Berlín 1990, una crònica

No hi vaig anar quan va caure el mur, sinó l’any següent

No vaig anar a Berlín quan va caure el mur que els alemanys de l’est van tombar la nit del 9 de novembre de 1989, ara fa trenta anys. Hi vaig anar l’any següent, per a les cerimònies de la unificació. Hi vaig fer un reportatge llarg per al Magazine dominical de La Vanguardia, on llavors començava a col·laborar, que va ocupar també la portada amb una foto de Josep M. Alguersuari, company de viatge, de la destrossa al carrer d’un Trabant, l’utilitari de fabricació nacional que tenien tots els alemanys de l’est, el seu sis-cents. Ens havíem trobat l’escena sense més, mentre miràvem d’entendre alguna cosa del que havia succeït a la ciutat al llarg d’aquell any tan imprevist. També vaig escriure aquesta crònica, per al suplement Revista del diari. Va sortir el mateix 9 de novembre, quan feia l’any de la caiguda del mur, al costat d’altres cròniques sobre la unificació. La meva se centrava en els canvis urbans de Berlín. Ara que la traduïm a Núvol, em demano si els Ossis, el malnom dels alemanys de l’est que segurament encara se senten dir, troben que el nou Berlín –que efectivament és la capital de la unificació que encara no era quan vaig escriure aquestes ratlles—és el seu Berlín també.

La crònica es va publicar amb el títol, en castellà, “Quan la perifèria esdevé centre”, que així ha estat: el mur ho havia canviat tot a Berlín en ser alçat i ho tornava a canviar tot en ser abatut. Una cosa em penso que encara no és com em pensava el 1990: el passat alemany sembla continuar sent l’Alemanya nazi i no pas ‘quan hi havia dues alemanyes’, d’això se’n parla ben poc. Si algun futur de Berlín està per decidir –imatge amb la que acabava la crònica fa trenta anys—és aquest: què ha donat de si la unificació i per a qui ho ha fet i per a qui no.

A la fotografia que ara acompanya aquesta crònica, una imatge de la vistosa cúpula del Sony Center, inaugurat a la Potsdamer Platz el 1996.

El Sony Center de Berlín.
El Sony Center de Berlín.

Quan la perifèria esdevé centre

Arriba l’any zero a Berlín: 1991. ¿Serà realment la capital efectiva d’Alemanya, o un apèndix de Bonn i una mena de museu de la història? La qüestió divideix la classe política i econòmica, enfronta el loby de Bonn i els “prínceps dels länder” amb els clans berlinesos. Posa damunt la taula velles i noves querelles: federalisme o centralisme per als “länder”, unió de les consciències o nacionalisme del deutschmark [marc alemany, la moneda anterior a l’euro] per al president Weizsäcker i els partidaris de la integració real de la població de l’antiga RDA.

El debat ha estat espinós des de la caiguda del mur, i ha tocat de ple al mateix Govern federal. Fins al punt que la seva resolució ha quedat a mans del nou Parlament unificat, que serà escollit aquest 2 de desembre. Mentrestant, Berlín viu en el dia a dia un procés irrefrenable de canvi urbà i social. Durant vint-i-vuit anys, 1961-1989, les dues meitats de Berlín van ser dues illes en els seus respectius estats. Els seus habitants, quasi dos milions a l’Oest i poc més del milió a l’Est, es van acostumar a no pensar en el mur, fins que, a mitjans dels setanta, la televisió de Berlín Oest es va poder veure a l’altra banda i va posar els gèrmens per a la revolta popular que tingué lloc un decenni després. Però a Berlín Oest les fronteres van crear una espècie de microclima urbà, tranquil i afable, que estava molt lluny de la competitiva vida a la resta de la RFA.

Avui el tràfic és dens i fatigós, i sens dubte perillós per al gran parc de bicicletes. Segons l’Institut d’Investigació Urbanística, Berlín tindrà en vint anys sis milions d’habitants i haurà d’absorbir un tràfic de tres milions de vehicles.

El tràfic és un dels aspectes que xoquen del Berlín sense fronteres. Però el més sorprenent és veure com l’estranya topografia berlinesa es desplaça, a la recerca del centre històric que la divisió d’Alemanya va sacrificar. A l’Est va quedar el centre barroc-prussià, i a l’Oest, el centre d’entreguerres. Els dos vells cascs antics eren, fins l’any passat, carrerons sense sortida o deserts urbanístics que només visitaven els turistes.

Terra de ningú

A l’Est, l’antany barroca Pariser Platz, que uneix la porta de Brandemburg amb l’avinguda Unter den Linden, és avui plena de vida i sembla tornar a ser el Quadrat, com se la coneixia popularment en els seus temps de glòria. A l’Oest reviuen el Reichstag, últim reducte nazi, i la Potsdamer Platz, centre del Berlín dels anys vint i de la cancelleria de Hitler. Han deixat de ser llocs maleïts. Es diria que els berlinesos –tot i que no els seus polítics, segons trasllueix l’àrid debat sobre la capitalitat– busquen una altra relació amb la història: el passat ja no sembla ser l’Alemanya nazi, sinó “quan hi havia dues alemanyes”.

La Potsdamer Platz ha estat un símbol durant tot un segle. És on es va instal·lar el primer semàfor berlinès, el 1924. Els bombarders de 1945 la van convertir en un erm i el mur la va partir sense compassió. Era la gran decepció dels turistes. Avui s’aixeca en plena terra de ningú, enmig del “corredor de la mort” que separava els dos costats del mur. A la seva esquerra té Brandenburg i el Reichstag, i a la seva dreta, l’ara abandonat Checkpoint Charlie, l’antiga frontera nord-americana. Però el destí de Postdamer Platz és seguir sent un símbol. Serà el centre indiscutible del nou Berlín.

D’aquí uns mesos, en un dels seus extrems s’aixecarà un enèrgic gratacels de la Daimler-Benz. Coronarà l’edifici l’estrella de tres puntes de Mercedes, que ara il·lumina dia i nit el sostre de l’Europa Centre, el cor comercial del Berlín Oest. La decisió d’adjudicar al trust la urbanització de la Potsdamer Platz i la contigua Leipziger Platz de l’est ha estat a punt de trencar la coalició entre socialdemòcrates i ecologistes que governa el Senat de Berlín Oest.

El concurs va ser una idea de la Comissió Regional Provisional, creada per l’alcalde de Berlín Oest, Walter Momper, per elaborar el catàleg de les necessitats del futur Berlín. La comissió estava integrada per delegats del Senat de Berlín Oest, magistrats de Berlín Est, els districtes limítrofes –Potsdam i Frankfurt de l’Oder– i representants dels governs alemanys. Quan Daimler-Benz es va presentar amb la proposta de construir, en 62.000 metres quadrats, un centre d’oficines que allotjarà 8.000 lloc de feina nous, l’alcalde Momper es va entusiasmar. Ja era hora que algú volgués invertir a Berlín, al·legà, i no se li podia dir que no al gegant d’Sttutgart. L’edifici es construirà davant del petit promontori que encara avui recorda l’emplaçament de la cancelleria de Hitler.

També hi haurà canvis en un altre lloc significatiu del Berlín dels últims dos decennis, el barri de Kreuzberg. Privat i tranquil, només els bars i terrasses, a qualsevol hora del dia i de la nit, indiquen al visitant que aquí habita un altre món: alternatius radicals, anticonsumistes actius, feministes que es manifesten amb xador. I l’emigració, majoritàriament turca.

Els barris alternatius

Fins ara Kreuzberg podia existir perquè el mur el protegia. Era un dels barris amb més muralla i, per aquest motiu, més abandonat. Fins que als anys setanta els okupes se’l van apropiar i el van convertir en el seu nucli. Avui, sense mur, Kreuzberg no és precisament el suburbi que era. Ara és en ple centre urbà. Són transformacions a l’horitzó. Malgrat la rapidesa de la unificació, el futur de Berlín està encara per definir. Les prospeccions només parlen de com creixerà la ciutat. Els estudis diuen que Berlín podria tenir en vint anys 800.000 nous habitatges i duplicar la capacitat actual d’oficines per donar cabuda a 1,2 milions d’administratius. En realitat, tot depèn de si el nou Govern i Parlament alemanys tindran la seva seu a Berlín o es mantindran a Bonn. I de si Berlín acollirà els Jocs Olímpics de l’any 2000, que ha sol·licitat.

La disputa de les capitals és avui un debat molt seriós, amb ramificacions de psicologia social i de com cada facció entén la història alemanya des de 1945. La discussió omple pàgines de densos articles als diaris, com el 1986 ho va fer la Querella dels Historiadors respecte de si les maldats de Stalin han de fer oblidar els camps de concentració de Hitler. Alguna veu aïllada, com l’historiador Golo Mann, fill petit de l’escriptor Thomas, suggereix que la ciutat hauria de ser una passarel·la entre l’oest i l’est i albergar per exemple la seu de la Conferencia sobre la Cooperació i la Seguretat a Europa. Altres veus proposen una ciutat multicultural i de serveis.

El més fervent defensor de Berlín capital és el president Richard von Weizsäcker [democristià, alcalde de Berlín entre 1981 i 1984, i llavors president de la unificació en tant que president de la RFA des de 1984], que ha cridat als homes de negocis que contínuament arriben a l’Est a “respectar la identitat” de la població germano-oriental. També defensen la capitalitat de Berlín, Hans Dietrich Genscher [llavors ministre d’afers estrangers de la RFA] i Willy Brandt [l’influent polític socialdemòcrata que havia estat canceller de la RFA del 1969 a 1974], mentre que Oskar Lafontaine [polític socialdemòcrata que llavors es presentava a les eleccions a canceller, que va perdre] s’hi oposa. Per a l’Est, Berlín és sinònim de capital, perquè és l’única que ha conegut. Però aquesta opinió, privada de líders prestigiats, no compta. El futur de Berlín encara està per decidir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació