Dessuadores i confinament

Les catalanes tenim un costum molt arrelat: el de menystenir-nos. Mai donem valor als elogis. Heu sentit mai quan algú li diu a algú altre: “M’encanta aquest abric que portes!”, que l’altre li contesti simplement: “Gràcies”? Mai. Sempre ens justifiquem: “Fa sis anys que el tinc”, “és de rebaixes”… Poques vegades somriem i entomem el compliment amb total normalitat. Ens agrada justificar-nos. Som un país de celebrar derrotes i de patir, de sortir a fer el vermut el diumenge però a dinar, a casa.

Aquests dies de confinament no ens arreglem, perquè ens menystenim a nosaltres mateixes i als qui estan tancats amb nosaltres. Per això aplaudeixo a totes aquelles persones que dediquen entre cinc i trenta-dos minuts a mudar-se per estar per casa. Als qui es maquillen cada dia, no cal a l’estil Kimera, el referent dels 80’s i que els mil·lenials haureu de googlejar, però sí aquella cosa discreta que tant agrada a la catalana de grup escolta: l’eyeliner. Això sí: traç negre, fi, ni massa llarg ni massa gruixut. I màscara de pestanyes a l’estil burgesetes catalanes de queratina acabada de fer: sense grumolls ni allargaments ni postissos. I potser una mica de “rougechanel” sense provocar despreniment de retina a la videotrucada diària amb la iaia.

Aprofitem aquests dies per buscar un look còmode però que no ens faci semblar una ionqui d’extraradi de Leeds. Ni dessuadores amb caputxa, ni joggers, ni messy buns, ni sabatilles, i sobretot prou d’stories d’instagram amb els mitjons d’estil happysocks. No hi ha cosa més ridícula que un senyor es despulli i dugui mitjons amb plàtans o cors. No, no fa gràcia. Si tens vint-i-pocs anys, encara pot sorprendre a algú, però passat la quarantena us asseguro que és penós. Si necessiteu creativitat i alegria, busqueu-la al vostre interior; de debò, la trobareu.

Les dessuadores s’han convertit aquests dies en les protagonistes de tots els videoxats. Us aviso: les acabareu avorrint. Arribarà el dia que ens deixaran sortir i voldreu fotre’ls-hi foc perquè us recordarà la tristor, la manca de llibertat, l’olor de menjar, el tuf d’habitació tancada, els crits de nenes hiperventilades. I us voldreu suïcidar.

Les catalanes, fins ara, només trèiem el xandall per anar de calçotada, al gimnàs o, en els últims temps, amb americana i texans per algun casual friday. Aquest confinament fa que sigui la peça estrella de les nostres cases i quan hagin passat quaranta dies o més, la veurem i ens recordarà la reclusió i el virus. Serà com quan t’apareix la caixa de roba del postpart que guardes per la teva cunyada i et ve aquella vomitera. Així que si us plau, no n’abuseu. 

Aprofitem aquests dies per posar els dits a l’escletxa estilística d’aquest país, i a reflexionar per treure’ns aquella por que tenim d’anar massa arreglats. Pensem-hi perquè quan tornem a tenir uns premis Gaudí, una 080, uns Ondas o un concert de Sant Esteve no ens surti allò de Montserrat-en-amunt:  “Vols-dir-que-no-vaig-massa-arreglada?”. Si us plau, vestiu-vos, maquilleu-vos i pentineu-vos per vosaltres, pels qui teniu al costat o si més no per decorar els stories dels vostres Instagrams.