Crítica de la manduca pura

Els últims anys hem viscut dins d’una gran bombolla culinària que, com totes les bombolles, només es fa visible quan és a prop de petar. No és només que pugin els preus de l’energia, guerres inesperades trenquin les cadenes de subministrament i Emmanuel Macron digui que “l’era de l’abundància s’ha acabat”. És que els milions de receptes d’Internet, les comodíssimes (ètica a part) apps de menjar a domicili i les grans corporacions que ens solucionen els sopars amb preparats, ens han acostumat a dependre d’elles. Passar 5 hores de diumenge a la cuina pausant el tutorial de YouTube després d’haver comprat un gènere caríssim i vint-i-cinc ingredients que es pansiran perquè no sabem què fer-ne, és servitud voluntària. Només el coneixement del rebost ens farà lliures.

Maria Nicolau, Abel Mariné i Imma Amadeo participen a la tarda de cuina de La Setmana del Llibre en Català, que serà dijous 15 de setembre.

Dos llibres d’enguany han engegat aquesta revolució copernicana a les cuines catalanes. L’entrada de cavall sicilià l’ha fet Maria Nicolau, amb el seu Cuina o barbàrie!, i el complement ideal és El gran llibre de la nutrició, d’Abel Mariné i Imma Amadeo, dos volums profusament venuts, intel·lectualment ambiciosos, escrits en català i per a la realitat catalana. El primer que cal abraçar és que no són llibres de receptes i no hi ha fotografies. Al de Nicolau n’hi ha alguna, de recepta, però cada plat és un assaig narratiu on antropologia, humor, química, història personal i la millor manera per aprofitar un pollastre sencer s’integren perquè el lector aprengui a cuinar més que no pas a fer una sarsuela a la Nicolau. Mariné i Amadeo no dissimulen que han fet un diccionari, i els diccionaris no són per salivar, sinó per saber si la llet descremada conté el mateix calci que la sencera, si el pa congelat perd poder nutritiu, o quantes vegades es pot reutilitzar l’oli de fregir. Nicolau ens crida a navegar, i Mariné i Amadeo ens donen un GPS.

Que el marc sigui kantià no vol dir que el plaer en quedi fora: just el contrari. Calia una crítica de la raó culinària per alliberar-nos de l’obscurantisme que ens ha deixat en mans de multinacionals i xefs estrella. El primer pas és la ciència: conèixer les propietats dels aliments, la seva història, les necessitats del nostre organisme. Igual que amb Kant, després del coneixement, ve la moral: la responsabilitat de cuinar amb producte local, l’acte polític que és anar al mercat, el deure de tractar el cos amb dignitat. Però la tercera crítica és la del gust, que demostra que, si raó i moral van de bracet, hi ha plaer i hi ha felicitat. Kant defineix la bellesa com “el joc lliure entre la imaginació i la raó”, i a mi no se m’acut una descripció millor per a l’experiència del cuiner emancipat. Diu Maria Nicolau que “La cuina és l’arma més poderosa, útil i revolucionària que tenim tots i cadascun de nosaltres a l’abast per fer realitat ara i aquí el món que volem”. És un món en què la felicitat de menjar no surt d’ignorar la cuina i el rebost, sinó de conèixer-los i responsabilitzar-nos-en.