Competir entre homes

Sempre que muntem debats o cicles de conferències ens costa molt més trobar dones que homes per participar-hi. Elles solen dir-nos que no és la seva especialitat o que ara mateix, pel motiu que sigui, no podrien fer-ho tan bé com voldrien. Ells ens pregunten pels diners. Durant molts anys vaig pensar que es tractava d’una simple falta de models femenins i que això aniria canviant en les properes dècades. L’horitzó final —creia mecànicament— era que nosaltres acabéssim sent com ells. 

Però fa temps que mirant-me tot això em pregunto moltes coses. La primera és si aquest horitzó final té cap sentit. Perquè potser hi ha saviesa, en la manera que moltes dones tenen de viure. Sempre es parla de la racionalitat dels homes i les emocions de les dones, però és molt més racional fer només les coses que pots fer bé en comptes d’anar ocupant espais amb una seguretat exagerada —que sovint tan sols s’explica per una imatge completament distorsionada de tu mateix. La segona cosa que em pregunto és si l’anomenada síndrome de la impostora és suficient per explicar una diferència d’actituds que no es corregeix proporcionalment amb el temps. Jo crec que no.

El filòsof René Girard diu que la base de les societats és la rivalitat sexual i que quan competim a l’esfera pública ho fem per atraure les mirades del sexe que ens agrada. El que passa és que amb els segles hauríem oblidat aquest origen sexual de la lluita i l’objecte cobejat haurien passat a ser els diners. Avui lluitem per diners perquè les dones ja no són material de conquesta (o només ho són metafòricament, com ho són homes i dones a les sales de ball de Jane Austen o a les gales actuals de tot arreu).

La tesi de Girard és plausible. De fet explicaria per què els homes són tan propensos a mostrar-se i a expandir-se en públic i per què la seva autoestima va tan lligada a l’estatus, que fins fa dos dies incloïa la dona com a trofeu. Això també explicaria per què avui, en ple capitalisme global, moltes dones superposen les necessitats de fer diners i d’agradar d’una manera un pèl tèrbola. De les noies anunci d’Instagram a les intel·lectuals, l’aspecte juga en nosaltres un aspecte que no juga en ells. És el residu d’aquelles societats primitives i el preu d’haver-nos incorporat al sistema masculí de rivalitats sense haver deixat de ser objectes. 

Els nens parlen més tard i pitjor que les nenes i de fet no les igualen (si és que ho fan) fins a l’adolescència. Per això estic convençuda que els homes obtenen la seva superioritat de les pròpies dinàmiques de competència social: ells es barallen, ells queden meravellats pels rivals, ells es protegeixen entre ells quan van maldades. I per això penso que hi ha alguna cosa de valor en la dona que diu: ara no puc fer-ho tan bé com voldria. I en les místiques i en les ecologistes i en les pàries que es miren el nostre món i diuen: això és una bogeria, jo no vull competir. Perquè sempre costa, imposar-te a dins d’un marc que no has pogut construir, però encara costa més si els altres obtenen la seva força del sistema de rivalitats que li és propi.

René Girard. Des choses cachées depuis la fondation du monde. Grasset, París, 1978.