Canòlich Prats: “Em sento lliure dins la presó”

Els diumenges, el seu pare arreglava amb cura la petita col·lecció de violins, els llustrava amb un afecte i estima que ella va heretar. La mare, pianista, havia intentat que seguís els seus passos i toqués el piano, però ella ho tenia clar: volia tocar el violí. Andorrana i amb el nom de la mare de déu de Sant Julià de Lòria, Canòlich Prats i Vilallonga va començar a tocar el violí quan tenia cinc anys i als 21 va esdevenir fundadora i membre de l’Orquestra Simfònica del Vallès. És professora de violí a l’Escola Municipal de Música Torre Balada de Castellar del Vallès i la seva voluntat d’ensenyar música ha travessat moltes reixes. Amb una gran inquietud per ajudar a la societat, l’any 2012 va iniciar un voluntariat de classes de violí al Centre Penitenciari de Joves, on descobriria històries commovedores i una manera d’entendre la música molt diferent dels estàndards clàssics als quals estava acostumada.

El desembre passat va publicar el seu primer llibre, “El violí de la llibertat”, on evoca les vivències a la presó amb l’emoció que corre per les cordes del seu violí. Prats pretén apropar la presó a la gent, mostrar tot el que ha après amb els mètodes que ha creat per ensenyar a tocar el violí als interns i convidar a tothom a fer voluntariats. “El violí de la llibertat” és una crida a l’esperança, un manual d’històries de superació i una oda a la música com a ferma trencadora de cadenes.

Com sorgeix la idea d’escriure un llibre si no ho havies fet mai abans?

No havia escrit mai, però tenia moltes vivències boniques al cap. El llibre neix de l’impuls d’obrir-me i mostrar el que porto a dins. El neguit d’explicar tot el que visc a la presó ja el tenia, fins i tot vam crear un grup de whatsapp amb quatre o cinc companys de l’OSV on els ho explicava tot a través d’àudios.

Va ser durant el confinament que vaig agafar una llibreta dels deures dels meus fills, d’aquelles que queden a mig acabar, i me la vaig endur per tota la casa; a la cuina, al garatge, mentre estenia la roba… Hi apuntava tot el que em venia a la ment, sense cap ordre. Quan vaig veure que potser podia tenir alguna cosa a dir, vaig obrir el portàtil i vaig començar a escriure-ho tot. Tenia molta por que a la segona pàgina se m’acabés la informació, però, per sort, no va passar. He arribat a la conclusió que, en un llibre, és tan difícil posar la primera paraula com l’última.

He arribat a la conclusió que, en un llibre, és tan difícil posar la primera paraula com l’última.

Per què vas voler fer voluntariat a les presons?

Quan mirava el Telenotícies i veia tot el que passava al món em sentia molt impotent, volia fer alguna cosa per ajudar però no sabia què fer. Amb l’OSV feia molts anys que anàvem a tocar a centres penitenciaris, el 2012 vam fer el projecte “Converses sonores a joves” al Centre Penitenciari de Joves i a partir d’allà vaig decidir que volia fer classes de violí als interns.

Què se sent en entrar per primer cop a una presó?

Després de passar-hi, ja no ets el mateix, marca molt. Veus com les portes i les reixes es tanquen darrere teu, és una sensació estranya. Però no té res a veure amb el que planteja la ficció.

Quan porto a companys de l’OSV a la presó per primera vegada, els dono uns quants consells. No és fàcil entrar-hi per primera vegada, especialment pels prejudicis que tenim. A molts els costa dormir la nit abans, fins i tot. “Els primers dies em costava molt entrar a la presó, ara, amb tot el que he viscut, em costa sortir-ne.” Amb aquesta frase tanco el llibre i crec que ho resumeix bé tot.

Els primers dies em costava molt entrar a la presó, ara, amb tot el que he viscut, em costa sortir-ne.

Tu vens del món clàssic i quan entres a les presons t’hi trobes estils molt diversos…

A fora tinc la vessant més clàssica de la música, tècnica i mil·limetrada. Dins la presó, en canvi, em deixo anar i tots toquem el que ens surt de dins. Allà hi vaig trobar hip hop, rap, música de l’est… Vaig perdre la vergonya del tot, potser massa i tot! He après a tocar el que em ve de gust en tot moment, a deixar-me anar, a improvisar… Si la música sona més bé o més malament és igual, l’important és sentir-la. És curiós, em sento lliure dins la presó.

He après a tocar el que em ve de gust en tot moment. És curiós, em sento lliure dins la presó.

Al llibre expliques que no fas les classes gaire tècniques musicalment. Creus que el violí ha estat una excusa per acompanyar emocionalment als alumnes?

Totalment. Sempre dic que el violí no és una finalitat, és un mitjà. Molts interns són autodidactes, fan la música que els surt del cor, sense normes i sense estructura. Per més que els insisteixi que comptin els compassos, fan el que volen.

He adaptat molt la manera d’ensenyar música. Trec tot el que és llenguatge musical i deixo només el número i la digitació. L’objectiu és fer-ho el més fàcil possible i que vegin un progrés després de cada classe. A més, no poden estudiar, només agafen el violí quan hi vaig jo i si faig les classes amb molts tecnicismes es bloquegen. Cada alumne té un estat d’ànim molt diferent i per mi el més important és parlar i que se sentin acompanyats, i això és el que faig a través del violí.

El més important és parlar i que se sentin acompanyats, i això és el que faig a través del violí.

La majoria dels teus alumnes tenen històries i vides molt complicades, com gestiones el fet de viure situacions tan dures?

És complicat, amb molts joves he plorat: tenen l’edat dels meus fills i hi ha situacions que em toquen molt endins. Suposo que m’he anat acostumant a relativitzar les coses i a no endur-me tots els seus problemes a casa. Hi he creat un vincle fort i he arribat a entendre’ls molt bé. Quan arriba Nadal o vacances i paro l’activitat, fa mal, me’ls estimo molt.

Al llibre expliques que no has volgut saber mai els motius pels quals els alumnes estan empresonats.

No. Mai. No n’haig de fer res. Preguntar què han fet és una manera de jutjar-los i no vull fer-ho. Penso que hi ha mil condicionants que poden portar una persona a la presó i no vull que sentin que m’han de donar explicacions.

Sempre que algun alumne m’ha explicat perquè està allà és perquè s’ha sentit còmode i ho ha volgut expressar, però és una cosa que quedarà entre nosaltres, al llibre no ho explico.

Els joves canvien molt de centres, al llibre expliques que de molts no te n’has pogut acomiadar…

Sí. N’hi ha un, el Miquel (pseudònim al llibre), que el vaig poder acomiadar. A la presó no diuen ni avisen res amb antelació, tot pot girar-se en qualsevol moment i per no generar expectatives ho fan tot sense gaire antelació. Ells ja saben que sortiran però les coses s’anuncien sempre a última hora. El Miquel va sortir just el matí que jo anava a fer-li classe. Li vaig tocar “El Padrino”, es va poder acomiadar de mi i de tots els seus companys, ens vam abraçar molt, va ser molt emotiu. D’altres no me n’he pogut acomiadar i he sabut què se n’ha fet a partir dels seus companys.

El llibre és ple de cartes que els interns i la resta de personatges t’han dedicat…

Quan vaig començar a escriure el llibre, no tenia previst posar-hi cartes, però després vaig pensar que si estava fent un relat sobre ells, les hi havia d’incloure: havia d’aparèixer la seva veu. Per això mateix també vaig posar-hi escanejada la seva versió escrita a mà. Tots es van animar de seguida a escriure les cartes, estan molt contents.

Era molt important per a mi que els semblés bé, estiguessin d’acord i els agradés.

Han llegit el llibre?

Alguns sí i els ha agradat molt. Era molt important per a mi que tant a ells com a les seves famílies, sobretot dels joves, els semblés bé, estiguessin d’acord i els agradés, per tant, en aquest sentit estic tranquil·la i molt contenta.

Vas començar fent classes al Centre de Joves i expliques que quan vas començar a Lledoners la cosa no va anar igual. Quina diferència hi ha entre fer classes a interns joves i als adults?

El primer dia que vaig anar a Lledoners vaig fer una broma i ja em vaig adonar que la cosa no anava bé. La gent gran perd espontaneïtat, no té l’espurna que tenen els joves. A més, s’ha de tenir en compte que els interns adults són gent amb una motxilla molt carregada. Quan miren cap al futur, veuen que no tenen tants anys per viure i refer la seva vida com una persona jove. Les seves faccions són més tristes, les cares parlen per si soles. Per tant, s’ha d’anar amb més tacte i entendre també que el seu sentit de la intimitat és diferent del dels joves. Fins i tot el repertori que tocàvem sempre a les classes va canviar. Alguns clàssics, però, sí que es van mantenir, com ara “El Padrino”.

“El Padrino” ha estat una peça molt especial i present en tots els capítols del llibre… Per què?

No recordo com va començar, però des del primer dia que la vaig tocar que no ha sortit del repertori de les classes, a Lledoners també la toquem. El Pau, el noi que coordina les activitats al Centre de Joves, em demana que em posi a tocar-la a l’entrada i jo, com si fos la flautista d’Hamelin, la toco i intento captar nous alumnes per les classes de violí, mai falla!

Creus que les teves classes han ajudat als interns a tirar endavant?

Això espero. Penso que els ha ajudat d’una forma inconscient, potser no atribuiran directament les seves millores a les classes de violí, però espero haver deixat una part de mi en ells, encara que sigui imperceptible. Ells a mi m’han canviat, sens dubte.

Tens contacte amb els alumnes que ja han sortit de la presó?

Sí, n’he perseguit a més d’un. A Lledoners vaig començar a anar-hi perquè un va sortir de joves i va anar allà. Vaig preparar un concert de quartet per poder anar-hi i veure’l i després vaig moure fils per iniciar-hi les classes.

De fet, la tercera base del projecte tracta de fer-los classes becades a la seu de l’OSV quan surten de presó. Tinc dos alumnes que ho han fet. Però quan surten a fora també tenen moltes coses, moltes obligacions, l’adaptació és difícil. No obstant això penso que el fet que ells sàpiguen que tenen aquesta possibilitat els fa saber que no estan sols i els reconforta d’alguna manera.

La tercera base del projecte tracta de fer-los classes becades a la seu de l’OSV quan surten de presó.

Creus que podríeu organitzar algun concert junts?

No ho crec. Molts d’ells volen oblidar aquesta part de la seva vida, i ho trobo genial. Al cap i a la fi, jo formo part d’un passat difícil i complicat amb el qual ells van patir molt i ara els toca refer la seva vida. Estic satisfeta formant part d’allò que ja no està amb ells, no m’agradaria tornar-los-hi a fer reviure tot.

A Lledoners et vas trobar els presos polítics, t’ho esperaves?

Sí, sabia que me’ls trobaria. A més, va coincidir que els alumnes que tenia allà eren del seu mòdul. Sempre m’agrada rebre els alumnes a fora abans d’entrar a classe i en aquell moment és quan els veia. Alguns d’ells es van apuntar a les classes, però tenien moltes obligacions i visites i no van poder venir gaire. Però vaig poder coincidir-hi amb coses puntuals. Recordo un dia que vaig fer tocar a Jordi Cuixart, va ser molt bonic. Estic pendent de trobar-me’l un dia i regalar-li el llibre, també hi ha una carta seva, em faria il·lusió donar-li.

Durant aquella època es va fer molt famós Els Segadors entre el repertori, oi?

Un alumne em va demanar tocar Els Segadors: “Quiero tocar esa canción tan bonita que cantan a fuera”, referint-se a la gent que cantava a l’altra banda dels murs per als polítics. Aquests actes arribaven a dins la presó, poden estar contents. Des de llavors, Els Segadors es va convertir en el nou “El Padrino”. Tocar-lo a Lledoners és molt especial, molt poètic. Són vivències que no podien faltar al llibre.

Faràs classes a més centres en un futur?

De moment no. Ara reiniciarem les classes a Lledoners que havíem parat durant uns mesos. Ho faré amb l’ajuda d’altres membres de l’orquestra. També he començat a fer classes al centre de Quatre Camins, he perseguit un alumne que estava a Lledoners i el van traslladar allà. M’agradaria fer classes a algun centre de dones, però em queden molt lluny de casa. He pensat que, de moment, podria anar-hi a fer concerts amb més membres de l’OSV.

Al final del llibre, t’anticipes a les preguntes dels lectors i defenses que els interns han de tenir una vida digna dins la presó…

Absolutament. He de suportar molts comentaris com: “Sí que viuen bé! Vas i els hi fas classes de violí, quin luxe! Que paguin pel que han fet i prou”. Tothom ha vist pel·lícules i sèries sobre presons però poca gent en coneix la realitat. Al llibre et poso la presó a les mans, una visió més humana, allunyada dels estereotips de les pel·lícules.

Els interns són gent que viu allà privada de llibertat i, evidentment, han de poder viure bé. La gent em parla com si no m’adonés del que estic fent, soc plenament conscient que vaig a centres penitenciaris i que la gent està allà per alguna raó. Però igualment penso que tothom té dret a una vida digna, no saps mai si algun familiar teu o tu mateix algun dia et trobaràs en una situació similar. Per tant, si puc ajudar algú a través del violí, ho faré.

Al llibre et poso la presó a les mans, una visió més humana, allunyada dels estereotips de les pel·lícules.

No en sabem res, de les presons.

Intento trencar el tòpic que hi ha establert. És un tema tan explotat per la indústria de l’entreteniment que tothom creu conèixer-lo. Jo sí que en conec la realitat, però perquè soc voluntària. La feina que fa la gent que treballa allà cada dia és admirable, és una feina anònima, de picar molta pedra i sovint molt dura i desagradable, moltes vegades no aconsegueixen els resultats que voldrien.

En unes de les cartes del llibre surt una frase que m’agrada molt; “en un pati de pedres hi poden créixer flors”, potser aquest llibre és una mica aquest verd que creix entre les pedres. Ho he volgut plasmar tot de manera positiva, és evident que la vida allà dins és dura, però en pots treure històries boniques.

Tens pensat escriure més?

No, ho dubto molt. He fet aquest llibre perquè necessitava treure totes les vivències que duia a dins. Penso que els escriptors i les escriptores tenen la capacitat d’escriure moltes coses, però jo no em considero escriptora, simplement he explicat el que sento. Ara penso que no tinc més coses a explicar, no en tinc la necessitat.