Col·lapsologia o la necessitat d’una espiritualitat estratègica

Fa poc llegia una entrevista a Francis Fukuyama que definia el canvi climàtic d’una manera que feia riure (per no plorar) de tan tràgica i precisa com era: “políticament, és exactament el tipus d’amenaça equivocada”. Les transformacions sistèmiques que caldria posar en pràctica per mitigar l’emergència climàtica obliguen a estirar fins a límits inhumans el vell problema de la gratificació enrederida. “Nen, si ara fas això que no et ve de gust, t’estalviaràs més patiment total que si ho deixes per demà”. Però la faula de la cigala i la formiga s’entén perquè transcorre en un any natural, i a l’hivern la formiga rep la recompensa pels seus esforços durant l’estiu. Com reaccionarien les criatures davant una faula en què la cigala seguís vivint com un rei fins a la fi dels seus dies i els sacrificis de la formiga no servissin per salvar-la a ella, sinó a les seves besnétes? Si la temporalitat de la vida humana fan de mal conjugar amb la climàtica, no cal dir res dels cicles espasmòdics de la política i dels mitjans.

Aquest és el problema de Pablo Servigne i Raphaël Stevens, els fundadors de la col·lapsologia, que potser és un dels neologismes que més fortuna ha fet en l’últim lustre de teoria social. A casa nostra ha passat una cosa similar: en molt poc temps, “col·lapse” ha passat de terme marginal utilitzat per a situacions mèdiques a paraula d’ús diari, excessiu, que defineix qualsevol tipus d’enfonsament (Magí Camps té un article sensacional sobre les giragonses etimològiques del terme i l’ús català). Doncs bé, la col·lapsologia s’acaba d’incorporar al diccionari de la llengua francesa amb la definició que Servigne i Stevens van estipular al seu primer llibre “Col·lapsologia” que l’editorial Arpa acaba de traduir al castellà: “L’estudi del procés a la fi del qual les necessitats bàsiques (aigua, alimentació, habitatge, vestimenta, energia, etc.) ja no es proporcionen (a un cost raonable) a la majoria de la població per mitjà de serveis emmarcats dins de la Llei”. La traducció és meva, però segur que l’Institut d’Estudis Catalans necessita ben aviat incorporar-la.

Si la col·lapsologia s’ha convertit en un fenomen social i editorial és gràcies a la lucidesa respecte a això que les catàstrofes són políticament, l’amenaça equivocada. Ha calgut una gran quantitat de feina i perícia per investigar les lleis causals dels sistemes complexos i constatar que el petroli s’acabarà, que el canvi climàtic és un efecte de l’activitat humana, o que deu de les darreres onze crisis econòmiques han anat precedides d’un increment en el cost de l’energia. Però tal com va explicar dilluns passat Servigne en una conferència al Palau Macaya, amb la raó no n’hi ha prou. La col·lapsologia és una disciplina militant en què la ciència i la intuïció estan expressament lligades: si coneixem les dades, però no sabem com fer que ens moguin les emocions, és que no sabem tot allò que hauríem de saber. La retòrica i la persuasió deixen de donar-se per descomptades en la ment racional dels homes, especialment dels polítics, i es converteixen en el quid de la qüestió. Per això el nom ja és important. Si d’una cosa en dius “Ecologia” o “Climatologia”, sembla que puguis deixar-la per demà. En canvi, “Col·lapsologia” es fica dins la pell.

Evidentment, els negacioniestes de la dreta i els ultraracionalistes de l’esquerra s’han abraonat sobre cada línia en què Servigne i Stevens han escrit la paraula “espiritualitat”. “Fan profecies que ningú sap si es compliran”; “Tot això és xerrameca new age: calen geopolítica i incentius econòmics”. Són crítiques injustes i interessades. Llegint els col·lapsòlegs sense prejudicis, queda clar que han inventat el que podríem anomenar “espiritualitat estratègica”. Una anàlisi antropològica ràpida ens convenç fàcilment que totes les comunitats humanes, des dels yuppies del mercat global fins als ecofeministes d’un local autogestionat, necessiten narratives per sargir els objectius col·lectius amb la motivació moral per dur-los a la pràctica. L’oposició entre uns estats laics perfectament racionals i teocràcies absurdes no és tan clara com sembla. Servigne i Stevens diuen que les històries de felicitat, creixement i realització que han mogut el món, són mitologies. La ciència ens diu que aquestes mitologies necessitaven una conjuntura d’abundància ecològica que ben aviat s’acabarà. La col·lapsologia és l’exercici d’imaginar nous mites, rituals i costums per com serà el món quan el petroli s’hagi acabat. Tan importants són les dades com les noves faules de la formiga i la cigala. Per això, el gran producte cultural dels col·lapsòlegs no és només un llibre de divulgació: també fan sèries, que són els mites dels nous temps. TV3 va emetre El col·lapse, una obra de ficció excel·lent i explícitament inspirada en Servigne i Stevens, que van assessorar el guió perquè fos un mite amb valor estratègic. Va obtenir una audiència i una repercussió extraordinàries.