De què parlem quan parlem de llibres

Imagineu això: un conegut us convida a casa seva per primera vegada. A la sala d’estar, hi trobeu el sofà, la televisió, la taula de menjador, i tot el conjunt mobiliari pertinent, però no hi ha ni una sola estanteria a les parets. Per què? Doncs perquè vivim en l’era digital, ja no es venen llibres i ningú necessita espai on acumular-los… o almenys aquesta és la realitat que nombrosos articulistes d’arreu del món aventuraven que viuríem a aquestes alçades en peces titulades “La mort del llibre” i altres enunciats fatalistes per l’estil. Però s’acaba el 2019 i una sala d’estar com la que acabem de descriure encara ens faria sortir corrents o, com a mínim, dubtar si el nostre conegut ha estat educat per una pantera.

Bernat Ruiz Domènech parla a ‘Desencadenats’ (Saldonar) sobre el mercat del llibre

En una època on cada canvi trepitja els talons de l’anterior, és normal que s’encenguin les alarmes en les editorials, mitjans de comunicació, discogràfiques i qualsevol empresa que es pugui veure substituïda per una plataforma abastable amb el dit. Però així com aquell qui compra discs de música és titllat de nostàlgic, les llibreries resisteixen i el panorama editorial català es pot vantar de mantenir una salut raonable: la Setmana del Llibre en Català creix cada any i és possible la coexistència de grans taurons com Penguin Ranodm House o Planeta amb diversos segells independents recolzats per tota una xarxa de llibreries “de barri”.

Seria ingenu evitar que la guàrdia segueixi alerta o negar que el món del llibre ha patit i seguirà patint nombrosos canvis per les dues causes que delimita Bernat Ruiz Domènech a Desencadenats (Saldonar): la crisi econòmica que encara remuntem i la digitalització. No només hi ha menys diners per invertir en la lectura sinó també menys temps: l’espai d’oci que els nostres avis havien de triar si dedicar a la lectura, la música o la pintura, ara es divideix en un mar de continguts digitals que caldrien mil vides per a poder abastar. Pel que fa a l’amenaça digital, en l’àmbit de les enciclopèdies o el llibre tècnic universitari, és evident que la victòria ha quedat en mans de Wikipedia i els repositoris de PDF. Però en la ficció i l’assaig, malgrat el risc que suposen l’auge de l’autopublicació digital que va impulsar Amazon i els bancs d’e-books gratuïts, els llibres encara resisteixen. Ara bé, els que acostumen a triomfar són els que es poden llegir distretament entre transbords de metro i amb missatges de Whatsapp entrant constantment al mòbil.

Però si tenim uns horaris i una butxaca en els quals la lectura difícilment és prioritària, per què continuem comprant llibres quan disposem de tot el que necessitaríem per no gastar ni un euro més en una llibreria per la resta de les nostres vides? Leah Price, a What do we talk about when we talk about books (Basic Books) ens respon aquesta pregunta a partir de la història del llibre com a objecte. L’autora defensa que aquesta època daurada en què tothom comprava llibres i s’arraulia durant hores a la butaca de casa seva per a llegir-los amb delit no ha existit mai. Un llibre no és una font de saviesa en la qual el lector s’enfonsa oblidant el món material que el rodeja, sinó un objecte que sempre forma part del context del seu propietari. Posem exemples: Hemingway professava una admiració profunda per Ulisses, la novel·la del seu amic Joyce, però el seu exemplar encara avui es manté nou de trinca amb només les primeres i les últimes pàgines rebregades. Anys més tard, el jutge encarregat de l’afer Lewinsky va considerar que els llibres que ella havia regalat al President Clinton mereixien una protecció de privacitat molt més estricta que els poemes que li enviava en dies assenyalats. D’aquestes històries en podem extreure dues conclusions: primera, que la dificultat de concentrar-se en un llibre no és una novetat, i segona, que l’objecte llibre té quelcom a dir de nosaltres mateixos i, per tant, gaudeix d’un espai privilegiat en el nostre marc mental: és difícil d’imaginar la Monica Lewinsky demanant protegir la privacitat d’una llista d’enllaços a e-books.

Bernat Ruiz també fa referència al llibre objecte i la seva història per explicar el seu estat actual. Fins a l’últim terç del segle XX, el llibre era gairebé l’única finestra a la cultura, reservada per a les elits intel·lectuals i socials. L’anomalia d’avui, doncs, no és que el llibre vagi en declivi sinó que mai abans la lectura havia estat cosa de tants. En els darrers vint anys, l’índex de lectura no ha deixat de pujar, com també s’ha vist un augment exponencial en el nombre de títols publicats. Aquest fet -que l’autor resumeix amb la sentència “mai tants havien llegit tant a tan pocs”-, la crisi econòmica i la digitalització, aporten explicacions (sempre fragmentàries) al principal problema: les tirades i facturacions descendents de les editorials.

Si bé els títols cada cop estan pensats per un grup més reduït de persones, l’aposta de les editorials catalanes (especialment de les independents) és a favor d’una edició cada cop més curada, tant en contingut com en coberta, fet que demostra que els pocs lectors a qui va dirigit cada títol en valorarà la qualitat també material. Potser per la relació conceptual entre l’objecte i el Coneixement en majúscula que dèiem abans, el llibre en paper continua gaudint d’una eròtica visual que els CDs o les pel·lícules DVD van perdre ràpidament, i és això el que fa que ens costi tant passar-nos completament a la literatura digital. De fet, actualment existeix el fenomen dels bookstagramers, els quals dediquen el seu compte d’Instagram a mostrar llibres des de la seva estètica material. Feu la prova de buscar-ne algun: el que prima és oferir una imatge agradable de la coberta del llibre i no pas un comentari crític molt elaborat.

Tot el que il·lustren Ruiz Domenech i Price no ha de ser entès com un intent de desmentir el fet que l’e-book gaudeixi d’un espai sòlid i creixent en la nostra vida. Però la novetat no necessàriament és sinònim de substitució, també ho pot ser de flexibilitat, i és això últim pel que cal apostar. Tractar el llibre com un búnquer tancat i plorar nostàlgicament perquè ja no és protagonista del nostre oci disminueix el seu potencial com a contingut obert i en contacte amb el món: el llibre objecte és només una peça més del gran puzle que forma amb la seva versió digital, el comentari crític dels mitjans culturals (aprofitem l’avinentesa: subscriviu-vos a Núvol, si us plau!), i tot el diàleg que pugui generar a la xarxa. I davant d’una marea de títols que no sembla que hagi de disminuir en els propers anys, tot aquest discurs paral·lel al llibre s’anirà fent més i més necessari per trobar allò que voldrem llegir, admetem-ho tranquils, distretament i amb whsatsapps entrant sense parar.