Cristòfol Despuig i l’Institut Nova Història: un fals fet més

Diverses persones pròximes a l’INH han anat desenvolupant la tesi, ideada fa gairebé un segle, segons la qual Colom era català

Com és ben sabut, existeixen dues versions –millor dit, dues visions– totalment incompatibles de la història de Catalunya. Per un costat, la de la quasi totalitat dels historiadors professionals. Per l’altre, la d’un grapat de persones associades a l’Institut Nova Història (l’INH).

Crostòfol Colom

Per a l’INH els llibres i articles “oficials” d’història de Catalunya són una monumental mentida podrida provinent d’una mena de cop d’estat cultural ordit per la Inquisició i conspiradors afins, els quals s’haurien dedicat a esborrar de la faç de la història tots els triomfs aconseguits pels catalans, convertint-los sistemàticament en triomfs castellans.

Basant-se en aquesta teoria conspirativa, diverses persones pròximes a l’INH han anat desenvolupant la tesi, ideada fa gairebé un segle, segons la qual Colom fou català, assegurant, a més, que en varen ser, entre d’altres, Cortés, Pizarro i Vespucci, com també Marco Polo i el Cid Campeador, i mantenint que l’imperi espanyol va ser en realitat el que ells denominen l’Imperi Universal Català.

Quant a literatura, Miguel de Cervantes hauria estat el xixonenc Miquel Servent, essent el Quixot que coneixem la traducció d’un original suprimit escrit en català, igualment que La Celestina, La Lozana andaluza i el Lazarillo de Tormes. També serien catalans, entre d’altres, Leonardo, Erasme, Ariosto, Garcilaso i Santa Teresa. Per cert, segons alguns, Servent s’hauria refugiat a Anglaterra, on hauria escrit les obres sovint atribuïdes a un tal Shakespeare.

Doncs bé, Cristòfol Despuig, l’esplèndid escriptor català del segle XVI, ja havia constatat la visió castellanocèntrica de la història elaborada per molts historiadors castellans del seu temps. A Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, escrit el 1557 però no publicat fins el segle XIX, un dels tres interlocutors, Lívio, un tortosí aficionat a la història, no deixa de denunciar els historiadors castellans per tergiversar el paper del regne d’Aragó, i en especial de Catalunya, dins la historia d’Espanya, i és el mateix Lívio qui comenta nombrosos fets històrics per oferir-ne la seva versió pro-catalana.

Parlant dels castellans, Lívio sosté: “No hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps com la castellana, que quasi mai ha sabut […] gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona d’Aragó i la de Portugal”. Pel que toca a la Reconquesta de les terres mores: “si superades són estades per ells, amb la força de la nació nostra les han superades”.

Lívio ho té clar: allò que sí saben fer els castellans a l’hora d’escriure història és torçar els fets. Per exemple, Juan Sedeño, “per no donar glòria ni honra a algun espanyol que no fos castellà, ha dissimulat les obres dignes de memòria de molts reis particulars d’Espanya i, especialment, de la corona d’Aragó i comtes de Barcelona”.

Tal com afirma Lívio, els castellans van “cegos d’enveja i malícia”. Així, “per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans celen la veritat, i per fer gloriosa la sua pròpia nació no dubten d’escriure mentires”. Tanmateix, part de la culpa, diu, la tenen  els mateixos catalans: “La negligència de la nació catalana en escriure i en guardar les coses contengudes en Catalunya és estada tan gran que no té par en lo món”.

Ara bé, no és tan sols que els catalans hagin estat negligents a l’hora d’escriure la seva pròpia història, sinó que gran part de les fonts documentals pertinents ja no hi són, si bé la seva desaparició hauria ocorregut molt abans de l’establiment de la Inquisició: “diuen, i jo també ho he llegit, que en temps del rei en Jaume se posà foc en l’Arxiu Real de Barcelona, a on se cremaren molts originals de coròniques i d’altres actes importantíssims, a on és de creure que fora trobat lo poc que de les coses atràs haurien escrit [els catalans]”.

L’Institut Nova Història coneix els magnífics Col·loquis de Despuig, però els ha utilitzat a la seva manera. En un article publicat el 2017 a la web de l’INH – Los Col·loquis de la Insigne Ciutat de Tortosa i la Descoberta Catalana d’Amèrica”– el seu Cap de Recerca, Jordi Bilbeny, comença amb l’asseveració: “En Despuig ja proclamava obertament al segle XVI que la primera expedició colombina va ser obra exclusiva de catalans, sense cap intervenció castellana”.

El que és cert és que Lívio sí que declara que “la jornada de les Índies del mar Océano”, liderada per Colom, “s’ha d’atribuir no gens a castellans”. Però enlloc no diu que foren els catalans qui descobriren el Nou Món. Abans, ben al contrari: Lívio manifesta amb la màxima claredat que qui va dirigir aquella jornada fou “Cristòfol Colom, genovès”. Sí, ni més ni menys, negre sobre blanc: “Cristòfol Colom, genovès”.

A l’obra de Despuig no hi trobem ni una minúscula ombra del català Joan de Colom, proclamat per l’INH com l’autèntic descobridor d’Amèrica, ni el més microscòpic dubte sobre la pàtria de Cristòfol. I Lívio remata la frase dient que els qui acabaren aquella jornada foren “Ferrando Cortés i Francisco Pissarro”, dels quals no defineix la nacionalitat, si bé l’INH també els té fitxats com a catalans.

Tenint en compte tot el tarannà dels Col·loquis, és evident que, si Despuig hagués sospitat ni per un segon que, només divuit anys abans del seu naixement, el descobriment europeu del Nou Món hagués estat obra de catalans, Lívio ho hagués proclamat clar i català als quatre vents.

No es pot evitar asseverar que allò que escriu en Bilbeny és un invent: Despuig no dona peu, de cap de les maneres, a la noció d’una “Descoberta Catalana d’Amèrica”. Tanmateix, l’invent resulta ser encara més deplorable pel fet que Bilbeny cita el començament de la frase de Lívio, però n’omet el final, el qual inclou les paraules que invaliden totalment la seva tesi: “Cristòfol Colom, genovès”.

Una omissió tan palesa seria totalment inadmissible en qualsevol estudi científic. De fet, es tracta d’un cas més, un cas ben escandalós, d’un mètode que utilitza sovint l’INH, que s’ha anomenat cherry picking, i que consisteix en incloure només les dades que recolzen una tesi i excloure les que no.**

Quant a les joies clàssiques de la literatura espanyola presumiblement segrestades de la catalana pels Inquisidors, resulta interessant constatar com algunes de les que reivindica l’INH haurien estat considerades ofensives per la mateixa Inquisició. Tres d’aquestes obres es publicaren (en castellà) anònimament, molt possiblement perquè els seus autors no es varen atrevir a identificar-se públicament. La primera, La Celestina, s’imprimí a finals del segle XV i fou expurgada per l’Índex inquisitorial de 1632. La segona, La Lozana andaluza –que ha sobreviscut en un únic exemplar (Venècia, c. 1529) i que descriu sense embuts la vida prostibulària de Roma– no es va publicar a Espanya fins el 1871. Si no hagués estat així, és seguríssim que hauria estat prohibit. I la tercera, el Lazarillo de Tormes, publicat el 1554, ja es trobà prohibit a l’Índex de 1559.

Algú hauria d’explicar per què la Inquisició s’hauria apropiat precisament obres que ella mateixa després hauria censurat. Semblaria que un descuit tan flagrant aniria en contra de tot allò que reclama l’INH: la pressuposició d’una conxorxa inquisitorial tan impecablement planificada, tan meravellosament orquestrada i tan matemàticament executada que no va deixar cap rastre de mai haver existit.

Resumint: mentre l’INH es dedica a descobrir grans personalitats i grans obres literàries pretesament catalanes suposadament transformades sigil·losament per la Inquisició en castellanes, italianes o angleses, Lívio es limita senzillament a acusar certs historiadors castellans d’haver empetitit o deformat el rol jugat per Catalunya dins la història d’Espanya. La qual cosa no és pas el mateix. Una cosa és aplicar el sentit crític a les fonts històriques; una altra, llançar-se deliberadament a fabricar una realitat alternativa irreal.

Ara que hi penso, em costa d’imaginar que fins i tot un xixonenc hagués estat capaç de convertir-se  en el major autor clàssic en llengua castellana i també –¿mercès a un curset realment collonut d’anglès, o bé a uns traductors galàcticament superdotats?– en el major autor clàssic en llengua anglesa.

I parlant de tot, i per acabar, a la web de l’INH es presenta els currículums de catorze dels Investigadors de l’entitat. Segons el que s’hi pot llegir, cap ni un d’aquests Investigadors és tan sols llicenciat en història.

** Vegeu Vicent Baydal, “Fal·làcia rere fal·làcia: el cherry picking com a tècnica d’engany”, en Vicent Baydal i Cristian Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Vic, Eumo, 2020), pp. 201-229.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació