Agustí Pons: “Els periodistes som el nostre propi xassís”

Parlem amb un dels pals de paller del periodisme català arran de la publicació de les seves memòries

Agustí Pons i Mir va néixer a Barcelona en 1947. Aviat es va anar decantant per les lletres i ja de jove va començar a escriure poesia. Pons, com la majoria de periodistes novells, va començar a exercir l’ofici des de baix. Concretament, fent una feina que ja no existeix, de “cuartillero”. Es dedicava a recollir les quartilles dels redactors (que aleshores eren escrites a màquina). Quan les tenia totes, havia de donar-les al regent del taller i dir: “a dues columnes”. Al cap de poc, es va convertir en poeta, assagista i crític literari, però ja fa uns anys que ha destacat com a biògraf. Potser, el més valorat dels últims temps a casa nostra.

Agustí Pons | Foto: Ester Roig
Agustí Pons | Foto: Ester Roig

No obstant, per sobre de tot, prima el seu tarannà periodístic. Duu l’ofici dins seu, no se’n podria desprendre ni que volgués. Només cal recordar que Pons va ser un dels fundadors del diari Avui. I ha rebut una desena de premis,  com ara la Creu de Sant Jordi en 2015 per la seva aportació al periodisme català. Tot plegat, rematat per l’edició de cinc llibres de poemes, una quinzena de biografies i la lectura, incansable, d’assajos i documents històrics. Hom queda exhaust només de llegir tota aquesta feinada (ben feta), però ell  encara  conserva  prou força per dirigir la Revista de Catalunya.

Recentment, ha publicat les seves memòries en un llibre que duu el títol de Cròniques al marge (Comanegra). És una autobiografia en format assagístic que li serveix per deixar palès el seu pensament sobre temes com ara la religió i la política, però també el sexe, l’economia, la història i, especialment, el periodisme. I ho adoba amb anècdotes viscudes amb personalitats del moment. 

Planant per sobre de la basta trajectòria de Pons, escau subratllar la tirada que té per l’estudi de la història. Així, ha estat capaç d’explicar i sintetitzar la història del segle XX en un llibre titulat 1914-2014: Per entendre l’Europa del segle XX.  També ha escrit les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany o Salvador Espriu.

Què ha significat per a vostè el periodisme?

El periodisme m’ha permès formar-me una mirada del món propia. Entenc la vida a través del que he llegit i de les persones amb qui he parlat. Sobretot, m’han influït les entrevistes que he fet al llarg de la meva carrera com a periodista. I és que el periodisme té un tresor i aquest és, precisament, l’entrevista. Tenir l’oportunitat de parlar amb una persona interessant que et resumeix en una hora el que ha estat estudiant durant anys i panys no té preu. És una gran sort. Una prova que has evolucionat i que no t’has estancat com a periodista és l’habilitat d’emmagatzemar i ordenar les converses, les lectures i les vivències viscudes per, en un moment o altre, treure-les del calaix.

El seu ampli bagatge en termes històrics l’ha ajudat a l’hora de fer periodisme?

Els periodistes som el nostre propi xassís. I abans que te la colin o fiquis la pota, pots entendre què passa al teu voltant. És impossible intentar explicar què passa al nostre dia a dia sense saber d’història. El periodisme comença allà on acaba la història. Un periodista és una persona que intenta entendre el món i que vol explicar-lo de la manera més clara possible.

El periodisme comença allà on acaba la història.

Com ho ha fet per encabir tants anys de professió i vivències en  225 pàgines?

La meva intenció ha estat donar la meva visió del que ha estat per a mi el periodisme i, també, la societat i el món que per sort o per desgràcia m’han  tocat viure.

Vostè ha biografiat personatges com Joan Triadú, Pere Calders, Néstor Luján, Maria Aurèlia Capmany o Salvador Espriu. Però, com ho ha fet amb la seva?

Cròniques al marge és un assaig autobiogràfic. Dit això, el més important és que no hi hagi massa mentides. La clau de volta rau a saber explicar històries que hagin afectat la teva vida, però que, evidentment, tinguin un interès general. Val a dir que m’he deixat coses al tinter. Alhora, crec que no m’he tallat a l’hora de plasmar sentiments, pensaments i anècdotes. 

La primera part de Cròniques al marge pivota al voltant de tres temes: el sexe, la religió i el seu casament. Per què?

-Doncs perquè considero que entre la història personal de cadascú i la història general hi ha moltes coincidències. I considero que la història general és producte de la suma de diverses històries personals i que, a la vegada, les experiències personals són fruit de la història general. Per exemple, parlar del meu casament em serveix per enllaçar fets quotidians amb reflexions i tesis que crec poden ser d’interès. Estic convençut que el que ens passa a cadascú de nosaltres és un reflex de les grans teories o corrents del món. I és que, com que m’agrada tant la història, intento relacionar la meva vida, amb la història del segle XX.

 Ara que parla d’emmirallar-se, Néstor Luján va ser molt important per a vostè, oi?

Nèstor era un liberal acèrrim. Ho va ser abans i després de la guerra, mai no va cedir, raó per la qual les esquerres i les dretes carregaven en contra seu. També era un antipedant. Ah, i un escèptic convençut. Amb els anys, m’he adonat de la gran influència que el Néstor ha tingut sobre mi. Em va condicionar professionalment i personal.

En Néstor tenia una gran virtut, i és que quan escrivia no escatimava l’esforç. S’ho prenia com un repte personal. Sempre recordaré, entre les moltes altres coses que va escriure, les cròniques de boxa. Són un reflex fidel de la societat del seu temps.

Maria Aurèlia Capmany, com en Néstor Luján, va ser una referent per a vostè. Què va significar per a vostè la seva figura?

La Maria Aurèlia tenia clar que el franquisme era un parèntesi i la seva obligació i la de la seva generació era, que quan es tanqués, Catalunya tornés a ser la que era abans. Tenia les idees molt clares. Va ser com la tieta que mai no vaig tenir. Recordo que em va dedicar un conte on em vaig adonar que m’hi deia tot el que no s’atrevia a dir-me personalment..

Josep Pla, persona que va tractar i que esmenta esporàdicament durant el transcurs del llibre, deia que “els que havent passat la quarantena llegeixen novel·les són uns cretins”. Vostè en llegeix?

No, però Pla mateix va escriure una novel·la anomenada El carrer estret. Encara que ell digués que no ho era pas… De jove en vaig llegir, però, amb els anys m’he anat decantant pels llibres d’història i els assaigs. Se’m fa molt complicat fer veure que no parlo de mi, o fer veure que no parlo d’un personatge que conec de prop. No enyoro fer novel·les, així com sí que enyoro escriure poesia.

Cròniques al marge afirma que Catalunya és un país molt conservador. Ho pot justificar?

-Conservador, però d’esquerres. Paradoxalment, a casa nostra, els més conservadors són els autodenominats “progressistes”. L’ensenyament ha estat dominat per l’esquerra i no s’ha fet mai autocrítica pel fracàs que ha representat. Calen reformes profundes dins del sistema educatiu per tal de garantir un ensenyament públic de qualitat. Per cert, vaig portar els fills a la pública. Els sindicats són els principals responsables que no hagi canviat res.

Vostè va ser el cap de gabinet de Max Cahner i al llibre explica que no hi va tenir bona relació.

He volgut explicar com va acabar la nostra relació perquè sovint quan mirem personatges històrics o moments històrics sempre anem a les idees i les obres i a vegades oblidem la forma de ser de les persones. El seu caràcter feia que treballar amb ell fos d’allò més complicat.

Deia Gaziel que els catalans quan arriba el moment de la veritat sempre ens posem de biaix

Escriure les seves memòries l’ha ajudat a entendre’s a si mateix?

Fent-les he descobert que la literatura és una font d’autoconeixement. Vaig arribar a la conclusió que, per complir la meva obsessió (entendre el món), primer m’havia d’entendre a mi mateix. Crec que Cròniques al marge ha estat un aprofundiment d’aquest exercici retrospectiu de mirar-se  un mateix de manera  honesta.

Quina opinió té de la premsa escrita d’ara?

El periodisme que em va tocar viure, fins després de la mort de Franco i  fins que no van començar a sortir periodistes de la Facultat de Ciències de la Informació –perquè Franco volia tenir el control i, per tant, no hi havia Facultat de Ciències de la Informació–, era un desastre. No m’atreveixo a dir que el periodisme passat va ser millor. Sortosament, vaig tenir la sort de viure un temps dolç per a la premsa escrita, fins i tot en el terreny econòmic. En aquella època, el periodisme escrit encara portava el timó i marcava la pauta per sobre del radiofònic i el televisiu. Ara és a l’inrevés.

I per acabar, quin és el seu parer respecte el moment polític actual?

Gaziel deia: “els catalans quan arriba el moment de la veritat sempre ens posem de biaix”. Doncs, l’1-O és la primera vegada que no ho hem fet. El problema és que l’Estat espanyol ha de fer alguna oferta, la que sigui, i no la fa. Dubto que l’Estat arribi a fer una oferta digne a Catalunya pel que fa al dret a l’autodeterminació. Em sembla que anem cap a una cronificació del conflicte.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació