Construir sobre les ruïnes

Fa més de quinze anys que, a Roma, intenten acabar la tercera línia de metro, la C. La majoria del recorregut ja està finalitzat, però el problema principal es troba a la darrera part, la que travessa el centre de la ciutat fins a arribar al Coliseu. Tal com estipula la legislació italiana, aquest tram ha de ser construït sota la supervisió d’un conjunt de funcionaris locals encarregats de la preservació del patrimoni arqueològic de l’urbs. Excavar a la ciutat eterna és com jugar a una versió difícil del buscamines on el material bèl·lic és substituït per ruïnes d’inqüestionable valor històric, ruïnes que qualsevol que no sigui un especulador pervers mancat d’ànima voldria conservar. Però el que pot semblar una actitud lloable de les autoritats romanes vers la pròpia és, en canvi, un símptoma claríssim de l’esterilitat mental que caracteritza la nostra era.

Ho penso tot contemplant l’imponent baldaquí de Sant Pere del Vaticà que, segons diu la tradició, va ser construït amb el bronze que el Papa Urbà VIII va manar extreure del Panteó d’Agripa. Hi ha qui diu que no va ser així, però se non è vero è ben trovato i, en tot cas, el que sí que és escrupolosament cert és que el material preciós que decorava el vell temple romà va ser emprat per a la construcció dels canons que protegien la fortalesa del Castell de Sant’Angelo. D’aquí ve allò de “el que no van fer els bàrbars ho van fer els Barberini” (nom de la família aristocràtica a la qual pertanyia el pontífex), un clam popular que recorda força a la sentència de Walter Benjamin segons la qual “no hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie”, és a dir, de poder.

Com a procés conflictiu que és, la història només pot ser construïda sobre les ruïnes d’un passat que, o bé es reutilitza o bé es destrueix. Sempre ha estat així i si la voluntat museística de la contemporaneïtat hagués existit en temps pretèrits, Miquel Àngel, Rafael o Bernini s’haurien limitat a admirar la bellesa del passat sense decidir-se a construir res de nou, res que pogués fer ombra a un Coliseu del qual ningú n’hagués extret pedres per edificar nous temples. L’encantadora Roma d’avui dia existeix justament perquè, fins no fa tant, la història era viva i, agafats de la mà, la cultura i el poder no tenien por de mirar cap al futur i enderrocar tot allò que s’interposés en el seu camí, d’aquí que al bell mig del nucli antic de la ciutat s’edifiqués un monstre com l’Altar de la Pàtria –la Macchina da scrivere segons els seus detractors– carregant-se uns quants edificis medievals que, avui dia serien intocables. 

Tot i que l’interès per la preservació de les ruïnes és una cosa que ve de lluny –ja al segle XVIII Carles III de Borbó, aleshores rei de Nàpols, va fomentar l’excavació dels jaciments de Pompeia per pur amor a l’art–, no puc evitar pensar que el món actual ha portat l’admiració pel fòssil a una categoria mai abans coneguda. Veure com la bandera de les Nacions Unides oneja davant les restes del Circ Màxim fa que el rostre de Fukuyama se m’aparegui altiu i radiant, mirant-me als ulls i dient-me que, per molt que vulgui negar-ho, la història ha acabat i la pax liberal-democràtica és l’única opció possible per a un món on, allò que abans era un camp de sang, violència i mort –els aurigues mai van ser gent pacífica–, s’ha convertit en un alegre espai per la pràctica del running, el pilates i tota una sèrie d’activitats no bel·licoses amb les quals l’humà modern prova d’esquivar la mort.

Amb els seus xandalls i les seves mascaretes, els esportistes urbans representen una metàfora perfecta d’un Occident que fa temps que viu, pensa i actua com un vell que ja ha fet tot el que havia de fer i que ha deixat de fumar, de beure i de menjar carn vermella per tal d’aguantar les envestides del temps, com si la immortalitat, més que un desig, fos una obligació ineludible. L’excés de seguretat en què vivim ens ha convertit en éssers porucs que s’aferren a la fi de la història amb una fe cega que ni la pandèmia ha fet trontollar. El discurs oficial no es cansa de repetir-nos que només podrem reprendre les nostres vides quan tot ésser capaç d’infectar-se estigui vacunat i la nostra existència torni a ser quelcom mancat de qualsevol mena de risc. D’alguna forma, la situació fa pensar en allò que explica Abel Cutillas a Desànim de lucre, on ens parla de com la cultura de després d’Auschwitz ha abraçat el pensament dèbil per por de tornar-se a veure arrossegada pels horrors de la primera meitat del segle XX.

Sembla que, de tant voler conservar l’oasi impertorbable, hem acabat inundant la nostra vida de salmorra, convertint-nos en ànimes aïllades i empobrides bloquejades pel trauma i la possibilitat de prendre mal. Congelar la història, fossilitzar-la, sembla un remei la mar d’adient per autoconvèncer-nos que el que passava en temps pretèrits no tornarà a succeir, que estem salvats d’allò que per a l’home ha estat sempre quotidià: guerres, fam, epidèmies, revolucions… Als museus la història mor i esdevé quelcom etern, intocable, exemple de com hem arribat fins on som ara, fins al destí final, on tot acaba i només poden produir-se fenòmens anecdòtics que no posin en qüestió els fonaments del que ja és i està condemnat a ser per sempre. És per això que un antitaurí pot visitar el Coliseu sense ressentiment o que un nen poruc es pot fotografiar davant un tiranosaure sense pixar-se de por.

Caldrà, però, veure fins quan dura la farsa. Tard o d’hora, les pedres han de tornar a ser mogudes.