Alba Castellvi: “Els pares han renunciat a exercir l’autoritat”

Alba Castellvi Miquel és sociòloga, educadora i mediadora de conflictes. A la seva consulta rep sovint famílies amb fills adolescents que venen a buscar consol i recursos per manegar les relacions paternofilials. I és que educar avui és més difícil que abans, segons l’autora, per diverses raons: els canvis en els vincles familiars, els canvis tecnològics que afecten les relacions i l’oci, i els canvis en alguns dels valors socials. Després de la seva primera publicació Educar sense cridar, Castellvi presenta ara Educar adolescents (els dos publicats a Angle), un manual amb estratègies diverses per gestionar els conflictes i el dia a dia amb els adolescents. Conversem amb Castellvi sobre les dificultats d’educar els adolescents avui en dia i repassem alguns dels conflictes més comuns com el desordre a l’habitació, les xarxes socials o l’ús dels mòbils.

El teu llibre Educar adolescents porta per subtítol “Manual per viure sense conflictes amb els fills i ajudar-los a créixer”. No és el conflicte font d’aprenentatges i de saviesa?

(Riu) Sí, els conflictes ens ajuden a aprendre a gestionar les contrarietats i a arribar a acords, i per això quan hi són els hem de valorar com a fonts de saviesa i motors del canvi. Però, qui els vol patir, no? Del que es tracta és de no patir. De tenir el conflicte una vegada, però de poder-lo resoldre de manera que ja no es repeteixi. Si de cas, ja n’apareixerà un altre! (Riu)

Aleshores la qüestió seria que n’hem d’aprendre, del conflicte, però amb una vegada n’hi ha prou.

Que el conflicte és font d’aprenentatge és una veritat, però també ho és que tothom busca la solució als conflictes per no tenir-ne tants. Tots preferim dedicar-nos a altres coses que ens fan més feliços! Jo com a mediadora em passo sessions senceres ajudant a trobar la solució als conflictes. I quan es fa aquest procés s’aprèn molt, sobretot a entendre’s i a respectar les necessitats dels altres, però tots volem minimitzar el nombre de conflictes que tenim i sortir-ne aviat. Es tracta d’utilitzar els conflictes per millorar l’estat previ d’una situació i procurar, amb un bon acord, que aquell conflicte no es torni a produir. Si el conflicte es repeteix igual, generalment vol dir que l’acord no era prou bo.

Dius que ens falten eines per educar, però hem hagut d’educar adolescents des de sempre. Els nostres avis o pares tenien unes eines que ara ja no són vigents?

Exacte. Tenien, primer, la seguretat de pensar que el que feien estava bé si hi donava suport el sentit comú de la comunitat. Ara dubten de tot el que fan perquè a la nostra cultura hi ha una tendència creixent al que Ulrich Beck li diu “individuació”. Per exemple, els nostres avis tenien clar que els fills havien d’assumir alguna responsabilitat col·laborant amb la família, i avui, en canvi, es tendeix a protegir-los massa. Abans també tenien un entorn més estable i controlable, perquè no tenien ni mòbils ni xarxes socials, i això complica les relacions de moltes famílies! Pares que s’han d’enfrontar a la gestió dels mòbils quan no han estat educats en aquest entorn, i això encara ho posa més difícil. I l’altra qüestió, crec que és l’autoritat dels pares. Avui dia no hi ha el pressupòsit que es deu un respecte als pares. Si més no, a la pràctica, els pares han renunciat a exercir l’autoritat, perquè ells mateixos no volen sentir-se autoritaris. Al llibre De l’enfant roi à l’enfant tyran de Didier Pleux es diu que molts pares no s’atreveixen a mostrar-se exigents amb els seus fills perquè tenen por de tenir-hi un conflicte.

Al teu llibre situes el conflicte entre els adults i adolescents a partir d’una reflexió de Josep Pla i d’una citació de Maggie O’Farrell, un autor clàssic del segle XX i una autora contemporània. Quins canvis creus que hi ha hagut en l’abordatge dels adolescents en els darrers cent anys?

La relació educativa entre els adults i els adolescents ha canviat molt. A quina hora cal que tornin a casa? Abans era a les deu “en punt”. Ara no hi ha una hora “en punt” per tornar a casa, inequívoca, sinó que és negociable. No hi ha uns manaments que diguin com s’han de comportar, sinó que cal que ho descobreixin ells mateixos tenint en compte les variables de la situació. Més que una aplicació de normes fixades ara hi ha un “parlem-ne”. Les fronteres, les jerarquies i les normes s’han permeabilitzat en una societat més hedonista i més complexa. Una societat més basada en la gestió de conflictes intra i interpersonals que no pas en la lluita externa per les condicions de vida.

Quan els fills marxin de casa, les discussions hauran acabat segur! Abans, podem fer que n’hi hagi menys

Parles de les dificultats d’educar avui. Una de les raons és els canvis en els vincles familiars, canvis en els models d’autoritat, els rols dins la família o la consideració dels menors. Són canvis que ens demanen un esforç addicional, però que són positius, oi?

Sí, són canvis positius en general. El fet que l’autoritat ja no sigui exercida amb violència o el fet que els menors siguin considerats membres de ple dret dins la família és positiu. Pensa que als anys quaranta, a França, els nens no tenien el dret a parlar a taula fins als 11 o 12 anys, i que a la meva àvia li deien que “la canalla a callar fins que les gallines pixin!”. Per descomptat que el nou respecte a les necessitats de tots és positiu, sempre que els menors no imposin el seu dret sobre els altres, que a vegades també passa. Conec famílies on els fills de sis o set anys decideixen què es fa i què es deixa de fer els caps de setmana, i famílies que només es relacionen amb d’altres que tenen fills de la mateixa edat que els seus perquè els nens no s’avorreixin.

Els educadors ja parlen dels ‘fills tirans’. Aquells fills que marquen les normes quan potser no els toca fer-ho.

Sí, això mateix passa, però també passa, i és un problema, que sovint no està definit quin és el paper de cadascú i els pares donen per fet que els fills han d’ajudar per voluntat pròpia. I els fills donen per fet el contrari, que els pares, pel sol fet de ser-ho, s’han d’encarregar de tot: anar a comprar, fer la neteja… Moltes famílies tenen conflictes greus que provoquen un malestar constant per culpa del mal repartiment de les tasques…

I per què diries que passa això, que els adolescents no s’esforcen a casa? Potser hauria de semblar que no és una obligació?

No pot ser que els adolescents considerin que tenen una sobrecàrrega de feina quan se’ls demana ocupar-se de parar i desparar taula, estendre i plegar la roba o fer neteja. I això està passant! Troben que se’ls demana massa quan se’ls demana col·laborar a casa igual que ho fan els adults, quan estan plenament capacitats per fer-ho i les seves obligacions no els ocupen més hores que les dels seus pares. Hi ha un problema amb el concepte d’esforç i d’obligació que comporta molt de malestar a les famílies. Els pares no es volen ni poden imposar i els fills es conceben a si mateixos com objecte de drets, però no d’obligacions. Molts pares pensen que alliberant els seus fills d’obligacions aquests els estaran agraïts i estaran contents, però paradoxalment el que passa és que se senten buits de sentit.

Dius que la llibertat és clau per als adolescents. Estan en un moment que els cal sentir-se lliures. Què és educar en la llibertat responsable?

Educar en la llibertat responsable és ensenyar que un és lliure en la mesura que pot assumir les conseqüències de les seves decisions. És ensenyar que les accions tenen conseqüències i que cal pensar bé com actuar en funció del resultat desitjat i per evitar els efectes indesitjats. Com es fa? Deixant que els fills triïn i que assumeixin les conseqüències de les eleccions que facin, sense protegir-los més del compte. 

Fa temps en una formació em van parlar de la necessitat d’un canvi de paradigma. Deien, ara ens regim per: FAIG > TINC > SOC i el que tindria sentit és dir SOC > FAIG > TINC. Que allò que ens defineixi sigui qui soc en essència, i no allò que faig i em fa tenir, que com expliques al teu llibre el TENIR > SER es regeix per la lògica del mercat que ho impregna tot. 

Com a pares el context ens ho posa ben difícil. Els fills no només són educats per les famílies i les escoles sinó en gran part també per l’entorn, i avui l’entorn el configuren unes xarxes on els més populars no són els que tenen més mèrit, els que han invertit més en la seva formació i el seu desenvolupament humà, ni els que fan més esforços altruistes, ni els més compromesos amb la seva comunitat… No, els més populars i els referents dels fills són figures del món de l’espectacle, de l’esport i el videojoc o senzillament gent que es fa popular per exposar de manera atractiva la seva experiència vulgar o la seva intimitat. Els més populars són els més admirats i els que guanyen més diners, i els fills volen ser com ells i obtenir el mateix. Aquesta és la lògica del capital: no pas tant vals, tant guanyes, sinó tant guanyes, tant vals.

Què poden fer els pares per revertir aquesta onada? 

Com deia, el context ens ho posa difícil, però hi ha tres maneres de combatre això com a pares. Una és parlant-ne, posant-ho en evidència, explicant que el sistema econòmic té interès a convertir-los en consumidors acrítics que gastin més i més. Podem posar-los exemples, com que ara últimament fins i tot se suposa que s’ha de gastar per protegir el medi ambient. Consumir més en comptes de consumir menys per protegir el medi, on s’és vist? Una altra manera és intentant vincular els fills a iniciatives constructives, com ara un moviment d’educació en el lleure, una organització de voluntaris o un esport d’equip. Però recomano fer-ho abans de l’adolescència perquè entrar-hi de nou si mai han estat abans és complicat que ho vulguin fer (a menys que hi tinguin amics). I la tercera manera és donant exemple: no deixem que la lògica del consum impregni també la nostra família.

Comences tractant un tema que crec que ens ressona a tots: l’ordre, o més aviat el desordre. I l’habitació de l’adolescent. Podríem dir que l’adolescència és la tensió entre l’ordre imperant de la família i el desordre rebel dels fills?

L’habitació desendreçada és quasi un símbol de l’adolescència! Quasi tots els adolescents presenten aquest símptoma de confusió interna, el desordre extern, i sovint els pares el viuen com una falta de respecte. Els adolescents volen autoafirmar-se com a persones grans i, per definició, els adults no reben ordres dels seus pares sobre com s’han de fer les coses, que per alguna cosa són adults. L’ordre que els pares volem imposar és la plasmació del nostre poder de fer que les coses siguin com nosaltres decidim. Fixa’t que “donar ordres” i “desordre” són lingüísticament contraris. Simbòlicament, la confrontació entre l’ordre que volem els pares i el desordre dels adolescents és una lluita pel poder. Està en joc qui decideix com han de ser les coses. Per això reivindiquen l’habitació com el lloc privat on poder sembrar el desordre, perquè l’entenen com el seu espai de llibertat. I per això a vegades concedim aquest espai, perquè així trobem una treva en la lluita pel poder.

Abordes temes com la sexualitat. Com ens hi encarem si potser els pares no han tingut tampoc cap referent?

Els pares no han tingut formació que els permeti encarar aquests temes. Pel que fa a la sexualitat, cal partir de la base que l’educació sexual dels adolescents d’avui és la pornografia, i que en general és una molt mala influència. Dona una imatge distorsionada de la sexualitat i pot provocar disfuncions sexuals que perjudiquin les relacions amb altres persones. Els pares haurien de qüestionar-la, advertint que el que mostra el porno no és el que esperen les parelles sexuals fora de l’espectacle. Si els pares no en poden parlar obertament, pel que sigui, recomanaria que deixessin la informació al seu abast o enviar-los a visitar, ells sols, un professional que els orienti.

L’ús de les xarxes també és una font de problemes.

Pel que fa a les xarxes socials, els hem de convidar a reflexionar sobre els problemes d’autoimatge que comporten, d’insatisfacció personal, d’influència ideològica. Per fer-ho, els pares hem de conèixer aquests riscos i com podem fer-hi front. 

Que els creadors de les xarxes socials no vulguin que els seus fills les utilitzin ens hauria d’activar les alarmes?

Tu diràs. No crec que ens puguin donar un missatge més clar.

El llibre està carregat de valors com la confiança, la seguretat, la llibertat, la no traïció, un arsenal de valors imprescindible per connectar amb l’adolescent. Insisteixes en la importància que l’adolescent no se senti traït. 

Confiaries en algú que t’ha dit que no explicaria el teu secret i després ho fes?

Molt probablement, no.

Doncs ja som al cap del carrer… Hi ha tres sistemes per aconseguir que els adolescents ens tinguin confiança: ser oients agradables, parlar de nosaltres i ser fiables. Ser fiables vol dir complir sempre el que diguem i no revelar els seus secrets a ningú. Si un dia un fill ens explica alguna cosa que tenim la ferma convicció que l’ha de saber algú altre pel seu propi bé, hem de convèncer el fill per donar-nos permís per revelar la informació, assegurant-li que ho farem vetllant sempre pel seu interès.

Quan els fills marxin de casa, les discussions hauran acabat segur! Abans, podem fer que n’hi hagi menys

Les amistats són un altre tema que preocupa les famílies. M’agrada el canvi de visió que proposes quan dius que no només hem de veure els altres com “males/bones” influències pels nostres fills, sinó que també hem de veure els nostres fills com a persones que exerceixen influència sobre els altres i aquesta pot ser bona! Per què ens centrem més a protegir els nostres fills dels altres i no els altres dels nostres fills? 

Perquè els nostres ens els estimem més. Però la responsabilitat dels pares en l’educació va més enllà de la dels seus propis fills. I, efectivament, hem de pensar que els nostres també són influències pels altres i que poden ser bones influències que els ajudin, això és el que hem de promoure. No només protegir-los del mal, sinó fer que siguin emissors de bé. El nostre fill pot donar un cop de mà als amics que ho necessitin, i nosaltres com a família també podem ser refugi, en un moment de necessitat, per altres nois i noies.

Parles que estaríem més tranquils si els pares no es fiquessin en segons quins temes dels fills o no imposessin la seva manera de fer. Per què tendim a voler imposar la nostra manera de fer? És per la inèrcia de tots els anys d’infantesa? Hem de desaprendre a decidir per ells, ara que ells ja poden triar?

Com tu dius, en segons quins temes. Tendim a imposar la nostra manera de fer perquè naturalment ens sembla que és la bona i la que els farà més feliços. I la inèrcia també hi juga un paper fort: mentre eren petits decidíem per ells tot el que feien, els horaris, les relacions, la manera de vestir… Fer-se gran és prendre decisions i assumir-ne la responsabilitat, és hora de donar més marge. Però ens costa molt també per por.  Si no continuem vetllant pel fill es pot convertir en algú que no voldríem que fos!  És una por natural. Volem evitar “que sigui un desgraciat tota la vida”.

Educar adolescents és un manual carregat d’estratègies. No m’imaginava que ser pares requerís ser tan estratega. Què en queda de la intuïció i l’instint?

Cal aprendre perquè l’instint és manar quan l’altre és fill teu, i quan ja és gran, toca manar menys i buscar més la complicitat i la col·laboració. Però tampoc es pot pretendre que facin tot el que tocaria per iniciativa pròpia, perquè tenen molta mandra, així que cal buscar la manera de manar amb mà esquerra, de donar l’empenteta quan calgui i trobar aquest punt tan òptim no és fàcil. És per això que normalment s’acaba discutint, perquè els fills no es volen sentir manats i no podem permetre que no facin certes coses que no fan si no les manem. Es tractaria de trobar el punt just de direcció per orientar la seva actuació respectant-los la llibertat. I això és molt difícil. I més en el context actual. Per això calen aprenentatges i no n’hi ha prou amb la intuïció o l’instint, fora que algú tingui un instint d’educador molt desenvolupat. No hem de pensar que d’educar tothom en sap només pel fet de ser pare o mare. Educar és un art, igual que preguntar per part d’un periodista.

Algunes propostes que fas requereixen molta energia. Crear uns acords, que se segueixin els acords; respirar profund, molt profund… Què poden fer les famílies que no disposen d’aquesta base per començar a establir pactes, temps i energia per gestionar els conflictes?

Faig moltes propostes que no requereixen gens d’energia, al contrari, n’estalvien molta. Les famílies poden començar per adoptar aquests trucs, de seguida en notaran els efectes i tindran més temps lliure i menys conflictes, serà una gran inversió.

Sense intenció d’acabar dibuixant un escenari catastrofista, però només començar Educar adolescents fas una afirmació no gaire esperançadora: dius que els conflictes amb els nostres fills acaben quan marxen de casa! Hem d’esperar que s’emancipin per acabar amb les discussions?

(Riu). Quan marxin, les discussions hauran acabat segur! Abans, podem fer que n’hi hagi menys, per això el llibre està carregat d’eines per discutir menys i viure millor. El que vull dir és que moltes vegades a les xerrades em pregunten “Quan s’acaba, això?” i jo els dic que per tal que un adolescent es comporti menys com un adolescent i més com un jove adult cal que s’hagi d’espavilar més pel seu compte. I clar, quan marxen de casa és quan s’han d’espavilar de debò. Si a casa els fem més autònoms, si procurem que s’hagin d’espavilar una mica més, si els tractem més com a companys de pis que no pas com a fills per educar, també creixen abans.