En el món clàssic, tant a l’antiga Grècia com a Roma, els  oracles tenien una gran presència i una gran influència social i política. Un dels oracles més famosos, l’oracle de Delfos dedicat al déu Apol·lo, va dir a Sòcrates que ho hi havia ningú més savi que ell, cosa que va provocar que el mateix Sòcrates es preguntés pel sentit profund de la profecia i posés fil a l’agulla: el mètode socràtic es basa, precisament, en una saviesa que consisteix a acceptar la pròpia ignorància, les pròpies limitacions intel·lectuals, i no pretendre saber el que no se sap. 

Profecia autocomplerta en el cas de Sòcrates? Potser sí, ja que els oracles sempre han tingut un valor performatiu: part del seu èxit s’ha basat en la implicació de la persona –o grup de persones– que reben la profecia, ja que els oracles donen sentit a l’experiència humana individual i col·lectiva. 

I és que l’oracle no només deia el futur, sinó que inspirava, orientava i reforçava les estructures socials i psicològiques de la persona que el consultava, de tal manera que s’enfortia el vincle entre el món humà i el món diví. 

Especialment coneguda –i especialment sagnant– va ser la profecia al rei Cresos de Lídia: abans de declarar la guerra contra els perses, Cresos va preguntar a l’oracle de Delfos si tindria èxit. L’oracle li va respondre: «Si vas a la guerra, destruiràs un gran regne». Cresos va fer anar l’aigua al seu molí i va interpretar el missatge com un presagi de victòria: va declarar la guerra contra els perses i, finalment, va perdre, el gran regne destruït va ser el seu propi regne.

Dubto que el rei Cresos culpés l’oracle del seu tràgic error. En tot cas, es devia culpar ell mateix per haver pecat d’ingenu, per haver fallat en la interpretació. La responsabilitat era seva, no pas de l’oracle, perquè l’autoritat de l’oracle emanava, en últim terme, de la divinitat. 

Mutatis mutandis, és el mateix que passa avui dia amb les persones que consulten el tarot o l’horòscop. Té cap sentit que algú consulti el tarot i denunciï la persona encarregada de tirar-li el tarot per no haver encertat la predicció? Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. 

Ara bé, una de les coses més inquietants d’avui dia –inquietant per inadvertida– és que cada cop més persones confien en algoritmes com si fossin oracles –des de quina sèrie veure en streaming fins a diagnòstics mèdics, passant per inversions vàries–, però amb una diferència clau: com que l’autoritat de l’algoritme no emana d’un substrat màgic ni diví, sinó que es basa en la tècnica i en les dades –uns déus no reconeguts com a tals, «uns déus literals», que no cal interpretar–, aleshores quan l’algoritme s’equivoca en la seva predicció, la culpa ja no és de la persona que l’ha consultat, sinó del propi algoritme. D’aquesta manera, tot i que la persona consulti l’algoritme amb la mateixa actitud reverencial que consultaria l’oracle, la persona és incapaç d’assumir la seva pròpia culpa o responsabilitat en tot el procés.

(D’acord que els algoritmes no tenen l’ambigüitat ni el to espiritual dels oracles antics, però la majoria d’algoritmes són complexos i es comporten d’una manera d’allò més opaca per a la immensa majoria d’usuaris, cosa que els atorga una aura de misteri no gaire allunyada dels oracles antics).

I és precisament aquí on rau el quid de la qüestió: els antics grecs, encara que fossin tan «irracionals» de consultar oracles, com a mínim tenien el valor, la decència i el coratge d’assumir la responsabilitat de les pròpies accions un cop rebuda la profecia. Nosaltres, en canvi, tot i ser tan «racionals» de consultar el futur en algoritmes basats en dades, ni tan sols som capaços d’assumir el propi error, la pròpia responsabilitat, a l’hora de confiar en la –suposada– infal·libilitat dels algoritmes.