Assaig general d’una revolta

Abans del procés, l’articulista Francesc-Marc Álvaro llegia Vicens Vives i no podia evitar veure-hi un home traumatitzat pels horrors de la Guerra Civil. Escarmentat pel passat, l’historiador gironí era incapaç de veure les possibilitats noves que s’obrien als catalans amb l’arribada de la democràcia. Segons l’assagista barceloní, Vicens Vives creia que els catalans som, gairebé per naturalesa, incapaços de prendre el poder: hi ha una voluntat de ser, “però no sabem convertir aquesta voluntat en poder”. “Vaig pensar que, a partir de 2012, —ens confessa Álvaro al seu darrer llibre, Assaig general d’una revolta (Pòrtic)— la realitat podia desmentir les tesis de l’historiador”. En ple 2019, però, cada cop troba menys raons per portar-li la contrària.

El to desenganyat i introspectiu d’Álvaro resumeix prou be el color general dels assaigs sobre el procés que es podran trobar a la Setmana del Llibre en català d’aquest 2019, en contrast amb el to optimista i reivindicatiu majoritari del 2018. Tot i que hi ha una part de l’independentisme altament mobilitzat, la sensació és que la política catalana es troba aturada i que els consellers de la Generalitat es van convertint, a poc a poc, en figures de cera. Les institucions es degraden i els objectius es desdibuixen. En cada conversa sobre el procés hi acaba aplanant sempre la mateixa pregunta: i ara què?

I ara què? (Pagès Editors) és el títol del darrer llibre d’Albert Mercadé, un conjunt d’entrevistes a polítics il·lustres sobre aquella tardor de 2017: noms com Joan Tardà, Irene Montero o García Margallo. L’objectiu de Mercadé és que els testimonis serveixin al lector per generar “una carta de navegació” que pugui “ajudar-nos a trobar el camí de la salvació al conflicte”. Una de les entrevistes més interessants és la de Miquel Iceta, l’home que ha vist revifar el PSC quan tothom ja l’havia enterrat. La gènesi de PSC, que han tornat inesperadament a la centralitat política, és un dels temes que tracta Jaume Muñoz a Perseguint la llibertat (Avenç), on es relata les transformacions i articulacions del socialisme a Catalunya del 1945 al 1982. Llibres com els de Mercadé i Muñoz ajuden a endreçar, atorgar perspectiva, objectiu que també busca Judici per la democràcia (Comanegra) d’Oriol Malet, qui ha fet un recull de les frases més definitòries del judici al procés per oferir-ne una visió de conjunt. D’un any a un altre, sembla que el lector català hagi passat de voler saber quina era la millor estratègia política a tenir-ne prou amb aconseguir una imatge clara sobre on som.

L’últim dels assaigs sobre el procés que es presenta a la Setmanaés El conflicte inevitable (L’Albí), de Matthew Tree. Aquest llibre consta d’un recull de textos que transcorren des de la seva arribada a finals dels setanta —un anglès vivint a Barcelona, inconscient de la cultura catalana— fins al post-procés. El recull ens deixa veure el descobriment de l’estranger d’una catalanitat soterrada al post-franquisme, descobriment que paral·lelament es va anar produint entre els propis catalans.

Reflexions sobre poder i violència

“El miratge forma part de la realitat”, va dir Jordi Pujol al 2005 a l’escriptor Toni Sala. Álvaro ens descriu com la política catalana dels vuitanta va fer tots els possibles per convertir Catalunya en un “com si”, en un com si fóssim un país normal. Si en va sortir ben parat —ens diu—  va ser perquè Pujol entenia el poder; Mas, a la seva manera, també l’entenia. En canvi, la ingenuïtat total sobre el funcionament de l’Estat per part dels líders del procés ha acabat trencant el miratge. Del “com si” pujolista hem arribat al trompe-l’œil processita, en el qual els mots ja no són només eufemismes (“fer país”), sinó que sovint ni tan sols corresponen amb els fets (“fer República”). L’encanteri autonomista, de cop, ha perdut la màgia.

Al capítol 9 Álvaro fa un seguit d’escolis sobre què és l’Estat, el poder i la violència, un capítol perfectament integrat amb la vessant històrica del llibre. L’assaig fa una genealogia del catalanisme i de l’independentisme català, posant l’accent sobretot en el període que va de la Transició a l’arribada de l’independentisme mainstream. En altres paraules, es descriu el trànsit de l’hegemonia de Convergència a la d’ERC, i com aquest canvi transforma tot l’ecosistema autonòmic.

Encara que el llibre se centra sobretot en el paper dels grans partits independentistes, cal destacar també la descripció d’un altre moviment que Álvaro caracteritza com a “populista” i “purista”, un corrent que l’autor comença amb Josep Maria Xirinacs i acaba amb Elisenda Paluzie i Jordi Graupera. “El catalanisme és la ideologia que demana als catalans que mirin Meseta endins i trobin la manera de no despertar la bèstia, en lloc de mirar enfora, on hem estat una força creativa (…) —deia Graupera en una conferència citada al llibre. En la discrepància entre l’assagista i el polític barceloní hi trobem un dels debats de fons dels nostres dies, un debat al voltant d’aquesta noció de poder d’Álvaro, de la “bèstia” de Graupera: quin és pes de l’Estat als nostres dies? ¿L’enduriment de la política global i espanyola ens obliga a ser més vius respecte el funcionament del Leviathan o ens ha de conduir, més aviat, a enfortir la pugna de conviccions i fer més subtil la democràcia?

I ara què? En política has de ser capaç d’imaginar quin serà el teu lloc al món d’aquí uns anys, i a Catalunya hi ha una crisi de la imaginació profunda. Refem mapes, organitzem idees, situem les tendències polítiques en el seu context històric: fem tabula rasa de tot, esperant trobar un nou ordre dintre del caos. Per una banda, el miratge autonomista es troba massa esquerdat per tornar a pactar amb Espanya sense trobar resistències. Per l’altra, cap partit amb representació ha pensat un projecte d’independència en les condicions actuals. Som enmig d’un doble enroc, no som enlloc. Als assaigs d’aquest any hi ressona la crisi de la identitat de la nostra política.