Albert Roig a la pedrera de l’Etna

El poeta tortosí publica 'Posseït' (L'Altra Editorial), un assaig sobre els poetes catalans de la segona meitat del segle XX que es presenta aquest dimarts a Casa Orlandai

Xavier Lloveras

Xavier Lloveras

Poeta. traductor. Llibreter a Llibres del mirall

Diu que a Dionís el Vell, tirà de Siracusa, li agradava escriure poesia i que, com tots els mals poetes, es pensava que els seus versos eren bons. En una vetllada en va llegir uns quants i un poeta del seu seguici, Filògenes, que encara que no n’hagi quedat res hem de pensar que sí que era bo, va fer una ganyota. El tirà ho va veure i el va condemnar a un any de treballs forçats a la pedrera de l’Etna. Pel que sembla, gràcies a les seves amistats en va tornar aviat i aviat es va tornar a trobar en una vetllada poètica de Dionís el Vell. Després de la lectura, el tirà se’l va mirar esperant que hagués canviat d’opinió sobre els seus versos, però la resposta immediata de Filògenes davant la seva mirada va ser: “Torneu-me a portar a la pedrera!”

Albert Roig © Rafa Vargas
Albert Roig © Rafa Vargas

A Posseït (L’Altra), el seu darrer llibre, Albert Roig es posa a la filera dels que volen anar a picar pedra abans de fer cap elogi injust. Però això, precisament, igual que l’anècdota de Dionís el Vell, és només la part anecdòtica del llibre, d’un llibre que no vol ser un assaig, ni és la novel·la que el protagonista no va arribar a escriure mai, sinó una d’aquestes obres meravelloses i inadjectivades com Els quaderns de Malte de Rilke, El llibre del neguit de Pessoa, Els ulls de Blai Bonet, els Diaris de Foix, Carrer Marsala de Bauçà o fins i tot Paradiso de Lezama Lima. Són obres en prosa que escriuen els poetes, una casta de gent que sap mirar més cap endins que no pas cap enfora, que poden parlar dels altres passats pel seu sedàs però que no tenen la capacitat de Balzac o Simenon de crear un univers paral·lel.

Albert Roig parla sobretot de poetes, tal com va fer amb Gos, el llibre sobre Rilke, però no fa crítica literària, sinó que s’inventa una curiosa manera de parlar-ne que barreja vida i obra, que busca la vida que hi ha dins de l’obra. Els personatges principals són Blai Bonet, Gabriel Ferrater, Joan Vinyoli, Miquel Bauçà, Vicent Andrés Estellés, Andreu Vidal, un seguici de poetes que van florir entre els anys 40 i els 90 del segle passat i que van injectar vida a raig a la seva obra i a la poesia catalana sense oblidar el canemàs formal que demana tota obra literària. Més lluny, hi podem veure J.V. Foix, Carles Riba o Josep Carner, que van guardar les distàncies entre la seva vida i la seva obra sense que això en fos un demèrit. Precisament devem a un dels poetes del llibre, Gabriel Ferrater, juntament amb el seu germà Joan, la creació d’aquesta triada canònica de la poesia catalana del segle XX: Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix, els mestres que ens han fet – tots tres, o dos d’entre ells, o només un, va com va – a gairebé tots.

Tant Vinyoli com Bonet com Estellés com Bauçà van escriure massa pel broc gros i moltes vegades matusserament.

Una de les frases que agradava dir a Blai Bonet era que d’un poeta se n’ha de poder viure. Andreu Vidal es considerava un sacerdot d’una religió poètica que només el tenia a ell com a fidel. Precisament ell i els altres van seduir els seus lectors, sobretot els més joves, amb unes obres que trencaven la poesia de guix de les darreres escorrialles del noucentisme, de l’escola mallorquina i de l’escola barraqueta. I va ser el més tardà de tots, el que va fer la seva obra en plena maduresa, el que va influir de manera més clara en els altres. A L’Evangeli segons un de tants de Blai Bonet, hi podem trobar versos que vénen d’alguns poemes de Menja’t una cama i es camuflen en les escenes bíbliques trasplantades a la Catalunya pop dels seixanta. Joan Vinyoli també va empeltar branques ferraterianes al seu hort procedent de Rilke i de Riba. Potser només Vicent Andrés Estellés va tirar endavant amb el seu món particular sense fer-ne gaire cas: els seus fonaments basats en l’erotisme de carrer de València i l’amor esqueixat d’Ausiàs March no necessitaven gaire res més. Només cal planye’s que no agafessin també l’exemple del rigor formal de Ferrater i els seus mestres més grans. Tant Vinyoli com Bonet com Estellés com Bauçà van escriure massa pel broc gros i moltes vegades matusserament. Però cadascun d’ells va deixar un bon grapat de poemes memorables, que és l’aspiració de tot poeta.

Tot això i molt més, amb un prosa esplèndida i una llibertat barruda – la llibertat que de vegades porta a la pedrera de l’Etna –, hi podem trobar a Posseït, un gran llibre sobre grans poetes. Tot i que curiosament un dels textos més bonics és el que Albert Roig dedica a un músic, a Carles Santos. Una meravella de text que ens fa pensar que l’obra més important que va crear Joan Brossa va ser el músic Carles Santos. I tot això ho podem saber gràcies a la mirada lliure d’Albert Roig.

Nota de l’editor: Aquest dimarts 21 de juny es presenta Posseït d’Albert Roig a la Sala J.V. Foix del Centre Cívic Casa Orlandai a les 19h. L’autor estarà acompanyat per l’actriu Sílvia Bel i l’actor Jaume Madaula.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació