Agustí Colomines: “Si el món periodístic és sectari, el polític és caïnita”

“A part de les guerres púniques, se m’ha atribuït de tot”. La frase és de Giulio Andreotti, però dubto que Agustí Colomines (Barcelona, 1957) tingués gaires problemes per fer-la seva. Si hom repassa les darreres dècades de la història de Catalunya, és ben possible que hi trobi el seu nom. Colomines ha estat secretari de Josep Benet, col·laborador d’Artur Mas, militant del PSUC, director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, impulsor de JuntsxCat i, des de fa cert temps, crític furibund de tots aquells amb qui ha compartit trinxera. A més és historiador, un d’aquells historiadors que escriuen llibres, motiu que el va dur a passar tres mesos investigant els arxius de Joaquín Maurín a la Universitat de Stanford.

D’aquesta estada, produïda durant el remot 2019, neix Tot el que el cor s’estima (Lleonard Muntaner, 2022), un dietari confeccionat a base d’associacions d’idees poc habituals on hi desfilen personatges tan diversos com Francis Fukuyama, Samuel Pepys, Julián Gorkin, Victoria Ocampo, Gaspar de Portolà o Rafael Ramos. Colomines hi parla de la vida, de la mort, de la família i de la política i ho fa, a més, des d’Amèrica, l’únic lloc on, segons Bauçà, és possible filmar els somnis.

Què és Amèrica per a vostè?

És un lloc que m’atrau moltíssim. No crec que s’hi puguin filmar els somnis, però així com quan he estat a Escòcia m’ha semblat que el cel era més baix que en altres llocs, als Estats Units el cel em sembla immens. Hi respiro molt bé.

És un model per Catalunya?

El que és segur és que no és un antimodel. Mai he patit la malaltia de l’antiamericanisme, aquesta malaltia infantil que afecta el catalanisme esquerranista o a l’esquerranisme catalanista.

“Hi ha qui, anant a la presó, ha blanquejat la biografia”

Tampoc és antisionista.

És curiós, perquè el catalanisme històric sempre ha estat pro sionista i bastant proamericà.

Vostè parla prou bé de les universitats americanes.

Sí.

I defineix les d’aquí com una “estafa low cost”.

Ja fa temps que es veuen tots els descosits: precarització dels llocs de treball, proliferació de professors associats que, realment, no són associats, programes mal definits, una funcionarització que fa impossible la internacionalització de les universitats, unes taxes que fan riure per poder ser competitives de veritat…

No el veig gaire content.

Hem convertit la universitat en un contenidor i hi ha gent que encara s’alegra perquè estem al número 250 d’algun rànquing.

És el que té la perifèria…

Allà ningú parla de la Universitat de Barcelona. La gent coneix la nostra ciutat, però pel sol i la platja. Les nostres universitats no tenen prestigi internacional

Ni els nostres diaris.

Catalunya és el país del sectarisme. No he vist premsa més sectària i més aficionada a expulsar la intel·ligència que la catalana. De l’espanyola no cal ni dir-ho… Però la catalana… Als anys trenta érem més honestos, tots els diaris deien el nom del partit pel qual treballaven.

“Amb 65 anys és molt difícil tenir referents vius”

La Humanitat es definia com l’òrgan oficial d’Esquerra.

Ara fingim que la premsa és lliure i plural, però deu anys de procés permeten saber qui és qui, qui fa què, a qui es margina i a qui no es margina.

A vostè l’han marginat?

Ho tinc claríssim.

Per què?

Perquè soc un vers lliure. La gent no va a les tertúlies per la seva intel·ligència o per l’originalitat de les seves opinions. Tothom va recomanat per algú i a mi ja fa temps que no em recomanen.

També li ha costat trobar editorial.

Se m’atribueixen no sé quantes maldats, però no estic en el mainstream. A més, he fet de la meva llibertat d’opinió la bandera més important. L’altre dia una persona em deia que hi ha vegades que pensa que soc de dretes i d’altres que soc d’extrema esquerra. Suposo que m’ho deia com un elogi, però crec que hauria de ser normal això de no tenir un discurs monolític.

Parlem de Tot el que el cor s’estima. Havent-lo llegit m’he adonat que una gran majoria de les persones que hi menciona són mortes. Li queden referents vius?

Amb 65 anys és molt difícil tenir referents vius. Tots els meus mestres han desaparegut. Josep Termes, Josep Benet, Josep Fontana, Rafael Aracil… No en queda cap.

Imre Kertész creia que la vida s’havia d’explicar a través dels morts de cadascú. Quins són els seus?

Per començar la meva mare. Va morir quan jo tenia 14 anys i m’ha perseguit tota la vida. També hi ha els mestres, els amics… La sida i l’heroïna me’n van prendre molts. No soc un nostàlgic, però tinc molt presents els morts.

Tinc nostàlgia de la impossibilitat de viure certes coses. No es un sentiment retrògrad, sinó futurista.

Diu que mira el futur amb nostàlgia.

Tinc recança d’allò que no viuré. Tinc nostàlgia de la impossibilitat de viure certes coses. No es un sentiment retrògrad, sinó futurista.

I, tot i això, va anar als Estats Units per estudiar a Joaquín Maurín, que fa mig segle que és mort.

Va ser ell qui em va triar a mi. Vaig trobar els seus arxius a la Hoover Institution la primera vegada que hi vaig anar i vaig començar a llegir-lo.

Amb quina finalitat?

Sempre m’ha sorprès com algunes persones que van ser molt importants abans de la guerra van quedar oblidades quan van marxar a l’exili. És molt injust limitar-nos a estudiar la primera fase de la seva vida.

És el que passa amb Frederica Montseny

Quan es va exiliar tenia 34 anys… Que no va fer res quan era fora de Catalunya? Sembla que a nosaltres només ens interessi el que va fer durant la Segona República, aquesta època tan mitificada… Amb el Maurín passa el mateix.

Què és el que més li interessa de Maurín?

El canvi d’orientació radical que va fer: de ser un dels grans teòrics del marxisme, a ser un socialdemòcrata, un liberal d’esquerres, un anticomunista.

Aquesta història em sona.

Jo vaig militar a Bandera Roja i al PSUC, però em vaig adonar que el valor de la llibertat i de la democràcia estava per sobre d’una ideologia que, quan s’ha aplicat, ha estat un desastre monumental.

Una de les principals tesis de Maurín era la idea que el catalanisme és essencialment burgès. No creu que estudiar-lo serveix per fomentar certs discursos de matriu lerrouxista?

Això és el que menys m’agrada de la historiografia catalana. Sembla que, pel fet d’estudiar un personatge històric, un hagi d’identificar-se en totes i cadascuna de les coses que va dir. Jo soc absolutament contrari a aquesta teoria, però això no m’impedeix voler estudiar d’una manera clara què és el que porta a Maurín a dir aquestes coses.

Però…

Fa molts anys que vaig deixar de creure en la historiografia militant. La història serveix per conèixer el passat, per interpretar-lo. També serveix per dissenyar uns futurs, però no per crear adhesions religioses a favor d’una idea o una altra.

És una cosa exclusivament catalana?

Als Estats Units s’és més obert i, en part, al món anglosaxó… Però la dictadura de la cancel·lació porta a unes aberracions bastant importants.

El món està plagat de policies del pensament, de gent que decideix el que es pot pensar i el que no.

Ningú se n’escapa.

El món està plagat de policies del pensament, de gent que decideix el que es pot pensar i el que no. Si obres els ulls i escoltes és fàcil adonar-se’n, passa que el nostre és un país de mandres.

De mandres?

Mandres intel·lectuals. La gent no pensa, segueix modes, que és molt diferent. I, a més, segueix modes estrangeres, que coneix poc i a través de traduccions.

I passa el que passa…

Hi ha poc vigor intel·lectual i la mostra està en l’assagística catalana. Em pot dir un llibre emblemàtic?

De l’assaig català?

Sí.

Algun del Vicens Vives…

En Vicens Vives és mort. Digui’m un autor viu.

L’Edgar Illas fa coses interessants.

A veure… L’Edgar Illas és amic meu… Però jo estic parlant d’algú capaç de crear un corpus que, d’aquí a trenta anys, es pugui reeditar, que s’hagi de reeditar perquè sigui impossible no fer-ho. Ja li dic jo. Això no existeix.

Per què?

Primer perquè el món universitari no ho provoca. D’on ha de sortir això? D’un ambient intel·lectual. Em vol explicar quin és l’ambient intel·lectual d’avui en dia?

…

Un país es forma perquè té bones revistes, perquè té un bon públic i el nostre problema és que tenim algunes bones revistes, però no hem format un públic que alimenti aquesta voluntat i aquesta exigència. Els intel·lectuals neixen de l’exigència del públic i aquí la gent exigeix molt poc.

Tampoc exigim gaire als polítics.

El món polític català és molt rastrer. Si el món periodístic és sectari, el polític és, directament, caïnita. És molt… Nosaltres hem fracassat per la repressió, però també perquè les baralles internes, les travetes, tot això ha portat a una situació límit que ha fastiguejat a molta gent.

Vostè era al mig de tot plegat.

Ara mateix no hi ha cap projecte i per això la lluita és tan sols pel poder. Es maten pel poder autonòmic i prou.

Junts per la pagueta.

Jo no he estat mai pujolista, però Des dels turons a l’altra banda del riu és un llibre que encara s’aguanta. Darrere hi ha tot un pensament, hi ha un corpus. Jo no comparteixo, però això és igual, la idea hi és. Tu saps quants llibres han escrit els líders del procés?

Cadascú ha escrit el seu.

I què diuen aquests llibres?

No he tingut el plaer de llegir-los.

Ni te’ls has llegit ni te’ls llegiràs, perquè no tenen cap interès. No diuen res.

Què haurien de dir?

Haurien de defensar una idea de país, la que vulguin, però alguna cosa que vagi més enllà del tacticisme barat.

Acusa el govern de dur a terme “esforços normalitzadors per retornar a les pútrides aigües de l’autonomisme”.

ERC ha decidit que s’ha acabat la festa. Han arribat a la conclusió que la independència és impossible. El que passa és que, en aquest país, ni les esquerres ni les dretes estan disposades a sacrificar res de la seva vida.

Som gent de seny.

La història de Catalunya ens ha demostrat que només s’avança quan s’està disposat a sacrificar alguna cosa. Si haguéssim dimitit, ja no existiríem, però no hem dimitit.

El que ens falten són líders.

Les revolucions no es fan mai espontàniament. Fins que no sorgeixi un líder amb prou carisma dubto que puguem fer res.

Deien que Mas era carismàtic.

Era poc empàtic i, a més, no en va encertar ni una. Totes les decisions que va prendre van ser errònies: des de les eleccions del 2012, fins a les retallades. I no vull dir que les retallades no s’haguessin de fer, però s’haurien d’haver fet d’una altra manera. Es podria dir el mateix del referèndum del 2014 i la seva pregunta estrambòtica…

I malgrat tot continua opinant.

De forma absolutament errònia. És un home que no té cap futur, com el Trias.

Parlant de coses sense futur… Què li va passar amb Convergència? Si no aguantava els seus membres per què va estar tants anys al seu costat?

Jo sempre he cregut que l’independentisme no evolucionaria fins que incorporés el sector moderat i de dretes. Fa mil anys que existeix l’independentisme d’esquerres, però si vols anar més enllà del 15%, has de comptar amb la dreta.

I així va néixer la Casa Gran del Catalanisme.

No necessitava identificar-me ideològicament amb tot el que deien els convergents, perquè jo mai vaig militar a CiU. La idea em semblava interessant, però, a poc a poc, vaig descobrir que hi ha persones que són a la política amb l’únic objectiu d’enriquir-se.

“He tingut a prop gent corrupta i no me’n vaig adonar perquè no vaig ser prou exigent”, afirma. Ha canviat?

Ara soc absolutament intransigent. Crec que la corrupció és una xacra molt important a Catalunya. Tendim a pensar que som diferents dels espanyols, però en això som iguals. És tan corrupte el PSC, com el PP, com Convergència i com altres que m’estalvio de dir.

No creu que es passa de modest quan diu que la seva biografia no té gaire interès?

Es que no em sento gens protagonista. No és falsa modèstia, no sé com dir-li. He assessorat a molta gent, però m’han fet molt poc cas.

I això el molesta.

Crec que, en general, no fan cas a ningú. Tots els polítics tenen molts assessors, però els ignoren perquè creuen estar per damunt del bé i del mal. Se senten molt llestos. En aquest país tothom creu que és Churchill, però el que no saben és que Churchill va fracassar molts cops.

Aquí es fracassa, però mai es dimiteix,

El fracàs del 2017 va ser monumental i ningú ha fet una constricció real. De fet, hi ha qui, anant a la presó, ha blanquejat la seva biografia.

Es passa mig llibre dient que és molt optimista, em costa veure-ho.

Barcelona sembla Beirut, el Parlament fa riure, la relació amb Espanya no cal que t’ho digui… Tot plegat no fa gaire bona pinta, però estic convençut que tard o d’hora hi haurà una reacció. És el que ens ensenya la història.