El passat dijous 12 de maig es va presentar a la seu de Comanegra, a la Fàbrica Lehman, Visions de Catalunya, un projecte de l’historiador Jordi Mayoral (Tarragona, 1982), on ell mateix conversa amb disset persones per reflexionar sobre el present i sobretot el futur del país. Formen part del volum professionals d’àmbits variats com ara Míriam Hatibi, Mònica Terribas, Raül Garrigasait, Marta Segarra, Xavier Antich o Josep Roca. De la presentació de l’acte se’n va fer càrrec Carlota Rubio, que ha estat curadora del volum, i hi van participar l’autor del llibre i tres dels entrevistats: el filòsof i crític cultural Joan Burdeus; l’especialista en urbanisme Maria Sisternas (l’entrevista de la qual vam publicar en exclusiva a Núvol), i Josep Maria Ganyet, un gran expert en noves tecnologies. En un ambient distès, els participants van aportar la seva visió sobre l’estat del país i l’horitzó que s’albira.

El primer diagnòstic de tots els ponents va resultar unànime: Catalunya és un país amb clars símptomes de sobrediagnosi. Probablement a causa del procés, però segur també aguditzat per la inherent personalitat crítica dels catalans, durant els darrers anys s’han multiplicat llibres, articles, tertúlies a les ràdios o debats als programes de televisió on s’analitza la situació social, cultural i política del país. Josep Maria Ganyet assenyalava a la presentació que a cada català hi ha amagat un boletaire, un meteoròleg i un entrenador de futbol. Jo ara hi afegiria un politòleg. Un sociòleg que domina a la perfecció els resultats electorals, les tendències ideològiques i que posseeix l’anhelat full de ruta que solucionaria tots els problemes del país. 

L’esperit crític de la societat catalana va convertir el procés en una trituradora de líders polítics i socials, i està convertint el postprocés en una mena d’aquelarre autodestructiu on qualsevol projecte, sorgeixi a l’àmbit que sorgeixi, està vist amb suspicàcia. I és que a sobre ens ho posen fàcil. Hem trobat a Twitter la xarxa social ideal per estripar-nos sense aixecar-nos del sofà. 

La primera pregunta que sorgeix amb el llibre a les mans és quina novetat poden aportar disset diagnòstics més a una situació sobre la qual tothom ja ha dit la seva. L’originalitat d’aquest projecte és que parteix de la consciència de la sobreanàlisi, però també de la resistència a la resignació. Mayoral dona la paraula a especialistes en diferents àmbits amb idees i projectes per començar a erigir el futur. Es tracta de sortir de la roda del hàmster d’una vegada per totes. La vall que transitem ofereix una oportunitat per fer foc nou i construir des de zero.

• 

  Avançament editorial

  Maria Sisternas: “El problema del nostre urbanisme és que no és redistributiu”

  Jordi Mayoral

La percepció de passar un sotrac no és una exclusiva de Catalunya. El món viu moments de transició on les transformacions tecnològiques i socials van tan de pressa que es fa difícil dirigir-les cap a qualsevol objectiu. Els canvis simplement són inevitables i assumits per la ciutadania sense considerar les conseqüències que poden tenir per al futur. Per primer cop a la història de la humanitat existeix l’autoconsciència que la societat ha de canviar i que el món que hem construït no és sostenible a mitjà termini. Visions de Catalunya incideix en la importància de coordinar els diferents àmbits (democràcia, justícia, habitatge, territori…), i d’incorporar al projecte l’ecologisme, el feminisme o l’antiracisme per construir una societat més justa.

A Catalunya, en aquesta dinàmica imparable d’autodestrucció, ens hem autoimposat l’etiqueta de losers. La derrota és evident arreu: a la política, a la cultura, a l’economia, fins i tot a l’esport. Del nivell de debat que siguem capaços de mantenir ara que venen mal dades, en sorgirà en el futur un projecte social més atractiu i coral. Joan Burdeus simbolitzava aquest període d’espera amb la destral que s’esmola a la fosca (sí, hi ha una cançó dels Manel per a cada situació vital). Els entrevistats no s’avenen a l’esperit gens crític del “tot anirà bé”. Perquè el positivisme tòxic ja ho té això, que si no fem res, no tot anirà bé. Visions de Catalunya anima a recuperar l’aixecar-se “ben d’hora, ben d’hora” i posar-se a treballar, cadascú des del seu àmbit, per ser imparables; o com a mínim per no resignar-nos a ser eternament losers.