Gerard Furest i Dalmau

Gerard Furest i Dalmau

Professor de Llengua Catalana a Secundària

El primer poder

Cada dimecres durant deu setmanes, Gerard Furest publicarà a Núvol un capítol del seu "Decàleg irreverent per a la defensa del català"

És una cosa a bastament estudiada per la sociologia que l’univers mental i referencial d’un individu té un impacte de primer ordre en la seva autoestima i en l’actitud, aferrada o no, que pugui tenir envers la pròpia llengua. A efectes tan psíquics com pràctics, no és en absolut innocu tenir una dieta informativa autocentrada o perifèrica. Per bé o per mal, i com més va en major mesura, a dia d’avui els mitjans ho són tot. Tot i que al segle anterior van ser anomenats, per simple consecutivitat, com el Quart Poder, no és gens exagerat afirmar que els mitjans de comunicació, amb les proteiques formes que adopten en l’era digital, ja són, i amb diferència, un Primer Poder; amb una capacitat, tan bocabadant com insana, per hipotecar els tres altres poders que va descriure la Il·lustració Francesa. Para-hi esment: si Malcolm X, que es va morir un llunyà 1965, ja copsava i denunciava que els mitjans de comunicació tenien “convertir en culpable l’innocent i en innocent el culpable”, afigura’t què no poden arribar-te a fer amb el seu art d’emmetzinament refinat durant dècades.

La putada (enorme) del Destí als pobles minoritzats com aquest al qual pertanys, per grat o per força, és la descompensació abassegadora en la visibilitat d’uns mitjans i la d’uns altres; i dels inputs banals, i tot sovint brutals, que arrosseguen. El nostre pa de cada dia: un exèrcit de monstres i gegants amb els ulls injectats de sang i assedegats de manipulació i criminalització contra Blancaneu i els set simpàtics nans que, bonastres (estúpids?) com són, serveixen amablement el dinar a un hoste extraparlamentari de vestimenta verda que es fa dir Vox. Un hoste que, entre altres preguntes freqüents, els sol interrogar amb tanta naturalitat com cinisme: i vosaltres, per què coi existiu? Cal, per tant, que esmolis al màxim el teu esperit crític per aprendre a destriar amb saviesa el gra de la palla i sortejar les dosis letals d’autoodi amb què ells estan interessats a lobotomitzar-te. Mitjançant vies catòdiques, analògiques o digitals, totes igualment vàlides per tal d’aconseguir l’efecte. Recorda per tant que, a l’hora de descolonitzar la teva ment, tant (o més) important és l’abstèmia mediàtica, aquells referents que defuges a consciència, com aquells en què et capbusses. 

Desconfia, ara més que mai, dels polítics i del sector públic per a salvar-te la llengua i, de manera molt especial, de TV3 i de la CCMA. La teva llengua, mentre ningú no tingui el coratge de redreçar allò que, de tan vital com és, mai no hauria hagut de declinar, te la salves tu, en plebiscit quotidià. Tingues present que la CCMA està molt enfeinada a repartir sous de 45.000 euros anuals de mitjana als seus 2.300 treballadors mentre somica que no té diners i es dedica a tancar el 3xL, el Canal Internacional, pensat perquè els catalans expatriats i els seus fills no perdin contacte del tot amb el seu país, i ICat FM (aquesta última recentment recuperada). I que, per a l’inefable Comitè de TV3, que tants cops ens ha corprès amb el seu “progressisme” partidista, és prou més important lluitar pel manteniment del (poc noble) ofici de burgès (menjar, jeure i no fer… gaire res) d’una part de la plantilla que fer cap sacrifici per a mirar de salvar un patrimoni immaterial de mil anys. Una llengua que havia sortit alacaiguda del franquisme, i la normalització de la qual es convertia en el primer objectiu fundacional amb què va ser creat el mastodont. Un mastodont que, els darrers anys, ha transmutat, davant la impassibilitat de l’administració, en un anyellet d’anunci de detergent, sense idees ni tremp, que dedica més de la meitat del seu pressupost a cobrir les despeses de personal. La producció o adquisició de productes de qualitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers.

I és que la CCMA és un cas força singular en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per davant dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius i treballadors de TV3 els amoïna tant la llengua com a molts de nosaltres la fauna endèmica de Kuala Lumpur ho demostra el fet que no hagin vist l’oportunitat d’invertir el sou d’un sol treballador (un de sol de 2.300, un 0’04% de la plantilla) a mantenir la corresponsalia de la Catalunya Nord; o que, en 10 anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i joves; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l’aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s’hagin carregat, demolint-lo a consciència, l’antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim F. C. Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0’5% de share, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants com per estirar l’orella de la seva mainada al temps que els fan mirar un canal que no els resulta gaire imantador, per dir-ho amb correcció política; i, tot plegat, i per a més inri, amb una bona part de la programació muda. Us en recordeu, nostàlgics i mitòmans com sou, del Tom i JerryLa Pantera Rosa o el Pingu i altres sèries (mudes) dels antediluvians 80-90? Doncs sí: per demencial que sembli, el 2020 encara en fan reposicions d’allò més cridaneres i, no prou cofois amb això, ens obsequien amb animacions mudes d’última generació: En Grizzy i els Lèmmings en serien un fantàstic exemple. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per a adonar-se’n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre els infants, mentre la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l’interès i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar amb excel·lència.

En conclusió: que la Corporació hagi privilegiat a consciència un target d’audiència encanudit ja dóna comptes de la consistència del seu projecte per a la llengua. I és que la senectut nostrada, per tant com ha patit i per haver-nos salvat els mots, és d’una altíssima respectabilitat i es mereix tones de glòria i honor, però no està cridada a ser el relleu intergeneracional de la llengua. Llevat que es produeixi, és clar, un poc probable miracle a la Benjamin Button. I què és una llengua sense relleu intergeneracional, sinó una holograma cadavèric amb un epitafi ja escrit?

Capítol a banda mereixerien, si en algun moment haguessin mostrat ambició i potencialitat, les altres corporacions públiques dels territoris de llengua catalana: À Punt Mèdia i IB3 Ràdio Televisió. Tant l’una com l’altra sempre entrebancades tant per la manca de finançament com de voluntat normalitzadora, estant com estan totes dues interrelacionades. No hi ha cap altra manera d’explicar, si no, el fet que només disposin d’un únic canal de televisió en què només són competitius de debò els informatius, i encara des d’una òptica subsidiària; o que bandegin la producció de ficció autocentradora i exportable; o que hagin estat incapaços de fer una sola ràdio musical pública (mig milió d’euros? Un milió? Xocolata del lloro pressupostària, en tot cas) que donés a conèixer els meravellosos grups musicals d’aquests territoris. I això, anant bé, quan governen els anomenats partits “progressistes”, essent aquest adjectiu només garantia de governs no exageradament tricòrnics a l’Espanya del territori assimilat d’aquell famós mapa. Partits Janus que de tant en tant s’insinuen “autoctonistes”, però només la punteta i amb una autocontenció fora mida, no fos cas que l’amo mesetari s’irrités. Perquè, tan bon punt assalten el poder els partits més pancastellans, s’instaura als únics canals i ràdios que emetien més o menys en llengua pròpia als territoris respectius una orgia (de malbaratament criminal, però també de continguts kitsch i d’un bilingüisme amb propòsit monolingüitzador) que ni als capítols més obscens del Decameró de Boccaccio.

Ara bé, i tu, com a ciutadà conscient, què pots fer, a banda d’indignar-te amb la negligència d’aquestes malaguanyade estructures d’Estat que tenen tot l’aire d’acabar com la indústria automobilística de Detroit? Butxaqueja: sí, tens una arma. Encara més: tens l’arma del futur, que ja s’ha demostrat capaç de congriar ciclogènesis explosives a diverses latituds . Sigues tan actiu com puguis a les xarxes socials, difon sense arronsar-te el teu món i idees, i recorda que “un degenerat” (Màrius Carol, desesperat, dixit) va crear Twitter i Facebook per empetitir el poder de La Vanguardia. Només que t’entrevegis un petit bri de talent, mira de crear continguts originals i de qualitat, preferentment per al target adolescent, que és l’hereu generacional (o no) de la llengua. Tot, amb el benentès que no et cal practicar cap mena de transvestisme lingüístic. Alguns joves, amb ínfules de gran Gatsby, fantasiegen amb la idea megalomaníaca que, com més es distanciïn de la llengua en què els van criar els seus pares i iaios, més fàcil ho tindran per a ser alguna cosa en aquest maremàgnum de continguts. La realitat és, però, implacable, i mai no avisa el rei de la seva nuesa: com més excelses són les expectatives, més fortament retruny la patacada.

Està demostrat científicament: contra el pessimisme de la raó, l’optimisme de la voluntat pot moure de vegades la muntanya cap a Mahoma. Perquè la immensa majoria de coses es fan d’una manera molt i molt simple: ideant-les i executant-les. Un botó de mostra: fa uns mesos 4 llenguaferits es van conjurar per demostrar la bogeria que produir continguts audiovisuals en català pot no només donar rellevància pública entre un segment desatès de la població, sinó també, en el millor dels casos, pistrincs i tot. I tal dit, tal fet: han creat, invertint-hi moltes hores de son, una àmplia i variada xarxa de youtubers i influenciadors, amb l’objectiu confés d’anar abocant la gota malaia de la llengua entre els joves, i amb l’expectativa que algun dia la llavoreta faci saó i creixi ufanosa. 

Sembla estúpid haver-ho de verbalitzar de tan evident com és, però les coses es fan… fent-les. Sense esperar cap mena de mà estesa o finançament públic. L’ajuda de l’administració pot ser, en tot cas, un afegitó, però mai una condició sine qua non. Rumia-hi: quin finançament públic tenien els jueus escampats arreu del món que van patir dia sí i dia també pogroms i, finalment, l’Holocaust? Cap. Cap ni un. Tot i això, amb un envejable sentit de la col·lectivitat i d’instint de supervivència, una legió de fills de David va dedicar la seva vida al mecenatge per tal d’assegurar la supervivència del seu poble mil·lenari. Malgrat la creença mística de ser el poble escollit per Déu, i sense esperar cap miracle ni instal·lar-se en el cofoisme eixorc. És així com es van posar a emprendre, com si no hi hagués un demà (un demà que, efectivament, no haurien tingut ni a la Patagònia on es va especular de dur-los, és a dir, d’aïllar-los). I els seus negocis de joies, de mobles, de restauració, de teixits, de sabates, de tota mena i condició, van créixer i multiplicar-se. I, contradient l’avarícia amb què se’ls estigmatitzava, van destinar-ne els beneficis a costejar la compra de terres a Palestina, a bastir acadèmies on s’ensenyés l’hebreu, a enfortir, en definitiva, la seva comunitat religiosa i nacional. Potser seria desitjable que des d’aquí, en comptes de desprendre totes les energies retraient-los alguns excessos detestables, també ens emmiralléssim, sense prejudicis i pensant per un cop en el nostre devenir col·lectiu, en els aspectes més èpics de la seva voluntat de perviure. No és esbojarrat pensar que seria més productiu que esperar el miracle providencial que ens redimeixi de la feblesa i el somiqueig constants. Cal que ho interioritzem: mai cap lament, per estentori i justificat que fos, no ha canviat res. I, si ho ha fet, ha estat en sentit descendent, via frustració.

Un país petit, una cultura sense Estat, a la intempèrie, no són aptes per a la supervivència si estan mancades d’un sentit comunitari fort, granític. Una solidaritat intergrupal que passa desapercebuda als detectors dels secrets del cor i que es manifesta, discreta, en diversos ordres de la vida. Una solidaritat que, per reeixir, ha de tenir una voluntat infinitament inclusiva, però que ha de ser prou lúcida per identificar els límits que en trencarien les costures. 

I ara, revisita allò que has presenciat tantes vegades a les colles d’amics, a les reunions de veïns, a la feina i a tantíssims altres àmbits de la vida quotidiana, i mira de donar resposta a aquesta qüestió incòmoda: quin és el sentit comunitari d’un grup en què l’arribada d’algú que no en comparteix el principal tret d’identitat (en el nostre cas la llengua) obra el miracle que tots canviïn el codi relacional, tant als contextos analògics com als telemàtics, no només amb el nou integrant sinó, de retruc, entre el grup primigeni? En efecte, ni més ni menys: l’adjectiu que ho descriu millor és manicomial.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació