10 audiollibres en català

Podem dir, en sentit figurat, que llegim una pintura o projectem una cançó; són maneres de filtrar l’obra. I podem dir, en sentit literal, que escoltem un llibre. Fa anys que la literatura audible és una realitat; el format, però, se’ns resisteix. Encara ha de fer camí. Els atributs els coneixem: l’audiollibre és la versió més lleugera de l’obra: permet endur-se la lectura a tot arreu; el temps no és una excusa: camines i llegeixes; és també la versió més desvetllada, la més viva: la veu narradora estimula constantment la imaginació de l’oient; i és el format que permet oferir una interpretació plenament fidel: sovint, els autors narren les seves pròpies obres (sempre que tinguin una veu competent, és clar). Avui proposem 10 audiollibres en català que podeu escoltar a l’app Storytel. Si ets subscriptor de Núvol o te’n fas, podràs escoltar tots aquests llibres gratis durant un mes en aquesta aplicació. Si ja ets subscriptor, ens pots escriure a [email protected] i et direm com accedir-hi. Si encara no en sou, trobareu més informació aquí.

1. Aloma, de Mercè Rodoreda. «L’amor em fa fàstic!». L’estiu passat ens arribava una nova versió d’Aloma; una Aloma sonora. Edicions 62 va encarregar la narració de l’obra a l’actriu Clara Segura, que n’ofereix una interpretació “precisa i serena”, ajustada a la narrativa de Rodoreda. A Aloma, publicada el 1938, l’autora desgrana l’entrada d’una adolescent a la cruesa del món adult. Aloma, que ja ha perdut un germà, viu a la torre familiar de Sant Gervasi amb l’altre germà, la cunayada i el fill que tenen. L’arribada de Robert, un parent que acaba d’arribar d’Amèrica, capgirarà l’existència a la protagonista. La versió definitiva de l’obra, revisada per Rodoreda, data de 1969 i és sobre la qual es basa la gravació. Una versió que exemplifica “la senzillesa treballadíssima de la seva obra”, segons Xavier Lloveras. Aloma, per cert, és el primer audiollibre de Segura, enregistrat a l’Estudi Miut de Poblenou.

2. L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies. Si sou nous en aquest format, els relats són una entrada suau a la literatura audible. Més encara si aquests relats els signa Pàmies, que gasta una prosa de distància curta i fons entretingut, malgrat que aquest sigui el llibre més amarg de l’autor. “Aquests són uns relats despullats de pedanteria i d’impostura. Pàmies ha destruït les barreres del pudor i les construccions retòriques i s’ha presentat de la manera més crua possible. Entomar aquest risc ha pagat la pena”, escrivia Marina Porras a Núvol. Pere Molina posa veu als tretze contes del recull. Dues hores i mitja d’un Pàmies clarobscur, ple de franquesa.

3. Poder contar-ho, de Ferran Torrent. Torrent domina com pocs la trama sufocant; els seus personatges avancen les planes frenèticament. Poder contar-ho és una fita en aquest domini de l’acció acusada. Torrent recula 35 anys per aterrar al començament dels anys vuitanta –temps de canvi polític– i capbussar-nos en un robatori. L’atracament en què es basa l’escriptor, però, no es va cometre en l’època de la trama, sinó el 1992. L’autor canvia el marc temporal. Un atracament que es va fer, estratègicament, durant la primera mascletà de les falles. El soroll de la pirotècnica va silenciar el de les alarmes. “Poder contar-ho té muscle i velocitat. Torrent prescindeix de les descripcions físiques. L’objectiu ha estat escriure una novel·la «amb ritme», replena de diàlegs. Entre els models inspiradors hi ha la pel·lícula Un, dos, tres de Billy Wilder”, dèiem a Núvol amb motiu de la publicació del l’obra. La veu de Josep Manuel Casany ens acompanya durant tota la trama del lladronici.

4. Dublinesos, de James Joyce. El 2013, Teresa Iribarren, doctora en Filologia Catalana, ens recordava la “fascinació catalana” per Joyce. “Els catalans som joyceans de mena. El 1921, a La Revista ja s’indica que Joyce és un dels “bons escriptors contemporanis en llengua anglesa”. […] El 1951, Josep Pla publica El carrer estret, una novel·la clarament inspirada en Dublinesos”. Ara, aquest aplec de quinze relats –publicat el 1914 i part d’una de les produccions literàries “més revolucionàries i influents del segle XX”– el podem gaudir en format sonor, narrat per la veu d’Albert Cortés. La ciutat de Dublin és, és clar, el personatge que domina la plana.

5. Ca la Wenling, de Gemma Ruiz. Ca la Wenling és un exemple de farcell complet i urgent: la novel·la ha aparegut en paper al mateix temps que l’autora ens l’ofereix de viva veu. Així, la mateixa Ruiz –una veu prou identificable– narra la història de la Wenling, una dona xinesa que té un establiment de manicura i perruqueria a Barcelona. L’autora procura –i aconsegueix– no caure en l’exotisme ni el paternalisme. “El títol de la novel·la”, sosté Bernat Puigtobella, “ja és tota una declaració d’intencions. La juxtaposició d’una expressió localíssima i nostrada com ‘ca la’ i d’un nom xinès com Wenling ja ens anticipa la comesa principal d’aquesta obra: l’exploració d’un personatge forà i inèdit en la literatura catalana, executada des de la genuïnitat lingüística més radical”. Podeu llegir la crítica de Ca la Wenling en aquest enllaç.

6. Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift. Quan el 2015, Adesiara Editorial va publicar una nova traducció dels Viatges de Gulliver –un treball de Victòria Gual–, se’ns alertava de la percepció que aquestes cròniques podien arrossegar: viatges “impunement ensucrats”. En mans de Gual, la prosa de Swift perd la dulcificació de traduccions anteriors i es manifesta amb claredat una “ploma malèvola” que satiritza “demolidorament” sobre una societat europea aparentment civilitzada, falsament moderna. En aquest sentit, Jordi Llovet assenyalava al Quadern que els Viatges de Gulliver no són altra cosa que “una contínua metàfora, una ironia permanent, sobre el mal govern dels pobles i les seves possibles o impossibles solucions”. I recordava també que aquests viatges “són també els de Swift, prevere de l’església anglicana, home de lletres, diplomàtic i encarregat de comeses gairebé d’espionatge […] que va tenir una vida més que atzarosa”.

7. Bon dia, són les vuit!, d’Antoni Bassas. Una veu de ràdio narra –també en aquest audiollibre– les seves memòries darrere el micròfon. És la quadratura del cercle. El 2018, Antoni Bassas va guanyar el Premi Josep Pla amb aquest treball retrospectiu dels anys en què va presentar El matí de Catalunya Ràdio. “Bon dia, són les vuit! té una transcendència sociopolítica de consideració si tenim en compte que el seu autor és un periodista que va viure els esdeveniments des de la primera línia. Com a testimoni i com a narrador. Amb la seva consegüent projecció pública. No tant la seva com la del seu missatge. Tot ordenant els episodis que va viure o explicar per antena i les persones a qui va entrevistar, Bassas es va adonar que estava «escrivint la història del país»”, deia a Núvol Francesc Ginabreda sobre aquestes memòries.

8. Sempre han parlat per nosaltres, de Najat El Hachmi. Tota l’obra de ficció de Najat El Hachmi parla soterradament de feminisme i identitat. Dues qüestions que guanyen o perden presència en funció de les exigències de les trames. L’autora, però, al llarg dels anys, també ha estudiat el paper de la dona –la seva identitat individual i col·lectiva– en una llista llarga d’articles. Tot aquest material reflexiu ha resultat en l’assaig que ens ocupa. A Sempre han parlat per nosaltres, l’escriptora denuncia “les múltiples trampes i formes de discriminació” que pateixen les dones. La d’El Hachmi, a més, és una mirada enriquida: suma les particularitats de les dones immigrades a Europa. El silenci imposat (“la llei del silenci la tenim tan interioritzada que és molt difícil treure-te-la”), l’autoproclamat feminisme islàmic (“dubto molt que sigui feminisme”) o la cerca d’una laïcitat que permeti un feminisme formal (“els drets del feminisme islàmic es desprenen de la lectura dels textos religiosos”) són alguns dels temes que tracta El Hachmi, que és també la narradora de l’audiollibre. Un text tan personal l’havia de llegir indiscutiblement la mateixa autora.

9. El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. De vegades, la vida pot dependre del so d’un violí. Ha de ser un so perfecte, precís. El so que vol en Sauckel, el comandant del camp de concentració on està reclòs en Daniel, lutier. De la construcció de l’instrument en depèn el seu futur. El 1994, la vigatana Maria Àngels Anglada va esglaiar els lectors amb la duresa d’una narració que ens fa transitar per un any de vida d’en Daniel, presoner en un camp annex al d’Auschwitz. La cura amb què l’escriptora tracta el temps de la novel·la i la disposició magistral dels elements centrals de la trama han convertit aquesta obra en un clàssic de la nostra literatura. Un clàssic traduït a una desena d’idiomes; narrat ara per Glòria González.

10. En Pere i el bosc, de Jaume Cabré. Jaume Cabré no només és l’autor de novel·les colossals i absolutes. També escriu, de tant en tant, per als més petits. Aquesta vegada, Cabré desplega l’aventura nocturna d’en Pere, que per trobar el camió de bomber que ha perdut s’endinsa al bosc, de nit i sol. Enmig de la natura, la fortuna compareix: en Pere troba una colla d’animals que l’ajuden a retrobar el vehicle. El llibre, que en paper llueix les il·lustracions de Julià Sardà, palesa que l’audiollibre també pot ser un format formidable per a la literatura infantil.