Cambray, un arbre, l’educació com a servei, el bosc

Tant és si aquesta vaga arriba tard o quin és el seu detonant. Els greuges infinits i les seves aparents contradiccions conflueixen en un mateix punt: les conseqüències del model privatiu imposat contra natura a l'escola pública

Els dies previs a aquesta vaga educativa en què estem immerses, els mitjans públics i oficialistes acomplien amb la seva inherent funció propagandística empetitint les raons de la vaga en una simple rebequeria dels docents pel canvi horari, o menystenint-la per la ingent quantitat de raons insignificants, incoherents i fins i tot contradictòries que les declaracions dels testimonis, entrevistats en mode cunyao, anaven transmetent. La impressió que aquests mitjans generaven era la d’uns docents penques que no volien treballar o, encara pitjor, uns docents irresponsables que ni tan sols sabien per què feien vaga.

El conseller Cambray durant una roda de premsa © ACN
El conseller Cambray durant una roda de premsa. © ACN

Certament és possible que cadascun dels docents que han sortit aquests dies als carrers —en una vaga que, recordem-ho, ha tingut un seguiment inèdit en dècades— ho hagin fet per raons diferents. I és que el fonament d’aquesta vaga és, en realitat, el desplegament d’un model complex: el model privatiu de l’educació, un engranatge que gràcies a la seva sofisticació i al seu desplegament gradual i poc perceptible —iniciat amb el desfinançament de l’educació pública l’any 2010 i implementat a través de la LEC/LOMCE, la LOMLOE i els seus decrets— sovint impedeix veure el bosc per sobre els arbres i es perd en una interminable sèrie de greuges particulars viscuts en carn pròpia per docents, alumnes i famílies, sense atendre els fonaments estructurals que els modelen i encara menys els seus responsables i comitents.

Dels greuges a l’educació com a servei

Tractem d’identificar, doncs, alguns d’aquests greuges per anar discernint el model a què responen. I comencem, pel principi: per l’escolarització. La millor escola pels nostres fills i filles és la pública del costat de casa. O així hauria de ser, tal com passa, per exemple, als països nòrdics en què tant ens emmirallem. Però a Catalunya, a l’hora d’escolaritzar les nostres criatures, les famílies ens trobem sotmeses a una muntanya russa emocional, burocràtica i absurda que comença per haver naturalitzat sense adonar-nos la cultura de la lliure elecció de centre: assistim a les jornades de portes obertes perquè ens venguin la moto dels projectes educatius de cada centre públic (us imagineu unes portes obertes de l’ambulatori?) i desconeixem que any rere any paradoxalment el Govern va disminuint les places escolars públiques. Alhora les pròpies escoles i instituts es veuen forçades a entrar en la roda del màrqueting educatiu reinventant-se plans educatius de centre llaminers, pidolant a les AFA/AMPA que assisteixin a les portes obertes a parlar bé del seu centre, fent pactes de no agressió amb els centres públics del volant i, fins i tot, muntant falses biblioteques a cuita corrents per mostrar unes instal·lacions dignes, i aconseguir així matrícula i no fer perillar la continuïtat dels centres.

Si ens toca la loteria i el nostre suposat dret a triar escola pública s’acompleix, les famílies iniciem l’escolarització dels nostres fills i filles omplint els fulls de copagaments —altrament coneguts com a quotes de material i sortides— i les autoritzacions d’externalització en la multinacional Google de les infraestructures digitals i les dades dels nostres fills i filles. També ens associem a l’AFA/AMPA i paguem una altra quota que servirà novament per sufragar formacions docents, tallers per a l’alumnat, lloguers d’espais, reformes en les instal·lacions, quotes i sortides de les famílies que no poden pagar (en els fons eufemísticament coneguts com a solidaris) i un llarg etcètera. Si no féssim tots aquests repagaments, els centres públics col·lapsarien: al desfinançament de la pública iniciat el 2010, se sumen unes assignacions públiques de despeses de funcionament que a vegades no arriben ni per pagar la llum.

En paral·lel, les docents i les especialistes educatives de la pública entren en la seva particular muntanya russa. Si hi ha sort, entre el juny i el 15 de setembre són repartides per tota la xarxa educativa catalana en condicions d’interinatges, substitucions i, cada cop menys, funcionariat, en una dinàmica més similar a la de la consultoria empresarial —ara t’agafo d’aquest projecte i et poso en aquest altre, ara t’acomiado al juliol ara et contracto al setembre— que a la d’un sistema educatiu públic. Entre les direccions i els claustres és vox populi el mercadeig de recursos que s’inicia cada final de curs: el Departament assigna el mínim de personal possible, els centres es queixen i llavors Via Augusta cedeix i va concedint docents de terços de jornada en terços de jornada com qui reparteix caramels a la sortida del cole. Al setembre, els centres ja poden estar agraïts (“tant de bo es mantinguin les assignacions extraordinàries del covid”, se sent a dir) i s’arriben a trobar instituts que comencen amb un 40% de l’equip docent nou. Algú pot imaginar el que és coordinar equips i traspassar la cultura de centre —cada cop més privativa en virtut de l’autonomia de centre— i la programació didàctica en uns pocs dies i en organitzacions que poden arribar a tenir cinc línies per curs?

Les peces de l’engranatge del model privatiu són, com veiem, moltes i diverses: instruments de mercantilització, de precarització laboral, de desfinançament i disminució de recursos, de gestió empresarial, de control curricular, d’externalització i privatització.

Fa uns anys, els projectes de centre i les programacions didàctiques es feien parlant, col·laborant i discutint entre el claustre, en equip, i amb la consciència de pertànyer a una sola xarxa, la pública, com a rerefons. Avui la concentració del poder de decisió en les direccions i la governança jerarquitzada introduïda als centres públics ha substituït la forma de fer democràtica: el projecte de centre el defineix la direcció i si té la consideració de consultar-lo al claustre sembla més un favor concedit per tarannà personal que no pas un exercici real de democràcia. Amb plantilles on un tant per cent molt elevat dels docents són interins i substituïts, el silenci i el seguidisme són un mecanisme de subsistència necessari per ser reclamats l’any següent i assegurar-se el pa, i la falta de democràcia —Cambray style— esdevé la veritable gran innovació metodològica de l’educació.

I quan els docents entren a l’aula el que es troben són classes que oscil·len entre 25 i 33 alumnes anxovats en espais dissenyats per a ràtios nòrdiques. La lliure elecció de centre acompleix el seu paper i, sobretot a les poblacions grans, en unes escoles i instituts es concentren els alumnes de famílies blanques i progres, en d’altres els d’origen migrant, en d’altres els que tenen més necessitats educatives especials que cap altre, i així successivament. I malgrat els guetos creats pel sistema d’admissions i la lliure elecció de centre, els alumnes són tan diversos i amb tantes inquietuds i problemàtiques com la vida mateixa: ser docent i atendre amb qualitat les seves necessitats d’aprenentatge acadèmic i social esdevé una proesa titànica.

I arribem al currículum que cal impartir. Qui discuteix que cal una educació integral i activa, on els coneixements sòlids i substantius estiguin equilibrats amb una invitació a l’acció? Ningú no s’ha inventat la roda: les nostres tradicions pedagògiques llibertària i republicana ho avalen. Però ara les docents es veuen forçades a aplicar un model competencial malentès, totalment reduccionista i no integral, que sobredimensiona els procediments i desarma l’alumnat de coneixements substantius fonamentals. Les dades són el nou petroli, la informació és poder. Però el nou currículum —l’explícit i l’ocult— buida de continguts i sabers substantius els caps de l’alumnat mentre nodreix amb les seves dades digitals els servidors de les grans tecnològiques. Si calia renovar el que s’aprèn potser el més senzill fora mirar al nostre voltant, on veiem guerra, masclisme, classisme, racisme, colonització dels drets digitals o col·lapse ambiental, i probablement haguéssim consolidat la filosofia i el pensament crític, la geografia i la història, l’educació audiovisual i digital, la tecnologia i el llenguatge de programació, l’economia crítica i plural i haguéssim introduït, a més, la gran absent d’aquesta proposta de nou currículum: l’educació sexual i afectiva.

Totes aquestes dinàmiques van desmantellant a poc a poc les condicions materials de treball de l’escola i els principis i valors de l’educació pública. Però falta un darrer pas:  el desembarcament de les empreses i entitats externes que venen a suplir les mancances dissenyades des del model privatiu. És llavors quan prenen sentit les aparicions estel·lars de la Fundació Jaume Bofill per dissenyar la política de transformació educativa, d’Endesa i Caixa Bank per omplir de continguts les assignatures de naturals,  emprenedoria o tecnologia, o de la multinacional tecnològica i publicitària Google per proveir d’infraestructures digitals els centres. Serà la Fundació Pere Tarrés la propera a  fer-se amb els tros de pastís que implica privatitzar el temps lectiu de les tardes de primària del setembre?

Manifestació de mestres a Girona, el passat 16 de març. Foto: Marina López
Manifestació de mestres a Girona, el passat 16 de març. Foto: Marina López

Una vaga que fins i tot es queda curta

Les peces de l’engranatge del model privatiu són, com veiem, moltes i diverses: instruments de mercantilització, de precarització laboral, de desfinançament i disminució de recursos, de gestió empresarial, de control curricular, d’externalització i privatització.

El fet que existeixin escoles privades i un model d’educació privada és perfectament acceptable si creiem en la llibertat, només faltaria. El que és inadmissible és que això es faci a costa de l’educació pública tot desviant els diners públics en les entitats educatives privades i, el que és veritablement greu, tot traslladant el model privatiu a les escoles i instituts públics, en un procés d’assimilació esgarrifós que hem acabat acceptant sota la tramposa fórmula del servei educatiu de Catalunya. Des de quan l’educació va deixar de ser un dret per a convertir-se en un servei? La llibertat de triar l’educació pels nostres fills i filles és impossible si l’alternativa a les escoles privades —concertades o no— és un conglomerat de regnes de taifes que subsisteixen com poden, competeixen entre ells i caminen escapçats havent perdut la identitat d’aquell projecte d’escola pública que li donava sentit. A qui beneficia el model d’escola pública desmembrada i privativa que tenim avui?

Davant aquesta panoràmica, les reivindicacions dels docents i els sindicats pequen de bonhomia i es queden curtes. Som tant educades i respectuoses que no gosem reivindicar els desconcerts en favor d’una única xarxa educativa pública que acabi de soca-rel amb la segregació més fonamental que és la de l’escola privada concertada. I alhora estem tan distretes apagant focs aparentment inconnexos que ni hem pensat en exigir la derogació o el boicot de tots els decrets i actuacions que han anat materialitzant el desplegament del model privatiu en l’escola pública.

Tant és si aquesta vaga arriba tard o quin és el seu detonant. Els greuges infinits i les seves aparents contradiccions conflueixen en un mateix punt: les conseqüències del model privatiu imposat contra natura en la pública. Hem començat aquests dies per reivindicar la baixada de ràtios, l’ampliació, consolidació i estabilització del professorat i el personal laboral, la defensa del català, l’increment de la inversió… Esperem que no només ho aconseguim sinó que alcem encara més la vista per acabar de veure el bosc i ens atrevim a exigir d’una vegada la fi del finançament públic de les escoles privades, la fi de l’assimilacionisme empresarial en el que abans eren escoles i instituts i de l’externalització en empreses privades del temps i les tasques educatives, i l’inici de la construcció d’una única xarxa pública, sense segregacions ni competicions, totalment gratuïta, profundament transformadora, lliure d’empreses i dogmes, i democràtica en les formes i en el fons.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que ha permès que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat durant aquests 10 anys. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació