Auschwitz: un coneixement inútil

Club Editor completa la trilogia 'Auschwitz i després' de Charlotte Delbo amb la publicació de de 'Cap de nosaltres tornarà' i 'Un coneixement inútil'

Anna Rossell

Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural.

Hem de celebrar publicació de Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil, que Club Editor treu a la llum en un sol volum, després que l’any passat lliurés al lector La mesura dels nostres dies. Els tres textos conformen la trilogia Auschwitz i després. La mesura dels nostres dies, que l’autora francesa va començar a escriure a Lausanne el 1946, dona compte de l’alliberament del camp i la tornada al seu país, però versió definitiva del volum, més extens, va adoptar una forma molt diferent, ja que inclou les impressions de les diverses trobades amb les seves companyes molts anys després. Així, la lectura que jo recomanaria per seguir la cronologia dels fets seria Cap de nosaltres tornarà (Gonthier, 1965), Un coneixement inútil (Minuit, 1970) i La mesura dels nostres dies (Minuit, 1971). Va ser la mateixa autora qui va voler retardar la publicació dels seus llibres per tal de facilitar-ne la perspectiva històrica.

Cap herència és més d’agrair que el llegat d’aquests testimonis, els quals, en primera persona i des del fons de l’abisme insuperable, ens permeten intuir, ni que sigui de lluny, els sofriments que un ésser humà és capaç d’infringir a un altre de manera arbitrària i capriciosa. I l’horror és tan indescriptible que els qui el van patir en carn pròpia temien que ningú no els creuria si ho explicaven. Cap paraula d’aquesta ressenya pot substituir les dels textos que Delbo ens fa a mans i que és urgent i necessari de llegir. Perquè la seva lectura és potser —només potser— la llavor que alimenti l’esperança que aquest horror no es repeteixi.

Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil —títols inspirats en Claudel i Apollinaire respectivament—, escrits amb temps de distància després dels fets viscuts, recuperen per al públic lector les vivències de la reclusa, que, en primera persona però  tot sovint també en tercera, reviu en el record els fets per lliurar-los a la posteritat i deslliurar-se ella mateixa.

Encetem la lectura amb l’arribada a Auschwitz, acompanyant la trajectòria de l’autora cap a aquell infern. El primer capítol, Carrer de l’arribada, Carrer de la sortida, ja anuncia la progressiva deshumanització a què seran sotmeses les presoneres i la perfecta organització de la indústria de la mort que es practicava a Auschwitz. Tot i els temors que abrigaven les persones transportades, mai no haurien pogut imaginar el que els esperava en realitat. Ho dona a entendre a les primeres pàgines: «Han dut les criatures perquè no se’n podien separar per a aquest viatge. Els que tenien or l’han dut perquè creien que els podria ser útil. Tots han dut el més valuós que tenien perquè no s’ha de deixar el més valuós quan te’n vas lluny». Hi ha en aquesta descripció, implícita, una esperança de futur. I és segur que els pares no s’haguessin endut les criatures si haguessin intuït on anaven. Crida l’atenció, en aquest context, que Delbo no faci esment de les famílies que, precisament per salvar els seus fills es van separar d’ells i els van enviar lluny, deixant anar «el més valuós».

En els dos textos els capítols se succeeixen com a quadres escènics que n’anuncien el contingut: Els homes, El recompte, Un diaEl viatge, La sortida, L’última nit… Assistim a la vida quotidiana de les preses del camp d’extermini d’Auschwitz i, al final, al camp de Ravensbrück i l’alliberament.

La reflexió sobre el fet document-literatura no pot deixar de plantejar-se en relació amb els textos testimonials. Per bé que la matèria narrativa s’alimenti de records i busqui plasmar-los de la manera més objectiva possible, és un fet que hi ha molts exemples de literatura de l’Holocaust en què els autors ens han transmès les seves vivències tot destil·lant personatges i construint «a partir de», és a dir, manipulant els fets viscuts, no per desfigurar-los ni deformar la veritat, sinó, ben al contrari, per transmetre millor i més intensament la realitat objectiva.

Tanmateix, no és aquest el cas de Delbo, que no sembla proposar-se essencialment cap alteració de contingut amb finalitat literària; sí que fa, en canvi, un ús de l’element formal per posar-lo al servei de la descripció que ella considera més adient dels fets. És indubtable que tot el que s’expressa verbalment, tant si és per transmissió escrita com oral, està subjecte a una forma estilística que respon al segell personal de qui escriu o parla i posa de relleu la seva personalitat. Delbo no n’és una excepció; i això afecta tant a la forma com al fons: Delbo tria alguns trets estilístics com ara la intercalació de poemes en la prosa (fins i tot diferents nivells de sagnat en les línies escrites en prosa per assolir un efecte) o bé recursos com l’enumeració, la repetició, la interpel·lació recurrent al lector: «Intenteu mirar. Intenteu-ho i veureu».

Segurament la distància entre els fets i el record justifica certes contradiccions en els textos, que poden ser degudes a llacunes en la memòria (per exemple quan parlant de les dones jueves afirma que elles no duien vestit de ratlles i, més endavant referint-se a la Lilly, jueva, la descriu amb un vestit ratllat; o quan parla de les dones tancades al calabós per dir després que no en coneixia cap que hi hagués estat tancada; o bé quan es refereix al calabós i al dormitori com si fossin la mateixa estança repetidament.

El relat de Delbo palesa, de manera indirecta i inconscient, situacions discriminatòries als camps entre les mateixes recluses; elles reprodueixen els tòpics més estesos que les condicions extremes de reclusió no feien desaparèixer, per exmeple quan parla de les gitanes.

Els textos de Delbo impacten fins al moll de l’os, i cal que ho facin. Només així, potser, podrem aprendre. Perquè de l’experiència de l’infern no se n’aprèn res —d’aquí el títol Un coneixement inútil». Diu l’autora, tot referint-se als que se salven de la tria a l’estació del camp d’extermini i no entren al camp perquè son enviats directament al gas: «Només els que entren al camp saben després què els ha passat als altres i ploren d’haver-se’n separat a l’estació perquè aquell dia l’oficial va ordenar als més joves que formessin una fila a part […]. I troben que hauria valgut més no haver entrat mai aquí i no haver sabut mai».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació