Confirmar gustos o posar-los en qüestió, aquest és el dilema

Quantes vegades enfront d’una escena cinematogràfica hem estat capaços d’endevinar el final feliç d’aquesta, tot exclamant un cop acabada: «Si és que en podria haver estat el guionista!»? Moltes, probablement massa. Paradoxalment, seguim mirant-les sense atipar-nos. Ingrid Guardiola, doctora en Humanitats, professora a la UdG i realitzadora, productora i assagista, i Jaume Ripoll, director editorial i cofundador de Filmin, i també director del Film Fest, discuteixen sobre el tema en un dels diàlegs proposats pel Festival Clàssics. 

La Ilíada té vuit maneres diferents per descriure el verb mirar. Avui, simplement mirem, diu Guardiola, «mirem patrons narratius que es repeteixen i que suprimeixen els imaginaris diversos amb les seves formes corresponents d’existir i mirar les coses». I és que s’ha produït un empobriment del vocabulari, replica Ripoll. Podem aconseguir mirar el món i tots els seus derivants des de nous primes? O per contra estem obcecats pels mateixos discursos que es repeteixen ad nauseam?

Els convidats analitzen l’impacte que tenen els nous patrons de consum audiovisual. De fet, Jaume Ripoll explica que en aquest nou context calen guies o referents per endinsar-se a les profunditats fílmiques. L’acompanyament és necessari per promoure quines maneres de mirar hi ha disponibles i evitar, així, el fast food intel·lectual. 

Quin paper hi juga, la indústria cultural, en tot això? Adorno deia molt críticament que aquesta només cerca un producte capaç de captar la curiositat de l’espectador sense exigir una atenció profunda. Només busca el benefici, en definitiva, econòmic. La massa, el consumidor, no és l’interès principal. Contràriament, és totalment secundari, el client no mana, no és subjecte, sinó que n’esdevé objecte. Això produeix la deshumanització tant de la massa, que consumeix, com del mateix objecte cultural. Un fenomen que facilita la transacció comercial, de rerefons vil i desvergonyidament conformista. Un engany intel·lectual que perpetua un statu quo que dicta el cànon a obeir. La responsabilitat moral desapareix, i la voluntat és fomentar l’existència d’una societat d’edat adulta, però mentalment infantil.

En aquest context audiovisual, hi ha plataformes com Netflix, que Guardiola explica que respon a dinàmiques narco-capitalistes de les quals cal fugir-ne. Hi ha molts tipus d’entreteniment, i alguns d’ells no són gens innocents. Una mirada que no és atenta pot conduir a la barbàrie. Després hi ha altres plataformes com Filmin que destaquen per oferir cinema alternatiu i d’autor, on la paraula novetat no és equivalent a l’estrena recent, «una novetat també pot ser dels anys cinquanta», explicita Ripoll. «L’abundància no és sinònim d’encant, sinó sovint de decepció. És la paradoxa de l’elecció», afirma Guardiola.

Netflix, com d’altres plataformes, juga amb els algoritmes tot establint jerarquies i registres que ofereixen a l’espectador allò que més li pot convenir i agradar. No obstant, «el problema dels algoritmes és que confirmen els gustos, no te’ls posa en qüestió», afirma Jaume Ripoll. Aquest plantejament és el que desmunta i, tanmateix, sustenta la Indústria Cultural del món audiovisual. 

La crisi pandèmica ha propiciat un altre canvi de paradigma en aquest sentit. «És prest per predir el futur audiovisual», conclou Ripoll. Tot i això, Guardiola adverteix d’una transformació: «Amb la popularització del teletreball, la gent començarà a viure fora de la capital, fet que demanarà un replantejament de les necessitats culturals arreu del territori». L’espectador canviarà, no ho dubtem. Ara, caldrà veure si aquesta transformació serà independent o forçada per la mateixa indústria cultural, en paraules d’Adorno. Reivindiquem-nos com a subjectes.