Anna Punsoda: “Lou desmoralitza la infidelitat”

L’últim cop que vam parlar amb Anna Punsoda ens va explicar la seva filosofia del desig, i ara ens trobem per parlar de la d’una altra pensadora: Lou Andrea-Salomé (1861-1937). Lou (ens hi referirem així, que és com ho fa Punsoda), ha estat engolida per la seva biografia sentimental, fins al punt que la pel·lícula que li va dedicar una directora explícitament feminista l’anunciava com “La dona que va enamorar a Rilke, va fer tornar boig a Nietzsche i a la qual Freud va admirar”. La publicació de L’erotisme (Ela geminada), la primera traducció de Lou Andreas-Salomé al català, permet endinsar-se en el llenguatge de l’autora despullat de tota aquesta purpurina. Com passa amb tots els assajos que toquen la fidelitat, la maternitat o la identitat sexual, amb els quals ens separa una certa distància temporal, la lectura posa a un contrallum intempestiu les idees més carregades emocionalment de la nostra mirada contemporània. I és clar que la tria de Punsoda com a traductora no és procedimental, sinó que cus el fil d’una tradició filosòfica sobre el desig en què biologia i cultura es barregen per escriure amb gràcia i llibertat, sense caure en el moralisme ni el cinisme.

Traduir Lou al català sense explotar el safareig.

Tot va néixer d’una proposta la Laia Regincós (directora editorial d’Ela Geminada). Jo coneixia les memòries de Lou, que m’agradaven molt, però traduir-les hauria contribuït a alimentar el mite. Perquè les memòries són una història de la cultura europea a través dels seus amors fracassats. I tot i que Lou mai es queda en les simples discussions de parella i fa una crítica filosòfica a tots els autors que va conèixer, també hi posa la relació personal. L’erotisme té l’avantatge que és un text desvinculat de la seva biografia i que és anterior a la seva entrada en l’escola psicoanalítica, coses que fan el llenguatge molt més lliure.

Al pròleg dius que Lou pensa al marge d’ideologies. Com és que acaba a la psicoanàlisi, que defineix l’erotisme en termes més aviat cínics i instrumentals?

Amb la psicoanàlisi té en comú que creu que la font de l’amor és la sexualitat. La base dels vincles de vida seria l’amor eròtic, i de la qualitat d’aquest amor eròtic en dependria l’estabilitat dels futurs vincles de vida.

“Només considerant la sexualitat com una forma de necessitat equiparable a la gana, la set o qualsevol altra manifestació de la nostra vida corporal, la podrem comprendre en tota la seva essència i activitat“.

És una forma de protegir la seva anàlisi. Ella té una mentalitat molt analítica i veu que, quan s’incorporen consideracions ètiques, estètiques i polítiques, la gent projecta allò que vol aconseguir sobre l’erotisme, però no el pensa en ell mateix. Creu que el més neutral és la fisiologia. Una de les grans virtuts de Lou és la capacitat per vincular els aspectes biològics i culturals de la sexualitat.

L’erotisme té l’avantatge que és un text desvinculat de la seva biografia i que és anterior a la seva entrada en l’escola psicoanalítica, coses que fan el llenguatge molt més lliure

De seguida apareix el problema de la infidelitat: “Com tot el que passa en el regne animal, els instints sexuals estan sotmesos a les mateixes lleis del desig i de la satisfacció, a la mateixa força d’atracció que disminueix amb la repetició i al consegüent desig de canvi“.

És una manera d’explicar biològicament la vella idea que el desig porta la mort a dins. Per això Lou pensa que el sentit de l’amor es troba en el traspàs de l’amor eròtic al vincle de vida, i que és en aquest vincle de vida que la infidelitat es relativitza perquè entra en relació amb moltes altres fidelitats. Si, tot i formar part d’una comunitat de vida, el plantejament continua sent el de l’amor eròtic, la fidelitat a ultrança se sacralitza. En canvi, quan hi ha un traspàs i es fa feina en un mateix, apareix una cosa en les parelles que és molt més important que l’amor romàntic i que val la pena que es protegeixi. Aleshores la fidelitat sexual s’ha de resoldre cas a cas, les complicacions són les mateixes per a tothom, però cada vincle de vida ha de decidir sobre les seves prioritats, inclosa l’exclusivitat sexual. Per això per ella és crucial la idea de la discreció: la feina a fer en un mateix que tot vincle de vida implica és un acte de creació que la parella només pot fer protegida dels ulls estranys.

Des de Plató que tendim a veure l’erotisme és una força ascensional que ens duu a un reialme més elevat. Cap a on porta l’amor en Salomé?

Ella diu que els amants, encara que sigui de forma inconscient, valoren el sentit d’un vincle en la mesura que els fa créixer individualment. Si el vincle no ens fa millors, el vincle no serveix. I a l’inrevés: si el vincle ens fa millors, això també dona més valor al vincle.

I no és això caure del costat pessimista (o solipsista) dels psicoanalistes?

Jung és el gran exemple d’aquest risc, que parla de la infidelitat com “la gran crossa del matrimoni”. I això tant Freud com Lou ho detestaven. Lou diu que la consecució lògica de l’amor del vincle és l’engendrament dels fills. Això es pot veure (i és) com una cosa molt conservadora. Però, per altra banda, també diu que la preservació del vincle mereix la mateixa cura que la descendència. I és en això darrer que ella posa l’accent: en què no degeneri el sentit d’una unió.

En què la podem considerar una pionera?

En desmoralitzar la infidelitat. Lou diu que només pel fet que, en la dona, afecte i sexualitat estiguin més barrejats, això no la converteix en èticament superior, que afirmar això seria fer una declaració ideològica. Per Lou es desprèn de la naturalesa que la dona és més fidel perquè sexualitat i afecte s’hi troben més vinculats, i que l’home ho és menys perquè les dues coses estan separades [riu, fent el gest d’espolsar-se les mans]. Ella ho vincula al fet que la conseqüència de la sexualitat no controlada té uns efectes molt superiors en la dona que en l’home, concretament, l’embaràs. Això m’irrita, en part, però, alhora, en part també ho secundo. 

També li interessa la idea de la Madonna.

No hi ha equivalent de la Madonna en l’home. L’home només pot ser un sant si nega completament la seva sexualitat, mentre que la Madonna és alhora santificada i sexual. La idea és que l’amor de la dona és més total, i l’home és més parcial en tot el que fa. L’home pot fer que l’amor eròtic només ocupi una parcel·la de la seva vida, en canvi, quan l’erotisme colonitza la dona té un efecte molt més totalitzador.

És crucial la idea de la discreció: la feina a fer en un mateix que tot vincle de vida implica és un acte de creació que la parella només pot fer protegida dels ulls estranys

Alhora Lou també és pionera en aspectes progressistes, sobretot el que el feminisme contemporani anomena “expressió de gènere”.

[Llegeix directament del llibre] “Si l’amor té realment la capacitat de fer-nos experimentar les coses des de la perspectiva de l’altre, i si en les seves manifestacions més intenses podem dir que els dos amants viuen experiències idèntiques, aleshores l’amor conté una faceta humana doble: cada sexe abraça la sensibilitat de l’altre sexe, més o menys com passa físicament en el moment de la concepció. Això el fa capaç, encara que els caràcters sexuals siguin molt oposats, d’adquirir trets que reflecteixin aspectes del sexe oposat”. Lou ve a dir que l’amor de parella és una oportunitat per a la comprensió de l’altre sexe, i que aquesta comprensió té a veure amb la proximitat. I aquesta proximitat també seria possible en l’amistat entre dos sexes sempre que no hi hagi l’excés eròtic que distorsioni la relació de base. 

L’apologia dels vincles de vida no peca de conformista?

Ella parla del matrimoni com una de les formes exteriors possibles d’un vincle de vida. La discreció que fa que les parelles que funcionen realment, funcionin, és alhora un impediment per comprendre aquests vincles, perquè cadascun és únic. Ella, que era una dona molt forta, va arribar a un matrimoni de pura conveniència, una relació d’amistat amb el seu marit.

Aleshores no va aplicar la seva teoria a la vida?

Ella nota un decalatge entre el seu món mental i la vivència. Una cosa és quan rumia, i l’altra quan vol concretar. Ja amb la seva primera coneixença amorosa, un professor que era molt més gran que ella (etcètera, etcètera) s’adona del perill de la idealització. Aquesta idealització la va sentir al llarg de la seva joventut per diversos personatges, però a l’hora d’encarnar-ho sempre acabava en un fracàs. I al mateix temps vivia en un matrimoni sense impuls eròtic. Només més endavant, gràcies a algunes coneixences, especialment Rilke, és quan ella pot anar més enllà. Quan parla de l’amor com a forma de coneixement dels trets de l’altre gènere, té al cap a Rilke.

I per què no trenca el matrimoni i se’n va amb Rilke?

Ella no perd mai el control de les situacions. És una tia molt mental. Ella no és una poeta. Per Lou la poesia és una forma de vida, i ella no es va decantar mai per aquesta vivència mística. Tenia una mentalitat molt analítica, això la frenava de qualsevol il·lusió del cor.

Hem promès que no farem safareig, però sempre m’he preguntat si la cèlebre fotografia amb Nietzsche i Ree en què se la veu fent veure que fueteja els dos homes que estiren el carro com bèsties, diu alguna cosa rellevant d’ella.

Explica la ingenuïtat de pensar que en les comunitats intel·lectuals l’erotisme no hi jugarà un paper. És ingenu pensar que encara que et respectin com a pensadora no s’hi barrejaran les rivalitats més adolescents.

Clarament t’han triat com a traductora d’aquest llibre perquè has pensat i escrit sobre aquests temes, i alhora perquè es poden detectar afinitats intel·lectuals. Què n’has tret de la lectura de Lou?

El que m’anima i alhora em deprimeix és veure que intuïtivament arribem a les mateixes conclusions. Penses que hi ha alguna cosa de veritat, però és trist perquè canvien les circumstàncies, canvia el relat sobre la maternitat, canvien els prejudicis sobre fidelitat, canvia el concepte de família, però el funcionament del cervell de la dona i de l’home no canvia tant. Això m’ha desanimat una mica.

Creus que estem més o menys armats culturalment per encarar aquests problemes que aleshores?

Crec que socialment s’està fent un esforç d’integració dels diferents nivells de la vida, però aquesta integració és més habitual en dones que en homes. 

Canvien els prejudicis sobre fidelitat, canvia el concepte de família, però el funcionament del cervell de la dona i de l’home no canvia tant

Quina part del pensament original de Lou importaries al present?

Lou pensa que l’abassegament total del nostre cos que implica la passió amorosa és una memòria inconscient de les pulsions primitives. Que té a veure amb el desig de tornar a ser un ésser inanimat, l’impuls de no ser. La intuïció que allà on hi ha més vida és on hi ha menys vida. La petita mort de l’orgasme. Això després serà teoritzat per la psicoanàlisi, però ella ho remet a la memòria de la unió de les primeres cèl·lules. Aquí hi ha alguna cosa interessant perquè és una idea de la ciència molt aristotèlica que la ciència contemporània ha perdut. L’intent d’explicar actituds humanes mitjançant imatges de la ciència, però no d’una ciència quantificable. La necessitat de complementar una mirada humanística amb la mirada d’una ciència premoderna.

Et refereixes al pensament teleològic: veure les coses desenvolupant-se conforme un principi substancial respecte del qual en podem avaluar el vici o la virtut.

Exacte.

Quan mirem les guerres culturals, la biologia és una arma que produeix lluites acarnissades. Generalment, es fa servir la biologia per criticar certes idees de certes onades del feminisme, i es fa servir el constructivisme social per criticar aquesta crítica.

Al final sempre hi ha el problema filosòfic què utilitzes per a justificar què. Penso en Els argonautes (L’Altra editorial), de Maggie Nelson. Mig llibre es dedica a dir que el gènere no existeix, i l’altra meitat és un dietari sobre els efectes de la testosterona sobre el seu protagonista. D’una banda es nega qualsevol influència de la biologia, i de l’altra s’utilitzen els recursos de la biologia per convertir-se en allò que es vol ser. Bé, tothom fa el que pot.

Lou pensa que l’abasagament total del nostre cos que implica la passió amorosa és una memòria inconscient de les pulsions primitives

La idea que més ha sortit ha estat “vincles de vida”.

Lou creu que la quotidianitat és l’única forma possible per a l’amor. El que no acaba en això, no acaba en res. Tota la resta és bullshit, parlar per parlar. [Llegeix del llibre] “Tot i ser l’activitat més distant a l’amor que trobaríem, la quotidianitat és l’única possibilitat que té per expressar-se”.  Ella traça un recorregut des de la follia amorosa i l’acte sexual fins a la maternitat i la vida en parella. Al final de tot el recorregut, intenta delimitar què és amor eròtic i què no, i acaba en això tan poc sexy.

I tu hi estàs d’acord?

[Riu] És fastigós perquè és tan convencional! Però sí que hi estic d’acord. Alhora penso que fa un tall massa injust i massa contraproduent quan diu que “no és injusta del tot la forma que diu que comença l’amor de veritat quan acaba el primer amor”. Jo penso que del marge que tenim per fer perviure l’amor eròtic en un vincle de vida en depèn com de feliç pot ser aquest vincle de vida.