Divendres, 27 d’octubre. Al Pati de les Dones del CCCB, la poeta i traductora Xènia Dyakonova recita fragments de la nova traducció que Pau Sabaté ha fet de la Ilíada (La Casa dels Clàssics). Abans que ella li ha posat veu Borja Bagunyà o Xavier Antich, i posteriorment serà el torn de Núria Perpinyà, Jordi Nopca o Enric Cassasses. Plaer auditiu de força corprenedora. Amb els versos encara ressonant a la meva oïda, m’inspiro de valor i agafo un bitllet en direcció a les profunditats. No literalment, és clar. Viatjaré amb la comoditat del boca-orella, gràcies al testimoni de les dones pioneres que han pogut albirar, amb submarins o sense, el gran misteri dels oceans. Avui les podrem escoltar a la Sala Teatre del CCCB, que em rep a les fosques. Prou adient. De fons, sona una música de ritme balsàmic i textura aquàtica: és el zumzeig de l’insondable, la remor abissal que acompanya una immersió col·lectiva en la millor i més representativa literatura oceànica, un dels itineraris temàtics que conformen l’edició d’enguany del Festival Kosmopolis.

L’epicentre de l’expedició és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, convertit per l’ocasió en una mena d’aquàrium amb vocació lletraferida. Aquest és l’espai on avui es troben ciència i literatura, amb els oceans i el repte de la seva conservació com a fil conductor. Cristina Romera, oceanògrafa, divulgadora i autora de l’assaig AntropOcéano (Espasa, 2022) modera la conversa, on també participen la microbiòloga Isabel Ferrera, una de les poques persones que ha descendit a 2.600 km de profunditat a bord del submarí Alvin; i l’apneista professional Ai Futaki, la «missatgera del mar», nascuda al Japó, però amb el cor sempre surant en aigües internacionals. Abans que s’acabi la glossa de rigor, la sala és ben plena, entregada i encuriosida. És el poder atàvic del mar, la fascinació per la cosa desconeguda.

El que primer sorprèn d’Ai Futaki és el seu perfecte castellà –conseqüència de viure a Mèxic i Hondures durant uns quants anys–, d’afegitó a la seva simpàtica naturalitat i la seva habilitat per la xanxa. Des de la primera intervenció té el públic a la butxaca; no n’hi ha cap que no acabi en confessió hilarant i rialla col·lectiva. Explica l’apneista japonesa que, quan tenia només vint-i-dos anys, va patir una crisi d’identitat que la va fer aïllar del món durant una temporada. Per sortir d’aquest pou, va fer cas a la seva intuïció i es va adonar que la seva mirada es desviava constantment en direcció al mar: «El soroll m’impedia entrar a nous mons, però quan vaig provar l’apnea tot va encaixar. Sota l’aigua la vibració viatja quatre vegades més ràpid del normal, i els animals poden sentir les meves emocions. Puc ser part del seu món».

Quan parla de l’apnea, Futaki al·ludeix a l’«ikigai», un concepte japonès difícil de traduir que fa referència a una espècie de «raó de ser». Les seves paraules van acompanyades de la projecció d’una sèrie de fotografies extraordinàries on se la veu nedant i ballant entre criatures marines. Fins i tot hi ha una instantània on dona la mà a un cocodril. «Que com ho faig? Començant per la cua i acostant-me a poc a poc», diu Futaki davant l’estupefacció general. Poca broma: sembla parlar des de l’absoluta sinceritat. «Els animals no mengen tot el que veuen. No et passarà res si et converteixes en una més de l’oceà», diu, tot intentant tranquil·litzar el personal. Per a ella, l’apnea és una eina que empra per arribar al seu gran objectiu: assolir la pau mental, connectar amb la natura i els animals i llançar un missatge sobre la coexistència pacífica de les espècies. «Em comunico millor amb els animals sota l’aigua que amb els humans. A terra estic més a la defensiva», confessa.  

Bastant més avall ha descendit Isabel Ferrera a la recerca d’espècies molt més diminutes: els microbis marins. Les seves expedicions amb la Universitat Estatal de Portland, allà per 2006 i 2007, la van portar a observar en primera persona les xemeneies hidrotermals que poblen el fons marí. Resulta que aquestes escletxes emeten gasos magmàtics que, a causa del xoc de temperatures, formen ecosistemes únics en el món: són els únics en què la cadena tròfica no depèn de la llum solar. De fet, una de les hipòtesis sobre l’origen de la vida al planeta atorga una importància capital a aquestes fumaroles. Tot i que l’oceà obert és pobre de vida en general –no deixen de ser deserts marins–, el públic embadaleix amb el relat de la immersió i l’observació de formes de vida ancestrals, històries que parlen d’animals cecs i completament blancs per la falta de llum, cucs de fins a tres metres de llargada plens de bacteris que, vet-ho aquí, li aporten l’aliment necessari per subsistir.

• 

  Glossa

  El planeta Mar

  Sofia Vilella Pujol

L’embruix expira quan toca parlar de l’estat actual dels oceans, sacsejats per la contaminació i els efectes del canvi climàtic. «La població local em diu que tot ha canviat. Ara veig plàstic fins i tot al mig de l’oceà», diu Ai Futaki. «A una expedició vam poder comprovar que la temperatura de l’aigua estava per sobre de la de l’aire, un fet insòlit. Al Mar Menor, a finals d’octubre, la temperatura arribava als 21ºC», apunta Ferrera. La microbiòloga també alerta dels perills de la puixant mineria oceànica, una indústria encara a les beceroles –es tracta d’una tecnologia cara i complexa–, però potencialment perillosa, donat que aquests ecosistemes es troben en aigües internacionals i no hi ha una regulació clara pel que fa a la seva explotació. Futaki conclou des de la profunditat emocional: «Encara que no puguem viure sota l’aigua, sense mar no podríem fer-ho. Tota vida està connectada. Hem de deixar de pensar l’oceà com una alteritat, perquè la nostra salut depèn de la seva».

Biblioteques de gel

Dos dies després, canvio les profunditats oceàniques per les altures vertiginoses. Aquest cop sí que és literal: la Sala Mirador del CCCB acull una conversa entre el professor de literatura anglesa David Farrier i l’artista i escriptora catalana Alicia Kopf, encarregats de rastrejar les petjades de la humanitat (factuals i simbòliques) en els paisatges del nostre planeta, amb especial atenció a l’aigua i el gel. Modera el diàleg Valentí Sallarès, director de l’Institut de Ciències del Mar, que sembla considerablement enjogassat per la presència dels seus contertulians. Actuaran com a fil conductor del debat el llibre de Farrier, Huellas (Crítica, 2023), un assaig que ens convida a fer una genealogia del nostre planeta i pensar en com estem transformant el llenguatge dels elements; i Germà de gel (L’Altra Editorial, 2015), la novel·la amb què Kopf s’endinsa en les expedicions polars de principis del segle XX.

L’acte inicia amb una lectura creuada de fragments d’ambdós llibres, que comparteixen un tarannà i una visió marcadament oceànica, a més d’una atracció mística del viatge com a fil conductor de la descoberta interior i exterior. Ella tria un extracte on l’autor escocès tracta de bastir un marc semiòtic a un objecte ubic i prosaic com és el plàstic –«poques vegades ens hem aturat a fer-ne literatura i consciència», diu Kopf. Ell, per la seva banda, escull un fragment que parla sobre l’exploradora Louise Arner Boyd i l’atractiu del gel en l’imaginari col·lectiu en tant que llar, camp de batalla o, fins i tot, una casa encantada. «El gel també és un registre de climes passats, ens embruixa i ens encanta. Té el potencial de canviar el nostre món a través de la seva fosa i la pujada del nivell del mar», apunta l’escriptor.  

Per un costat, art d’avantguarda i literatura. Per l’altre, història, ciència i filosofia del llenguatge. Una simbiosi formidable. Enmig, Sallarès parla constantment d’un «determinisme pessimista» que ens embolcalla com a societat: som conscients del nostre poder i la nostra influència en l’entorn planetari, però no som capaços de controlar-ho i les solucions que s’albiren semblen inviables. «El denominador comú de tots aquests problemes som nosaltres. Som l’equivalent a una força geològica, el primer motor de l’evolució en el planeta. Per tant, la solució demana reimaginar el que vol dir ser un ésser humà en un planeta humà», apunta Farrier. Kopf combrega amb el seu col·lega i assenyala la necessitat urgent d’un canvi de paradigma. L’artista afirma que ens hem oblidat del significat original de l’humanisme i l’etimologia d’«humà», que prové de «terra», com a oposició al que és celestial: «La modernitat i la industrialització ens ha fet viure en un somni fictici i ara ens toca establir relacions més horitzontals amb el nostre entorn i deixar de banda l’antropocentrisme».

«El que pot aportar l’art és una vinculació afectiva amb el coneixement científic, que de vegades empra un llenguatge massa encotillat en la seva pròpia tradició»

Alicia Kopf

Com bé assenyalaven les pioneres de les profunditats, la ciència per si sola no és suficient per galvanitzar les masses i abordar la urgència climàtica. Necessitem comunicació, bona divulgació i, afegeix Farrier, també narració: «Històricament, el mètode científic ens ha arribat tard, però les històries són ancestrals. Hem de connectar amb els temes que ens preocupen no només en l’àmbit intel·lectual, sinó també en el de l’ètica i la imaginació. No penso que l’art pugui resoldre aquests problemes millor que la recerca científica factual i objectiva, però sí que ens pot consolar, provocar, estimular i col·locar-nos en un estat mental diferent». La idea de l’objectivitat científica fa un segle que és qüestionada, diu Kopf, perquè no podem (o no hauríem de) separar l’objecte del subjecte que l’observa: s’influencien constantment, s’interrelacionen, formen part d’un procés comú de creació mútua. L’artista posa l’exemple l’homosexualitat entre espècies animals, una dinàmica que no era visible ni detectada fins que va començar a ser acceptada com a fet social.

«El que pot aportar l’art és una vinculació afectiva amb el coneixement científic, que de vegades empra un llenguatge massa encotillat en la seva pròpia tradició», diu Kopf sobre el paper de la fabulació en la generació de consciència. En aquest punt, el públic està plenament seduït pels dos interlocutors: la conversa és densa, però les idees flueixen amb claredat i concisió. Alguna ànima encuriosida s’atreveix, fins i tot, a preguntar per les seves metodologies de treball. I és aquí on cimeja la idea de serendipitat, la capacitat d’observar qualsevol cosa com a fet amb valor, i el descobriment d’Alexander Fleming, una combinació d’error i imaginació que va canviar el món per sempre. La imaginació, tanmateix, també té fronteres nascudes de la por –«no sabem mirar la cosa desconeguda», diu Kopf»– i racons foscos. En els darrers segles, explica Farrier, ens hem imaginat una forma de vida que limita i restringeix la creativitat: el capitalisme. Molt ha trigat a sortir.

Diu David Farrier, a tall de conclusió, que la nostra petjada serà duradora, i que el sol fet de pensar en els fòssils del futur implica preguntar-se si serem uns bons ancestres o no: «Contínuament em pregunto quin serà el fòssil del futur, l’objecte que avui ens envolta i que perdurarà d’aquí a tres quatre o cinc generacions. El gran repte de la imaginació és precisament aquest: mirar els objectes actuals com una traça del que hem viscut, i que alhora té la capacitat de relacionar-nos amb generacions futures». Potser aquesta petjada fossilitzada serà el plàstic que aboquem una vegada rere l’altre als nostres oceans? Kopf imagina una resposta més abstracta: «El missatge que es transmet més i millor a través del temps són els mites i els relats. Potser la nostra petjada serà un mite de qui vam ser nosaltres. I no serà un mite benèvol: seríem una mena de deus, entre poderosíssims i cruels, que van pensar que eren més poderosos que els deus de la natura». Pur determinisme pessimista.