Això no són hores

Benvolguda persona-que-no-descansa,

Perdona per no haver-te respost el correu abans. Quan me’l vas enviar, divendres a quarts d’onze de la nit, em vas enxampar celebrant l’aniversari d’un amic. Just en el moment de rebre la notificació m’estava servint la tercera copa de vi. Un Montsant negre deliciós. No et pensis que vaig ignorar-te, no. Vaig obrir el missatge, el vaig llegir sencer i vaig veure que no corria pressa. Vaig fer allò de “perdona un moment, que és un mail de feina”, vaig bloquejar la pantalla i vaig seguir: “res urgent”. Si ho hagués estat, creu-me que hauria deixat la copa, hauria plantat l’amic i t’hauria respost al moment, intentant no deixar-me cap pronom feble per dissimular que ja anava un pèl pet. 

Ja sé que som afortunats perquè tenim una feina molt vocacional. Sovint t’he sentit dir que t’agrada tant la teva feina que és per això que estàs operativa 24/7. A mi també m’agrada molt la meva feina. Molt. Però saps què m’agrada molt també? La meva vida fora de la feina. Jo també he passat èpoques que he dedicat jornades de divuit hores a feines amb contractes de pràctiques. Tots hem caigut en la trampa en algun moment, suposo. I tots hem fet horaris intempestius. Dedicant-nos al periodisme, segur que també has tingut horaris de tota mena. A mi m’ha tocat fer el matinal, el nocturn, el de tardes i el de cap de setmana. Tots tenen coses bones i coses dolentes però que siguin intempestius no vol dir que no siguin horaris, al cap i a la fi. I si ho penses bé, les parts bones de tots els horaris sempre tenen a veure amb les hores que et queden lliures per fer la teva.

No creguis que ara que soc autònoma faig un horari de ministre, no. Intento fer jornades de vuit hores, però ja se sap que a vegades són més llargues i que no acostumen a ser més curtes, per què enganyar-nos. Ara mateix, per exemple, t’estic escrivint un dissabte a la tarda després de dinar, però fa poc vaig aprendre que els mails es poden programar. És per això que, si t’hi fixes, els meus correus normalment entren a les hores en punt. Tots programats.

No ets ni la primera ni l’única persona que envia missatges a deshora. Com a mínim has tingut a bé de fer-ho per correu electrònic. Qui més qui menys ha treballat amb gent que et contacta durant el teu cap de setmana. Sembla que així s’autoconvencin que ho estan donant tot a la feina. Sap greu. Sobretot sap greu pensar que hi ha gent que necessita demostrar que és incansable per convertir-se en imprescindible. I imprescindible no ho és ningú, però tots ens esgotem. Treballar pot cansar molt, però el que cansa encara més és pensar que la teva vàlua professional t’hagi de definir com a persona. Jo soc periodista i això diu coses de mi, però no les diu totes. Bàsicament el que diu és la manera com he decidit (i pogut) guanyar-me la vida per pagar el lloguer i el Montsant negre.  

Respecte al que em comentaves tu al mail -perdona, que me n’he anat per les branques-, em sembla bé reunir-nos d’aquí a quinze dies, sí. 

Anem parlant!

Opcions, programar enviament, dilluns a les vuit del matí. Acceptar.