Educació, món local i confinament

En el seminari en línia “Educació, món local i confinament”, programat pel Servei d’Educació de la Diputació de Barcelona, el Xavier Bonal i la Sheila González, professors del Departament de Sociologia de la UAB, analitzen, des d’una perspectiva local, els efectes que la pandèmia ha ocasionat en el món educatiu.

A causa de l’emergència de salut pública, les escoles es van veure obligades a tancar, i d’aquí en deriven algunes reflexions interessants que els professors Xavier Bonal i la Sheila González recullen al seminari “Educació, món local i confinament”. En primer lloc, es posa en dubte si l’escola, tal com la coneixem fins ara, sigui vàlida. Sobretot, si tenim en compte l’auge de l’autoaprenentatge i el self-made man que s’imbriquen amb l’individualisme i l’entrenabilitat, la qual fomenta la disposició per aprendre. En segon lloc, es qüestiona el paper del professor que podria ser prescindible davant els teacher proof materials –els alumnes en tindrien prou amb aquests materials per aprendre–. I, en tercer lloc, es posa sobre la taula la controvèrsia sobre la fi del credencialisme educatiu, en tant que per algunes grans empreses els títols no són tan importants com les habilitats, les aptituds i les competències. Davant aquestes qüestions, la resposta dels sociòlegs és contundent: ni les escoles, ni el professorat, ni el credencialisme són elements dels quals es pugui prescindir a hores d’ara. 

De fet, les escoles ja han tancat anteriorment arreu del món per altres pandèmies, conflictes armats, vagues dels professors, etc., de manera que ja es coneixen les conseqüències que comporta el tancament escolar. La més important és la pèrdua d’aprenentatge que pateixen els alumnes, la qual creix a mesura que s’allarga el temps sense escola, és superior en l’alumnat de més edat, es percep més clarament en les matèries de matemàtiques i llengua i, per últim, és més accentuada entre els alumnes més vulnerables.

Durant la segona setmana de confinament, quan docents, alumnes i famílies s’adaptaven urgentment a la nova situació, el Xavier i la Sheila van fer una enquesta on line de la qual van extreure una sèrie de dades significatives. Primerament, s’ha de destacar l’escletxa digital, avalada pel 56% de casos que disposen de menys d’un dispositiu per cap. Tanmateix, aquestes dades no copsen les persones sense connexió i s’ha de tenir en compte el biaix que això genera. També són rellevants les desigualtats que el confinament ha posat de manifest mitjançant un indicador d’oportunitats d’aprenentatge anomenat índex OTL (Opportunities to Learn), que es relaciona positivament amb l’accés a dispositius, amb les rendes,  amb el cicle educatiu (com més alt més dedicació), amb la procedència familiar (a favor dels autòctons), amb el menor nombre de persones confinades a la llar i amb la titularitat concertada, pública o privada del centre escolar.

Sobre el suport a l’estudi per part de les famílies, és més gran en famílies amb major capital instructiu. També resulta significativa la disminució d’aquest suport a mesura que l’alumne és més autònom i que les mares ajudin més que els pares, independentment del nivell d’estudis de les famílies. Les activitats en família també divergeixen en funció dels estudis dels pares, sent els recursos externs, com ara activitats proposades a través de les xarxes socials i els programes educatius a la TV els més demandats per famílies amb menys capital cultural. D’altra banda, les desigualtats s’accentuen en el cas de les activitats extraescolars en comprovar que, durant el confinament, aquestes es mantenen en les famílies amb més capital cultural, mentre que les famílies més vulnerables, que han perdut la feina o tenen un baix nivell d’estudis, no mantenen aquestes activitats.

En definitiva, podem parlar d’una triple desigualtat que apareix reflectida a l’enquesta i que es posa de manifest, en tant que l’educació es fa a distància, les famílies adquireixen un nou rol en l’educació informal i l’educació no formal es veu limitada pel confinament.

Les polítiques educatives aplicades durant el confinament han evidenciat la importància de la connectivitat, de fomentar l’ús dels dispositius i de l’aprenentatge de les tecnologies. L’aprenentatge off line també pren rellevància i s’han de reforçar recursos accessibles per tothom, com ara la televisió. Els alumnes també necessiten suport en el seu aprenentatge a distància, de manera que és necessari reforçar la cooperació entre els professors i els altres agents socials, que el confinament pot afavorir. Per últim, la identificació i l’accés als infants més vulnerables, amb l’ajuda d’ajuntaments, serveis socials o altres entitats institucionals, és fonamental, sense oblidar la necessitat d’identificar els grups amb major risc de vulnerabilitat. 

Les polítiques educatives després del confinament generen una sèrie de qüestions sobre les quals els polítics haurien de pensar llargament. El Xavier i la Sheila proposen els torns a les aules, reforçar el professorat i la realització d’unes proves diagnòstiques amb respostes compensatòries. Parlen d’una despesa pública en programes compensatoris als més vulnerables que també inclogui l’ús de biblioteques, instal·lacions esportives, centres cívics, etc. Tenint en compte la reducció de la despesa pública durant l’anterior crisi, es tem que hi hagi un risc de reducció d’inversió, sobretot en l’educació que compren la franja d’edat de 0 a 3 anys, explicable, d’altra banda, si augmenta l’atur femení i les dones es queden al càrrec dels fills d’aquestes edats. Sembla obvi que el confinament ha posat en relleu la segregació escolar i és per això que els sociòlegs prioritzen reduir-la.

En definitiva, el Xavier i la Sheila creuen que és important saber adaptar-se a entorns educatius diferents, però pensen que encara estem lluny que l’escola sigui prescindible, tot i que preveuen que el curs 20-21 combinarà l’educació presencial i a distància, la qual requerirà un major treball autònom per part de l’alumne. A més, els elements acumulatius de la desigualtat provocats per pràctiques diferents en l’educació no formal han quedat de manifest i parlen d’una emergència educativa que requereix una resposta equivalent a l’emergència sanitària, així com un lideratge polític valent que compensi les greus pèrdues educacionals que es faran visibles a mitjà i llarg termini.