindica que tot el que és personal és polític, però també pedagògic i afegeix, des d’una perspectiva queer, la importància de la desobediència sexolingüística per tal de posar en dubte les jerarquies de poder que inconscientment promouen un ordre ja caduc.

Així doncs, per a què eduquem? Hi ha un projecte social darrere? Concha Fernández Martorell adverteix de l’actual societat de l’espectacle i la influència que té dins l’ensenyament. Per això parla de la necessitat d’un enfocament existencial i humanístic i no exclusivament competencial.

Tanmateix, cal preguntar-se què hi diu l’economia en aquest debat pedagògic. Jordi Solé Blanch expressa rotundament que l’escola no pot ser entesa com a capital humà, sinó com una inversió humana, mai econòmica. I quin paper hi juga l’aprenentatge emocional? Què s’hi amaga rere aquesta iniciativa aparentment amable? Jordi Solé parla d’interessos socioeconòmics i d’utilitarisme emocional. En definitiva, noves formes d’individualisme sotmeses a lògiques empresarials amb rerefons biopolítics que pretenen imposar un model específic de felicitat, lluny d’una llibertat autònoma.

Pedagogies i emancipació mostra el funcionament i contradiccions del model educatiu actual. Cada conferenciant aporta perspectives diferents sobre el paper de la pedagogia i les seves possibilitats emancipadores. Però, en tots els casos, hi ha un interès per construir un model més integrador, social, conscient, lliure, autònom i adaptat als moments actuals. Lluny de qualsevol mercantilització, el rerefons és comú: fer de l’escola un projecte social i cultural emancipador.