Diari d’una senyoreta de 1918

La historiadora Rosa Maria Gil Tort ha recuperat un dietari escrit per Mercè Julià al voltant de 1918

Alba Sabaté

Alba Sabaté

Escriptora i docent

“Començo el meu diari l’onze d’octubre de 1917. Ni és el meu sant ni el meu cumpleaños ni el de cap de la família”. Aquesta senzilla frase obre Entre Montblanc i Barcelona. Diari d’una senyoreta de 1918, que la historiadora Rosa Maria Gil Tort acaba de publicar de la mà de Cossetània Edicions.

Retrat de Mercè Julià i Joan Fontanillas, probablement al Mas Sabaté de Prenafeta, Montblanc, c. 1925 (ANC / Fons Joan Fontanillas Ginabreda).

La història de com ens ha arribat aquest dietari a les mans és rocambolesca i alhora té el regust agradable de fer-nos sentir que un passat que potser hauria quedat soterrat per sempre més, acaba veient la llum per un sèrie de circumstàncies atzaroses. Pep Vila, filòleg, va adquirir un plec de fulls blancs amb una coberta de pergamí del segle XVIII en un antiquari de Vic. Aviat els va fer arribar a Rosa Maria Gil, que, interessada en el vessant femení de la nostra història, va començar de seguida a investigar qui hi havia darrere aquells escrits, sincers i espontanis, que, com ella mateixa afirma en el pròleg de l’edició, fugien de la cursileria i tenien prou força per fer pensar en una personalitat força definida. Després d’indagar per aquí i per allà, va sortir a la llum una joveneta i desconeguda Mercè Julià, que havia trobat el plec que ens ocupa en una recambra del mas la Sabatera de Montblanc, segurament també per atzar. En aquells fulls en blanc, la Mercè hi va saber veure un esquer per escriure el que les vivències de la seva joventut li anaven desvetllant en el pensament. Possiblement, però, mai va arribar a pensar que hi hauria un dia, més de cent anys després, que una colla de lectors descobriríem amb ella una manera femenina de viure i de sentir, una manera de ser en el món, allunyada dels nostres temps. I no només nosaltres, els lectors i les lectores, sinó també la seva descendència, que ha pogut descobrir-hi una mare, una àvia, i fins i tot una besàvia, allunyada de la dona entristida i enllitada que va ser cap al final de la seva vida.  

I aquí els tenim, els fulls. Són 39 apunts datats entre l’11 d’octubre de 1917 i el 18 de desembre de 1922, que ens mostren els neguits i les il·lusions que viu una jove burgesa barcelonina del primer terç del segle XX en el pas de la joventut a l’edat adulta. Veiem com una noia de disset anys que encara porta trenes s’està preparant per fer-se el monyo i vestir-se de llarg; veiem com, de la mateixa manera que llegim en les novel·les de les germanes Brontë, es preocupa pels prometatges futurs, per les amigues i per la indumentària més escaient segons l’acte social a què haurà d’assistir; veiem com ens parla d’una Barcelona que, com sempre, se m’apareixia radiant mentre el fum de les xemeneies llengotejava en l’aire blau.

Però el dietari d’aquesta joveneta va molt més enllà de les qüestions merament anecdòtiques i quotidianes, i és justament aquest vessant més d’observació i de reflexió sobre el temps que passa el que ens el fa tan proper. Hi ha moments en què sent amb tristesa el pas del temps, com quan afirma: Últim dia de maig, que aviat has arribat i que de pressa vols entornar-te’n! Hi ha moments en què accepta, tan jove com era, els vessants amargs de la vida: Vull apuntar-ho tot. Hi ha coses que millor fora deixar-les perquè donen pena i no plau lo record, mes no és aquest el fi que m’he proposat al començar mon diari. I n’hi ha d’altres en què és capaç de ser feliç: Per lo regular, sempre es troba en aquest aspre camí que en diem vida una alegria després d’un dolor, una joia després d’una pena.    

Mercè Julià i els seus quatre fills mudats de festa en un portal d’Horta, c. 1930 (ANC / Fons Joan Fontanillas Ginabreda).

I més, si hi ha un altre aspecte que destaca de la lectura de les escasses 39 entrades d’aquest dietari que hem tingut la sort de poder recuperar, és la visió de dona, sí, el punt de vista d’una dona de fa un segle que és capaç de posar paraules a la realitat que observa i viu en un moment de la història en què poques veus de dona afloraven, ni la d’ella. I és en aquest sentit que cal entendre i valorar una de les reflexions més punyents de Mercè Julià, que trobem cap al final del llibre: Sí, realment el ser dona és trist, i potser tingui raó qui creu en nosaltres una comèdia contínua, però no podem obrar d’una altra manera. Està establert així, i la resignació és la millor medicina.

I és que les petites històries quotidianes ens parlen sovint, també, de la gran història. I aquest diari n’és una mostra excepcional.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació