De dos Fusters, fer-ne un

Crítica de les novetats assagístiques de l'Any Fuster

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Joan Fuster

Josep Pla escriu sobre els seus homenots: “L’única manera de lluitar contra la terrible invasió de l’oblit, de crear una memòria col·lectiva, és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits”. Bonic, eixut i inspirador, sens dubte, com cert és que Joan Fuster no va quedar content del seu homenot, perquè el retrat que, en les seves paraules, “havia perpetrat el Pla”, contribuïa a fer que se’l considerés més polític que literat, una lectura que l’afartava: “En això sí que pateix la meua vanitat”. Ja que la commemoració del naixement de l’intel·lectual català més important de la segona meitat del segle XX servirà per fer una mena d’homenot col·lectiu que els diferents actors de la cultura catalana perpetrarem sobre la figura de Fuster, estaria bé reparar la seva vanitat ferida pel clixé i llegir-lo com un escriptor total.

Aquest és el sentit dels volums més llaminers assagísticament de l’any Fuster, Figura d’assaig (Comanegra), una antologia de la crítica literària, filosòfica i cultural de Fuster a càrrec d’Antoni Martí Monterde, la reedició de Consells, proverbis i insolències (Ara llibres), un recull de l’aforística del nostre heroi, i Diari 1952-1960 (Edicions 3 i 4), un dietari ja concebut per a la publicació on Fuster desenvolupa la seva literatura d’idees. Són tres llibres perfectes per posar un peu dins d’aquest personatge monumental de les lletres catalanes, massa difícil de trobar a les llibreries (¿com pot ser que el Diccionari per a ociosos estigui descatalogat?) que, això sí, enguany veurà com arriben el quart i cinquè volums de l’Obra completa (Edicions 62). La gràcia d’aquestes seleccions és que posen el lector davant del centre de gravetat de l’obra fusteriana, que no és la política sinó el jo, “Jo soc tota la justificació que necessita -i que admet- aquest llibre”. Convertit en el millor introductor d’ell mateix, Fuster treballa per a la creació d’un lector d’assaig català que llegeixi els seus assajos tal com els seus assajos diuen que s’ha de llegir: “[L’assaig és] En realitat, un capítol del tractat que l’autor duu, en un projecte implícit, dins de si. Amb el temps l’anirà acabant. Cada línia que escrigui serà una nova peça que vindrà a ajustar-se a les anteriors. Una forta coherència íntima ho ordenarà tot. L’obra -tota l’obra, la sola obra- serà la més exacta constància d’ell mateix”.

Com definir aquest jo que no es dissol en una producció gegantina i polimòrfica? Amenitat, intel·ligència i compromís són les tres idees que em venen al cap. L’amenitat fa de mal reivindicar en uns gèneres que molts cops la menyspreen, però els escrits de Fuster són insubornablement llegidors i agradables, una prosa que passa bé gràcies a l’efecte conversacional, en què les idees no ens arriben dissecades com en una classe magistral, sinó en forma de present continu que comparteix amb nosaltres els dubtes, contradiccions i ironies de l’autor sobre allò amb què està jugant. Sobre la intel·ligència, és important distingir-la de la profunditat metafísica: els assajos de Fuster toquen tots els grans temes, però el de Sueca és sobretot un comparatista que excel·leix en les associacions brillants i paral·lelismes entenimentats, que prefereix mantenir-se en el nivell de la recombinació afrancesada més que no pas en el de la creació pura, més comissari que artista, sabent com sabem tots que aquesta frontera en realitat no existeix. 

La cosa canvia en el compromís polític, on Fuster és molt més vertical, contundent i pareix conceptes centrals. Tots coneixem la importància impossible d’exagerar en la creació de consciència nacional de Nosaltres els valencians (que no seria el que és sense l’amenitat estilística) i el paper fonamental de Fuster en la formulació i popularització de la idea de Països Catalans, que, com diu Martí Monterde, “molts pensen que és una vel·leïtat imperialista sorgida de l’Eixample de Barcelona, quan en realitat el magí que la va proposar vivia a Sueca, una petita ciutat al costat de l’Albufera de València”. Per agafar aquest toro per les banyes, enguany ha aparegut Joan Fuster i el pensament nacional (Editorial Afers), un assaig de l’historiador Antoni Rico molt útil per endreçar totes aquelles sentències i judicis finals demolidors de Fuster que els més joves hem pescat distorsionades des d’un context que no era el seu.

El fuster polític que presenta Rico encaixa perfectament amb el Fuster literari que es presenta a ell mateix en els assajos, que del bracet desemboquen en una fatalitat òbvia: la fe en un nacionalisme més cultural que polític, l’intel·lectual engagé que crea consciència en els seus paisans, però que no s’embruta les mans amb un programa d’acció i partitocràcia que es descabdellarien del seu pensament i fins i tot acaba participant en polítiques de l’administració autonòmica. Si avui tots podem llegir Fuster orgullosos del creixement d’un independentisme que deu tantíssim als seus postulats i els continua desplegant, tampoc podem evitar sentir una fiblada de melancolia veient que hem comès els mateixos errors i ingenuïtats que van limitar el potencial del pensament fusterià durant la Transició. Des de la talaia del 2022, especialment si ens fixem en el País Valencià, la possibilitat de contenir l’espanyolització dels Països Catalans amb nacionalisme cultural sense nacionalisme polític, de pensar una cosa als llibres i escriure’n una altra als programes electorals, sembla una de les tares que més ha llastat el moviment. L’esperança fusteriana en què el poder tou tirarà del carro està més rebregada ara que mai.

Com que el gran tema de Fuster sens dubte és la llibertat (de pensament, de paraula, social, nacional), trobo pertinent acabar amb l’entrada que hi dedica al Diccionari per a ociosos, recollida a Figura d’assaig, una delícia armada a partir de la metàfora de la sordesa: “Un home que s’hagi acostumat a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot ensordir-se -quedar sord- davant la manca de llibertat que el rodeja i l’oprimeix. L’home que, per contra, s’ha acostumat a les dolceses de l’opció i del desembaràs, també pot ser sord als avantatges de la seva situació” i, més endavant, “La nostra sordesa a la llibertat o a la manca de llibertat, si és crònica, ens exposa a una deformació irreversible. El costum que de moment es limitava a ensopir-nos, a la llarga arriba a erosionar d’una manera profunda les nostres millors defenses morals”. No cal dir que la por de patir aquesta sordesa és la raó per la qual cal continuar celebrant i llegint Fuster, el literat i el polític, que, com es veu perfectament a les línies citades, i a risc de ferir la seva vanitat, brilla més fort quan és les dues coses alhora.

peu

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació