Catalunya, banc de proves del feixisme que vindrà

El mal avança quan les paraules que tenim per identificar-lo perden el seu significat i, en última instància, la seva força.

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El mal avança quan les paraules que tenim per identificar-lo perden el seu significat i, en última instància, la seva força. Un dels mots que més servei va fer a la humanitat durant la segona meitat segle XX va ser “feixisme”, una expressió que, mentre gaudia de bona salut, era suficient per fer reviure el record de l’infern en l’ànima dels parlants. Un infern ben real, amb les seves causes, conseqüències i responsables. Això ja no és així: amb el pas del temps, la paraula s’ha anat desgastat i, amb ella, la consciència que el feixisme el van fer homes i dones com nosaltres i, per tant, podria repetir-se. Podem dir que l’actuació de l’estat espanyol a l’1 d’octubre va ser feixista? I el que està passant a la Xina amb Hong Kong, o la Índia amb el Caixmir? Com va dir Umberto Eco en una conferència el 1995 que queda recollida Contra el feixisme (Ara llibres, es presenta a La Setmana el 7 de setembre a les 18:30): “Seria molt còmode, per nosaltres, que algú tragués el cap a l’escena del món i digués: ‘Vull tornar a obrir Auschwitz, vull que les camises negres tornin a desfilar solemnement per les places italianes!’. Per desgràcia, la vida no és tan fàcil”.

En el 2019 s’està imposant un eufemisme: se suposa que la tensió no és entre llibertat i feixisme, sinó entre democràcia i autoritarisme. Aquest és el lloc comú dels analistes polítics d’arreu del món, sobris, rigorosos i distanciats. Es parla de “pràctiques antidemocràtiques” o de “deriva il·liberal”, però, com advertia Eco, sembla que sense braços alçats, camises uniformades i camps d’extermini, no es pot invocar el mot ni la memòria del feixisme. Però n’hi ha prou amb pronunciar les dues paraules seguides per entendre que amb la transacció no hi surt guanyant la nostra capacitat crítica. La sonoritat tecnocràtica d’”autoritarisme” fa pensar en una correcció inevitable i quasi neutral del sistema, un mot asèptic que desresponsabilitza a les persones i difumina les possibilitats de resistència com si ens enfrontéssim a una catàstrofe natural.

Si a la Setmana del Llibre d’enguany es presenten diversos títols per abordar aquesta qüestió és perquè esborrar la memòria de l’1 d’octubre és molt difícil. Com altres vegades a la història, el conflicte entre dues direccions possibles que podia prendre el món es va escenificar a Catalunya. Tal com havien demanat activistes i líders polítics que avui són a la presó o a l’exili, aquell dia, el món va mirar-nos. I ho va va fer perquè les apostes eren altíssimes: seria capaç un poble crescut entre els coixins de la democràcia de plantar cara a la violència i la raó d’estat en nom de la llibertat i l’aprofundiment democràtic? L’autodeterminació valia el preu que costava, o el benestar material s’imposaria al benestar espiritual? El món mirava, perquè aquesta serà una de les qüestions fonamentals del segle XXI, polaritzat entre dictadura centralitzada que ens anestesia a cop de somriure targetejat algorítmicament i la ciutadania crítica i desperta que no cedeix ni un pam en les seves llibertats. El vell ideal d’Europa o el nou malson de la Xina. Entre els ciutadans que guaitaven expectants si Catalunya se’n sortiria, segur que hi havia els joves del moviment democràtic de Hong Kong. Amb infinita tristesa, van veure com a Catalunya guanyava la Xina.

La víctima més noble d’aquesta derrota va ser Jordi Cuixart, que havent passat quasi dos anys a la presó ha publicat Ho tornarem a fer (Ara llibres, es presenta a La Setmana el 7 de setembre a les 18:30), una crònica meditada del conflicte entre l’emancipació de Catalunya i les pulsions feixistes de l’estat espanyol. La particularitat de Cuixart és que, mentre els líders polítics catalans van cedir i continuen cedint cada dia en nom de “fer política”, el president d’Òmnium roman l’únic pres que arrisca la seva llibertat declarant davant dels jutges espanyols: “Ho tornarem a fer”. Què tornarem a fer? La desobediència civil i no violenta per reclamar el dret a l’autodeterminació.

I no hi ha cap dissecció més precisa de la desobediència civil no violenta contemporània que el Manual de desobediència civil (Saldonar), de Mark Engler i Paul Engler. A part d’una història documentada de tots els moviments que caben sota aquest paraigües, l’interès del text dels dos Englers és que presenta la no violència com una eina estratègica independent de les motivacions morals del moviment que la vulgui adoptar. El llibre s’ofereix com un manual que continua la tradició del llegendari De la dictadura a la democràcia, de Gene Sharp, i radicalitza la tesi: que els reptes no violents són el doble d’eficaços que els que recorren a la lluita armada o a altres formes de violència física per aconseguir els objectius polítics ja se sabia, però ara hem après que, com més democràtica i liberal sigui la cultura sobre la que es lliura la batalla, més s’incrementen les possibilitats d’èxit dels no violents. La conclusió en el cas català és que, si l’enemic és un autoritarisme que comença a treure la pota, el pas del temps ens juga a la contra: com més s’adormi la cultura de la llibertat, menys efectiva serà la no violència que ha caracteritzat el moviment independentista.

Una figura que lliga en primera persona la història de Catalunya, la del feixisme de la primera meitat del segle XX amb el seu retorn camuflat d’ara, és Pere Calders, que a Sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels vents, es presenta a la Setmana el 7 de setembre a les 17h), una antologia d’articles i contes a cura de Diana Coromines, recull sis dècades de textos en què Calders descabdella una intuïció: que el feixisme sempre és el resultat d’una degradació espiritual prèvia que va erosionant la cultura i, especialment, la llengua –en un cas de colonialisme, com a Catalunya, això acaba amb la pèrdua del que Calders anomena “l’idioma propi com a mirall de l’ànima”. Com assenyala Coromines al pròleg, “Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees”. Avui, aquesta tensió potser no porta la camisa blava ni canta el Cara al Sol, però és la lluita entre llibertat i feixisme de sempre.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació