Catalunya, terra bufona

Una filosofia política del "cute"

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Vivim sota el jou de les coses bufones. Els vídeos de cadells, els emojis, la Kitty de Hello Kitty, els monstres de Pokémon… ens atrauen i ens generen rebuig alhora, fonts de gratificació instantània en un moment, i d’angúnia culpable al següent. A diferència del kitsch o del camp, el cute és una categoria estètica poc analitzada, malgrat que, avui en dia, és molt més poderosa. Precisament per la seva relació amb el poder, és poètic que la millor traducció en català de “cute” sigui “bufó”: “Menut i graciós”,  diu el DIEC, quan és un adjectiu, però “Còmic de les corts i dels palaus de la noblesa”, quan és un nom. Aquí parlaré de l’adjectiu substantivat, “el bufó”, per parlar de l’estètica del “cute”. Perquè el cas és que el bufó està lligat d’una manera estranya amb el poder: Google és un nom bufó, Apple s’escuda rere la imatge hospitalària i arrodonida d’una poma, Twitter és la piulada d’un ocell que podia sortir als dibuixos animats. Jeff Koons i Takashi Murakami, artistes del bufó de talla mundial. Els líders polítics també poden ser bufons d’una manera absolutament deslligada de les seves polítiques: Joseph Stalin era bufó, com Kim Jon-Il (més que el seu fill, Kim Jong-Un, que també té un punt) o, sense anar més lluny, mireu amb bons ulls a Donald Trump. Com demostra el Japó, la incorporació del bufó a l’esperit de la nació pot ser una resposta psicopolítica a la derrota i la subsegüent fòbia al poder dur. Tres noms catalans: Jordi Pujol, Oriol Junqueras i Quim Torra.

Dragui, el drac de color rosa que explica la història de Catalunya

La majoria de reflexions sobre el bufó són condemnes moralistes que abominen de l’estetització de la vulnerabilitat i que veuen en l’auge del bufó dels nostres dies una regressió preocupant a la infantesa, la capitulació d’una societat que té por de madurar. Hi ha un punt de veritat en tot això. Però en un recentíssim assaig, The Power of Cute (traduít al castellà com a El poder de lo cuqui (Alpha Decay)), el filòsof Simon May defensa que el bufó és l’estètica que millor reflecteix l’esperit dels nostres temps i que la seva omnipresència demana una reflexió més fonda. Per fer-ho, May obre un camí per anar més enllà del tòpic, reconeixent que, a banda del seu costat submís, les coses bufones també tenen una cara tenebrosa i un potencial emancipador. Segons el filòsof, el bufó no es pot reduir a la resposta emocional positiva i innata que sentim davant de les característiques infantils, a bastament estudiada per biòlegs i antropòlegs, i que els genis del màrqueting haurien hackejat per fer-nos comprar coses amb ulls enromes, caps desproporcionats i cossos flonjos i rodons. Tot això hi és, però May ens insta a veure que, igual que hi ha un bufó dolç, hi ha un bufó inquietant.

El bufó és el monstre despreocupat, lleuger i irònic. Com les criatures de la pel·lícula Monstres S.A. de Pixar, que juga amb la idea que els monstres han d’aprendre a ser terrorífics perquè, en la seva essència, en saben tan poc de fer por com nosaltres. La veritat del bufó rau a recordar-nos que la particularitat del monstre no és la seva lletjor, sinó la seva indeterminació, que el monstruós no és res més que la barreja de categories i el difuminat de les distincions convencionals. Els pokémons són pocket monsters, monstres de butxaca, però no espanten: simplement, en diem monstres perquè mesclen característiques humanes i inhumanes, astúcia i innocència, poder i debilitat, fantasia i realitat. Un drac rosa parlant com en Dragui sempre és una mena de monstre, perquè no és natural, però el que decidirà si és bufó o abominable és el seu context, la seva actitud, la nostra mirada, com passa amb la dragona d’Shrek. Segons May, l’auge del bufó en els nostres temps s’explica perquè les antigues dicotomies que solcaven el món, home-dona, fort-dur, dreta-esquerra, sagrat-profà, etcètera, han anat perdent poder. Davant d’això, podem respondre amb laments apocalíptics, reclamant el retorn a les essències, o amb la lleugeresa provocativa i reconfortant del bufó.

El menys discutit de tots els vessants del bufó és el polític: què passa quan el poder i el bufó es toquen? La idea de May és que el bufó és una reacció cultural tova contra la fallida i els límits del poder fort, tal com demostra l’hegemonia del bufó al Japó, que ha arribat a fer de la bufoneria la seva identitat nacional -allà, en diuen kawaii-, de Pokémon a Doraemon, dels ulls grossos dels personatges animats a la sexualització de les menors d’edat que inunda tota la cultura. L’ambaixadora del bufó al món és japonesa i es diu Hello Kitty: expressiva però muda, d’edat indeterminada, innocent però sexual -quantes dones adultes porten roba interior de Hello Kitty no per amagar el component eròtic, sinó per jugar amb ell?- i, sobretot, feble però poderosa. Tal com han estudiat molts antropòlegs, la Kitty, igual que les mascotes, indueix en els que la duen i l’estimen una sensació de protecció paradoxal, un misteriós poder benigne que sempre acompanya el bufó. En paraules de May: 

La vulnerabilitat del bufó no està només per deixar-se embolicar i protegir, com passa amb el dolç. I, crucialment, les coses bufones ho són perquè sobreviuen, misteriosament, gràcies als seus propis recursos: la seva pròpia resistència, la seva forma d’evadir-se del perill armades només amb ironia, innocència i astúcia. Mentre que, si els purament dolços perviuen, és perquè van ser protegits o simplement afortunats. Com a resultat, en lloc d’invocar la vulnerabilitat només per burlar-se’n o exercir el poder sobre ella, el bufó també celebra la vulnerabilitat, portant-la dels marges de la societat o de la consciència i situant-la de manera protectora en el mainstream.

En el seu llibre, May menciona a Donald Trump, a Stallin i a Kim Jong Il com a exemples de polítics bufons. D’acord amb la seva anàlisi, el secret d’aquests polítics és que juguen amb la indeterminació: dissolent les fronteres entre sinceritat i mentida, entre maldat i bonhomia, entre amenaça i protecció. La clau de la política bufona és la inestabilitat perpètua i, sobretot, la renúncia a acceptar l’ètica romàntica de l’autenticitat. Obama, Macron o Artur Mas no són bufons, perquè reivindiquen les dicotomies clàssiques. La seva feblesa apareix quan la realitat del que prometen, o de la seva conducta personal, no s’ajusta a les expectatives dures que ells mateixos han creat. En canvi, l’estètica infantil, arrodonida i somrient dels polítics bufons amaga un perill inquietant que és al mateix temps una eina política molt poderosa: la seva mal·leabilitat és infinita i la política, també la bona, recompensa els principis líquids capaços d’adaptar-se a una realitat impredictible i canviant.

Vaig intentar aplicar la teoria del bufó polític de May a Catalunya mentre veia a Quim Torra, tantes vegades fotografiat amb un posat bufó, declarant per la qüestió de la pancarta, i de seguida vaig pensar en Oriol Junqueras i Jordi Pujol. Per insultar Junqueras, molts unionistes el titllen d’osset de peluix. Pujol, l’ecarnació més lòngeva del poder a Catalunya després de la transició, recorda al Mestre Yoda d’Star Wars o a E.T., dos exemples que May fa servir en el seu llibre per demostrar que el bufó també va de l’ambigüitat entre el vell i l’infant. La gràcia de comparar Catalunya i el Japó, esclar, és que, en el cas del Japó ,es pot llegir l’abraçada cultural del bufó com una resposta al trauma de la Segona Guerra Mundial, com un rebuig nacional a la violència que culmina en un abandonament de l’estètica ancestral dels samurais en favor de Hello Kity. Això rimaria perfectament amb Catalunya: la nostra fascinació pels polítics bufons com una fòbia al poder d’arrels històriques.

La reflexió sobre el bufó que proposa May provoca dues respostes: la conservadora ho veu tot com una papanatada i demana un retorn a les dicotomies de sempre, a la metafísica forta premoderna. Des d’aquesta òptica, en el cas català la bufoneria política seria un símptoma de nació acomplexada que caldria superar reestablint l’ordre. May rebutja aquesta direcció perquè la considera una ficció insostenible, una fugida covarda que busca la comoditat en la rigidesa d’unes categories que no aguanten l’escrutini intel·lectual, en una solidesa de cartró-pedra que no es correspon a la realitat fragmentària de les nostres vides. Per May, el bufó és el testimoni que la vida és “tossudament inquietant” i que, en comptes de lligar-nos a la corretja d’un amo dur, podem respondre amb lleugeresa i ironia: “El bufó és capaç d’inspirar un sentiment de llibertat, sobretot, de la llibertat de la identitat i del poder, d’una vida humana entesa rígidament en termes d’identitats i graus de poder clars”. Vistos així, tant el seriós com el bufó són dues cares de la mateixa moneda, dues maneres oposades i alhora complementàries de consolar un fons que és, en essència, inconsolable. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació