Adrià Pujol: «Escriure és un esnobisme de l’evolució»

Com els millors escriptors de la nostra literatura, Adrià Pujol és empordanès i fuma tabac de liar. Després de I si (Arcàdia) un assaig en què reflexionava des de la quotidianitat més lúcida al voltant del llenguatge, l’escriptor ataca de nou amb O no, un híbrid que tant es pot llegir com una guia de lectura per aconsellar —o desaconsellar— escriptors novells amb ganes de publicar, com una dissertació sobre el mateix fet d’escriure, o fins i tot com un estudi literari del Robinson Crusoe de Daniel Defoe. El llibre, a més, conté una obra de teatre inèdita del mateix Pujol. Paral·lelament a O no, l’autor també ha publicat els Seixanta-sis sinofosos (H&O Editores), una miscel·lània de textos breus que parlen de tot i de res, amb el seu estil sorneguer marca de la casa. Avui l’entrevistem per parlar d’aquests llibres i, de pas, repassar l’actualitat literària.

Has publicat O no amb l’editorial Arcàdia. S’ha d’entendre com una continuació assagística del I si?

Sí, el vaig escriure tenint claríssim que faria la funció de tancar un díptic. Quan vaig començar l’I si no sabia que hi hauria dos llibres, però quan el vaig acabar sí que ho sabia, perquè va quedar més cosa fora que dins. I tot el que va quedar fora és el que alimenta l’O no. Realment tinc una flor al cul, perquè hi ha editors que em deixen fer aquesta mena de coses. Si no, no sé si ho faria.

És un llibre ple de consells per escriure. Un manual d’escriptura

Amb l’editor dèiem que és més una guia, que no és el mateix. Una guia és allò que tu vas a consultar de tant en tant. No per fer el que diu que s’ha de fer, sinó per tenir algú amb qui confrontar les teves pròpies idees. Que és el que no fan els manuals estàndards. De fet l’O no és un antimanual, perquè el que es busca tota l’estona és aquesta paradoxa: et donaré consells, però semblarà que no, no et donaré consells, però semblarà que sí…

Hi ha qui diu que és perillós que un escriptor reveli tots els seus trucs…

Abans podria ser, ara ja no… Això m’ho va dir un director de cinema que viu a Barcelona, el Claudio Zulian, quan jo feia documentals al Carmel. Li vaig dir “tio, avui dia tothom té una càmera, tothom fa documentals…” i ell em va respondre “doncs ara el bo encara serà més bo. Si tothom ho fa, llavors el que és bo encara sobresortirà més”. Hi ha molta gent imitant a en Josep Pedrals o a l’Enric Casasses, en el món de la poesia. Bueno, fes-ho com l’Enric, a veure si te’n surts.

«Tots i totes diem que la crítica del país és massa bonhomiosa. Però el dia que ens en fan una de contrària ens enfonsem»

Comences el llibre dient que es publica massa i que el mercat català és «obès mòrbid». Quins són els principals perills de donar carta blanca a la publicació?

Avui el llibreter Eric del Arco deia que tenim una massa lectora molt petita, i que per tant l’allau de novetats és contraproduent. Doncs una mica és això. El perill és que pots saturar la petita massa lectora militant catalana, i això és el pitjor que ens pot passar. A mi si no em llegeixen no passa res, perquè faig coses una mica rares, però les novel·les ben fetes i tot això s’han d’anar llegint. I si satures el personal a base de publicar… no anem bé.

Però tu publiques bastant, no?

(riu) Això m’ho diuen molt. De fet, m’ho diuen tant que l’altre dia em vaig posar a fer números i em sembla que és més una cosa de visibilitat, que no pas de publicació real. Com que soc actiu a Twitter i aquestes coses m’ho deuen dir més. Però he publicat menys llibres que el Sebastià Alzamora, per dir algú. I a ell ningú li diu que publica massa.

Ara que has mencionat Twitter, et volia preguntar per les «lectures instagràmiques», un concepte que apareix en algun moment. Com veus que afecten les xarxes socials a la recepció dels llibres?

Aquest és un tema que m’interessa molt. Per una banda la recepció s’ha democratitzat i això està bé. Ara tothom pot fer propaganda del seu llibre, mentre que abans només el boomer amb accés a La Vanguardia podia existir. Però d’altra banda això també crea monstres. Alguns fenòmens editorials absurdíssims que tenen a veure amb una recepció esbiaixada, que fa que es parli d’una obra mestra quan el llibre encara no ha arribat ni a l’aparador. Però tot i així, com a antropòleg que soc, trobo que tot és bastant bonic. Si la penya vol instagramejar un llibre que ho faci. De fet, jo mateix hi acabo picant, molt sovint.

Som massa bonhomiosos els crítics catalans?

Tots i totes diem que la crítica del país és massa bonhomiosa. Però el dia que ens en fan una de contrària ens enfonsem. Jo m’he barallat amb molta gent. Persones que a tota hora estan reclamant una crítica més audaç, però a la que treuen un llibre i el critiques, se’t tiren a sobre. En què quedem? I alhora penso: quins crítics tenim a Catalunya que siguin pesants? Un és en Ponç Puigdevall, que viu desterrat, ostracitzat i sol. És el preu que paga pel tipus de crítica que fa, també. Qui està disposat a fer aquest tipus de crítica? Si ho fas, prepara’t, et quedaràs sol. Qui més la fa? La Lectora?

O el Miquel Bonet

En Miquel és valent, en aquest sentit.

Has d’inventar-te un personatge, suposo

Exacte, molta gent s’equivoca i es pensa que és ell qui parla, però no, és el Miquel personatge. L’altre preu a pagar és la tristor. El Miquel real sempre està trist o abatut, perquè el preu de la lucidesa és acabar molt amargat.

«La gent encara es pensa que si dius una cosa, només pel fet de dir-la ja l’estàs convalidant, i això és tan absurd…»

Als teus alumnes els dius que abans d’escriure han d’aprendre a estar sols.

Sí, per a qualsevol tasca artística és important aprendre a estar sols. No crec que sigui gaire productiu el fet d’estar constantment envoltat de la colleta, a l’hora de crear o de fer literatura. Si tu tens un grup de quatre que et diuen que ets el millor, i tu els hi dius que són els millors, al final el llibre se’n ressent… has d’estar sol. Però potser és una cosa de senyor gran i hi ha altres maneres de fer que jo no conec.

També hi ha la por a deixar de ser mirats.

Totalment, jo ho pateixo. A la que fa tres dies que no em fan cas a Twitter penso que no soc especial. Cal aprendre a estar sols i a no dependre del que diran.

Al llibre parles del perill de trobar-te falsos mentors, quan comences a escriure.

Sí, acostuma a ser una actitud de senyoro. Vas a aconsellar al nano o nana que acaba de començar a escriure perquè precisament vols que et miri, per tant és una falsa mentoria. També és una figura que literàriament dona molt de joc. Aquest senyor mig oblidat que creu que no li fan el cas que es mereix… i va a alliçonar gent. 

O no és una retrospectiva de tots els llibres que no has arribat a escriure, i entre ells hi menciones una possible novel·la sobre el Procés. Per què és tan difícil escriure sobre la cosa catalana?

Perquè el realisme és difícil. El realisme és una putada, literàriament parlant. A la mínima que et vols acostar a la realitat, a la pell del món, és molt difícil no fer el ridícul. Com t’hi pots acostar sense quedar massa bleda, massa èpic o massa intens? La novel·la del Procés, per mi, és impossible. El realisme social, que en aquest país, literàriament, es va haver de conrear sí o sí, és un element resistencial que no et deixa sortir mai d’aquesta realitat que vols canviar. Llavors, més val que fem ficció pura i dura, no? Com a mínim, passem-nos-ho bé.

Mai serà un bon moment per fer-la?

Jo no el trobaré. És com la novel·la històrica. Si ara fas la novel·la del setge de Barcelona… bueno, Victus és un bon producte literari. No és el meu estil, però és un bon producte literari.

I tot i així, se li veuen les costures. Però crec que és perquè jo no en sé. Suposo que hi ha novel·listes que ho poden fer.

Passa el mateix amb la novel·la de Barcelona?

És un peix que es mossega la cua, i tampoc és del tot veritat que no hi ha la novel·la de Barcelona. Potser és Vida Privada, o potser és Quan mataven pels carrers, en poden ser moltes. Potser és la de l’Andrea Genovart i no ho sabem. O potser és una novel·la que ni parla de Barcelona. I la del Procés… Qui l’ha de fer? En Francesc Serés ho va provar, no?  Jo ho trobo molt agosarat. És que vindrà un nano, d’aquí 15 anys, i fotrà un novel·lot ben parit. Probablement perquè no va viure el Procés.

Parles del Robinson Crusoe de Daniel Defoe com «la ficció d’un nàufrag que escriu autoficció». Robinson és un escriptor d’autoficció quan està sol, fins que arriba Divendres i pot tornar a ser un escriptor moralista.

Sí, fins que té un puto deixeble.

L’autoficció és el gènere menys carregat de moral?

Aparentment. A veure, l’etiqueta d’autoficció se l’inventa un tio francès que es diu Serge Doubrovsky, que escriu la novel·la Fils. Ell mateix es fa l’autopropaganda dient “he fet autoficció”. Si això passa l’any 77, com definim tota l’autoficció prèvia? D’altra banda, un autor parlant en primera persona està ficcionant sí o sí. No pots no ficcionar. I s’està esculpint una autoescultura. És allò de l’Annie Ernaux i els seus putos llibres: jo, jo, jo… És el gènere menys moral? Aparentment sí, però sempre hi ha una operació moral, perquè estàs fent un autoretrat i tu vols quedar d’alguna manera concreta. O diguem-ho d’una altra manera: els meus llibres autoficcionals semblen despullats de moral, però proposen una moral feta i refeta.

És impossible escapar-ne.

Exacte, el Robinson va molt bé per veure aquest mecanisme, que és que quan tu et sents obligat o cridat a explicar-te, per collons deformaràs la realitat. No hi ha una altra manera. No hi ha cap retrat objectiu. Ni les memòries més objectives possibles. És que fins i tot la fotografia deforma allò que reflecteix. Per tant, sempre hi ha un enfocament moral. El que passa és que ara la paraula moral està més rebutjada, especialment per la gent més jove. És una paraula carregada de mal rotllo.

Precisament dintre del O no també hi ha la teva pròpia revisió del Robinson en format teatral, en què obligues al personatge a trair la seva moral quan descobreix que té desitjos sexuals cap a Divendres.

Sí, un desitjos no reconeguts. És el que et deia abans. A la mínima que algú es posa a dir “Jo soc així” o “jo penso això” ja està fent el ridícul. I ho dic amb molt de carinyo, però és que és així. És gairebé impossible quedar seriós o quedar transcendent. Ara imagina’t si ho fa un català. Amb aquesta vergonya que tenim…

«La gent s’enganxa a tenir moltes experiències constantment, i a la que paren, l’avorriment és mortal. I llavors arriba la plaga de la salut mental»

El cringe.

El cringe total. Però fins i tot ara, que alguns col·lectius tradicionalment sense veu han agafat la veu, és bonic de veure com diuen les coses seriosament, coses dures, però a la mínima l’edifici s’enfonsa i ja estem fent el ridícul.

Un tema que abordes és la relectura massa políticament correcte dels clàssics. Hem anat massa lluny amb la cultura de la cancel·lació?

És allò que la tradició creix, camina i avança contra ella mateixa. L’únic que has de fer és conèixer-la. No pots anar pel món trencant coses si no saps què estàs trencant. I alhora, si la trenques també l’estàs homenatjant. És com la iconoclàstia: si tu enderroques un ídol, en el fons l’estàs reconeixent. I, per tant, crec que es fa de bracet contra els clàssics, però els has de conèixer. El tema de la cancel·lació és més delicat, perquè la gent que cancel·la, una mica de raó té. Està bé cancel·lar el Lolita de Nabokov per tal motiu, o assenyalar Alice Munro perquè va encobrir el seu marit mentre abusava de la seva filla. Però alhora estem parlant de novel·lasses… És difícil.  Ara, la cancel·lació ha existit sempre. Només ha canviat el nom: woke.

El wokisme ha empobrit el llenguatge?

Absolutament. La gent encara es pensa que si dius una cosa, només pel fet de dir-la ja l’estàs convalidant, i això és tan absurd… Llavors ja eliminem de les novel·les o de la ficció tot el conflicte, tots els abusos, tot el que és moralment incorrecte…

També parles del fenomen dels nòmades digitals i aquesta set de moviment constant.

Sí, la dromomania. El no poder parar de moure’s.

De quina manera creus que s’ha vist reflectit a la literatura, aquest fenomen?

Ara hi ha molta més gent vivint molt millor que a l’època del meu pare, que té 91 anys, és evident el canvi. Però fins i tot l’època d’en Vicenç Pagès Jordà, que ara tindria 60 anys, comparada amb la meva, que en tinc 50, ja ha canviat. Tot això va ràpid i canvia la manera de relacionar-se amb la literatura, sí. Perquè els temes que nodreixen la literatura ja no serveixen ni interessen. Els temes clàssics, almenys. Si tu ets un nòmada digital, de 25 tacos, que vas amb el Mac a tot arreu, que has fet la volta al món i que no saps cuinar-te un ou ferrat perquè sempre pagues… doncs segurament hi haurà temes de tota la vida literària que ja no t’interpel·len. Són temes que ja no parlen de tu. També és per això que hi ha alguns llibres nous que la gent de la meva edat ja no entenem. O els temes d’ara: l’amistat, el jo, qui soc, el meu lloc al món… Són temes de tota la vida, però la manera de tractar-los per mi és nova. És una cosa curiosíssima, també, aquest moviment permanent relacionat sobretot amb el fet d’anar acumulant experiències. La gent s’enganxa a tenir moltes experiències constantment, i a la que paren, l’avorriment és mortal. I llavors arriba la plaga de la salut mental.

«La paraula donada tenia un valor tan bèstia abans de la fixació amb lletres… La paraula donada, hòstia! Ara ja ni els contractes les compleixen, no sé per què serveix escriure»

Sovint va de la mà amb la necessitat de compartir aquestes experiències…

És que és això, però i el Robinson què fa? Quan el Robinson torna a casa i s’atura, deixa de tenir sentit ell mateix. Ha de tornar a sortir, que és la imatge típica del mariner que acaba d’arribar i ja se’n vol anar. És una metàfora de tantes coses…

La depressió de després del concert

És això no?

A tu t’ha passat?

Sí, clar, cada vegada que acabes un llibre. A la que el llibre comença a rodar et ve com un malestar estrany, relacionat amb el buit…

I què fa, un escriptor, si es penedeix d’haver publicat un llibre?

La majoria hi renuncien. El rebutgen. En Quim Monzó no en vol saber res de L’udol del griso. No el vol associat a ell, encara que sigui el seu primer gran hit. Per algo serà. Si sabéssim tot això abans de començar a escriure no ho faríem, però clar, això ho saps després.

Dius que «escriure és un esnobisme de l’evolució»

Escriure no té cap sentit, si t’hi fixes. Per a què serveix? A veure, una cosa són les matemàtiques. Serveixen per portar els comptes. Escriure per fixar lleis, vale. Fins aquí. Però escriure més enllà de les lleis, per fixar alguna mena de corpus tradicional? Aquí ja falla, perquè no cal. Abans tot això era oral i funcionava. És un esnobisme. I ara tothom escriu…

No li veig el sentit biològic evolutiu.

I al parlar, li veus un sentit?

El parlar sí, perquè amb el parlar ja fèiem, ja fixava alguna cosa. De fet, la paraula donada tenia un valor tan bèstia abans de la fixació amb lletres… La paraula donada, hòstia! Ara ja ni els contractes les compleixen, no sé per què serveix escriure.