Arriba la nit de les bruixes

El saber popular ha designat la nit de Sant Joan com una de les festes més destacades del calendari. A banda de la tradicional revetlla, són molts els municipis catalans que dediquen la nit més curta de l’any a celebrar el personatge popular de la bruixa. Altafulla, Banyeres del Penedès, Canyelles, Encamp, Llers, Sant Joan de les Abadesses, Sant Hilari Sacalm i Sant Joan de les Fonts són algunes d’aquestes poblacions que per Sant Joan viuen una veritable nit de bruixes. Precisament per això, de la mà dels autors de Les bruixes es pentinen (Pòrtic, 2014) Roser Pubill i Joan Soler i Amigó hem volgut explorar quina és la relació de Sant Joan amb la bruixeria.

Quin és l’origen de Sant Joan?

Joan Soler i Amigó: Aquesta festa té uns orígens pagans i remet al déu Janus romà. De fet, es remunta al temps en què la divinitat encara era doble: Janus era el masculí i Diana el femení. El nom ve del sànscrit i vol dir “llum”, “déu” i “sol”. En el món romà, Janus és el déu de la porta, dels llindars, el que obre les portes de l’any. La deessa femenina Diana és la divinitat dels boscos, de les forces silvestres i de la bruixeria. Jana i Joana són noms que vénen de Diana.

Quan s’introdueix el cristianisme, què succeeix amb aquestes divinitats?

S. A.: Janus passa a ser Sant Joan. Se celebra al solstici d’estiu, mentre que la festa dedicada a Jesús es celebra en el solstici d’hivern, perquè parteixen l’any en dues parts. Sant Joan té una cosa especial per a l’Església, perquè és l’únic sant que se celebra el dia que va néixer. Tots els altres es celebren el dia que van morir o van ser martiritzats. És una festa que té molta importància també en el món del nord d’Àfrica. Així com nosaltres celebrem el naixement del profeta, Joan Baptista, al nord d’Àfrica celebren el naixement de Mahoma. La data, però, no surt a l’Alcorà ni està escrita en cap text de la cultura musulmana, però al nord d’Àfrica sí que es fa, perquè era una festa d’abans dels àrabs. Tant a una riba com a l’altra de la Mediterrània, la nit de Sant Joan és important perquè, com recull la cançó popular, “és festa d’alegria; fan festa els cristians i els moros de la moreria”.

Quina és la relació de Sant Joan amb les bruixes?

Roser Pubill: La festivitat de Sant Joan i la de Sant Silvestre són les dues festes més importants per a les bruixes. Sant Joan està plenament relacionada amb el solstici d’estiu, per tant, amb la nit més curta de l’any, la nit en què les herbes tenen totes les seves propietats remeieres, que no tenen tant durant la resta de l’any i, fins i tot, els que neixen el dia de Sant Joan, els joanets, són considerats per defecte, els agradi o no, bruixes.

De fet a les bruixes i als bruixots se’ls sol dir Joana o Joan, oi?

P.: Sí, sí… Si neixes el dia de Sant Joan i a més et dius Joan o Joana, ja ho tens fet, això. Ets bruixa directament.

Suposo que si és lluna plena encara més, no?

P.: Ho reforça. El dia de lluna plena la trobada de junta de bruixes ja deuria ser de festa major.

Des de quina perspectiva vau voler estudiar el personatge de la bruixa?

P.: El nostre llibre recull la idea de la bruixa des de la cultura popular. Hi ha d’altres llibres molt importants que parlen de la cacera de bruixes, o obres d’Història amb un tema molt concret i precís. En canvi, de llibres generals, no n’hi havia cap. Vam haver de recular fins a l’obra de Cels Gomis La bruixa catalana. Per tant, a Les bruixes, a quines festes anem?, què va passar amb les bruixes?… I està mirat tot des de l’impacte ens ha deixat el món de les bruixes en la nostra vida quotidiana.

D’on va partir la publicació del llibre Les bruixes es pentinen?

P.: Precisament, tot va partir de voler treballar i reforçar la cultura popular. Vam presentar a Edicions 62 un llistat de llibres perquè comencessin una col·lecció, que de fet ha començat i s’ha acabat amb aquest llibre. De tots els temes que vam proposar, que eren diversos, sobre l’aigua, sobre el foc… el de les bruixes va ser el que més els va agradar, perquè el de les bruixes és un tema irresistible, no t’hi pots resistir mai. Són tan atractives…

Per què creieu que és tan irresistible el tema de les bruixes?

S. A.: És propi d’una cultura esotèrica que no és la que es dóna a l’escola. La cultura popular funciona diferent. A les escoles i a la universitat es funciona per assignatures i, en canvi, la cultura popular és un coneixement del poble. La cultura popular és allò que el poble diu, allò que el poble fa i allò que el poble creu. Serien aquests tres punts. Allò que el poble diu són les cançons, els acudits, les rondalles, les endevinalles, allò que el poble fa que és la festa o pomades per curar tals malalties, allò que el poble creu són les llegendes, són els mites, són aquestes creences. I les bruixes estan a dins allò que el poble creu.

P.: Jo hi vull veure encara un altre factor, que és el de la dona. Avui dia estem per la memòria històrica, per reivindicar que les dones encara no representem el que hauríem de representar… Per això tenim davant un tema irresistible: un feminicidi. En aquest moment encara no podem dir quantes dones es van penjar ni a Europa ni a Catalunya. Ara és motiu de tesis doctorals: Justament, Pau Castells del Pallars ha fet una tesi magnífica. L’escriptor David Martí li ha demanat consell per a les seves novel·les sobre bruixes i, sobretot, és un moment de parlar de dones sàvies. A nosaltres ens agrada molt més parlar de dones sàvies. Estem en un moment de reivindicació femenina que és més adequat o és més procliu que qualsevol altre moment. I a part d’això, és que la imatge d’una dona sola, abandonada, vella, que se’n surt gràcies només a les seves habilitats i saviesa és molt poderosa.

Parlem doncs de dones sàvies. En el fons aquestes dones eren metgesses?

P.: Totalment. N’hi havia moltes que havien estudiat als centres oficials, a Montpeller o a Toledo, i per tant aplicaven el que després els metges van aprendre a les universitats. Algunes filles d’alguns homes que havien anat a aprendre en aquests llocs eren metgesses. Hildegarda de Bingen era metgessa, tenia molts coneixements de les plantes. Eren metgesses empíriques, tenien tot el coneixement, quan a la universitat s’explicava molt poca cosa perquè començaven i acabaven amb les sagnies i poca cosa més. És una pena, vam perdre un bon moment per fer-nos molt més imprescindibles del que hem estat fins ara.

L’àmbit de la bruixeria és aquell en què la dona té més pes que l’home?

S. A. Hi ha alguns animals també que els que tenen pes són els femenins: abella, abellot, guilla o guineu és el guillot, és el company o és el marit. Aquí el paper predominant és femení. Hi ha més bruixes que bruixots. Bruixots gairebé no n’hi ha, gairebé tot són bruixes… Els bruixots ja no ho eren perquè anaven a la universitat. Quan es creen les universitats medievals, la dona no pot anar-hi. En canvi, la dona és la que sap fer néixer, la que sap fer morir, la que sap criar, la que sap cuinar, sap fer-ho gairebé tot. I l’home… encara va a caçar, diguem-ne. Quan es creen les universitats es recull el saber oficial de la cultura grega i llatina a partir del Renaixement… I a partir d’aquí sabem què fan els homes… Més ben dit, l’únic que sabem de la història és el que fan els homes; i del que fan les dones, que és tota la vida quotidiana i que té una riquesa impressionant aquesta és no solament descuidada sinó utilitzada però sempre a partir del masclisme que hi ha en la societat des de la família fins al poble, la comunitat, el país. I de tot això no se’n sap res i si se’n sap són coses que són perseguides o vistes des d’un caire negatiu.

Encara que Les bruixes es pentinen estudiï el tema des de l’òptica de la cultura popular, també exposeu la cacera de bruixes, aquest feminicidi del qual parlàveu ara. Què va suposar aquest feminicidi?

P.: Va morir més d’un miler de dones a Catalunya, només a la plana de Vic unes 400. Ben bé no se sap a quantes dones va afectar aquesta repressió i encara és objecte de tesis doctorals avui dia. Quants arxius de quantes esglésies i de quants bisbats encara no s’han estudiat? Però com a mínim, van morir un miler. Pau Castells apunta que a Europa poden arribar a ser 500.000. És molt fort.

Que va passar en la nostra cultura perquè s’assassinessin tantes dones sàvies?

S. A. Hi ha un punt d’inflexió en Sant Tomàs d’Aquino. Abans d’ell, l’Església no creia en bruixes. Al contrari, l’Església pensava que la gent creia en bruixes o en éssers bons i dolents… I deia que no s’hi havia de creure perquè no existien. El que predicava l’Església és que no s’havia de creure la bruixeria perquè no era veritat. Ara bé, amb Sant Tomàs, canvia tot plegat. Ell, que prové del materialisme aristotèlic diu que la presència de Jesús en l’eucaristia és una presència real, física. Això sembla pa, però no és pa… és el cos de Crist. I això també es tradueix en el tema de la bruixeria: les bruixes no són imaginació del poble, les bruixes existeixen, són. I, per tant, si hi són se les ha de combatre, se les ha de perseguir, se les ha de jutjar, se les ha de cremar o se les ha de penjar… Se les ha de fer desaparèixer. Llavors es crea la Santa Inquisició amb els dominics. El que passa és que l’Església també era llesta en aquest sentit i el que propiciava era que fos el braç civil el que jutgés i condemnés. El batlle d’aquest poble o una personalitat determinada… A partir d’aquest moment, l’Església deia que se les havia de perseguir i difonia tota la doctrina.

R.P.: Jo crec que si va tenir tan d’èxit aquesta persecució de bruixes justament va ser pel poder que tenien els poders locals, perquè és molt llaminer d’agafar les terres de la veïna i més si està sola. És molt llaminer de venjar-te d’aquella persona que t’ha fet una malifeta i així ho tenien molt fàcil per fer revenges a nivell personal. Jo crec que això ho va difondre amb més facilitat. Anem a aprofitar aquesta feblesa humana que tenim, aquestes ganes de revenja, aquestes enveges, aquestes ganes d’apropiar-nos del que no és nostre, perquè això encara fos més extens del que ho hauria estat si només haguessin estat perseguides per l’Església.

A la tesi de Pau Castells es diu que allà on hi ha hagut catarisme la persecució de la bruixeria també té més importància. Quina relació hi ha entre catarisme i bruixeria?

S. A. D’això se’n parla molt poc. Joan Coromines ja situava el tema de les bruixes en el món dels càtars. Les bones dones es transformen en males dones, en les bruixes. Quan l’Església va començar a perseguir els càtars, aquestes bones dones es reunien d’amagat. Hem de tenir present, però, que també es reunien de manera clandestina les del món jueu, que feien els seus sàbats. I es reunia d’amagat tot el que estava perseguit.

Tornem a la cultura popular. Com és en la iconografia, en la imatge que tenia el poble, la bruixa catalana?

P.: És lletja, és vella, és dona, és pobra… però sàvia, d’una altra saviesa que no pas la oficial. Però té totes les qualitats de feblesa perquè això la faci més dèbil, una persona a la que pots atacar amb més facilitat, perquè no té qui la defensi, perquè està sola, perquè és vella… Té totes les febleses que fa que sigui un blanc desitjable. Amb molta facilitat podem atemptar contra aquesta persona.

I a més a més, el color negre?

P.: Sí, és fonamental el color negre per a les bruixes. Té a veure amb la nit, la lluna, les deesses dels morts. A les més de 30 festes que es fan avui dia a Catalunya es segueix representant la bruixa d’aquesta manera.

S. A. És una imatge que encara perviu en els contes. A la Bella dorment es descuiden d’avisar una de les fades i aquesta condemna la protagonista. Els nens conserven la cultura popular, amb els jocs, amb les cançons, amb els contes. En el món dels infants, els grans mites passen a ser contes. Són els nens i és el poble els que mantenen la cultura, però transformada a la seva manera, perquè l’entén a la seva manera.

Per tant, quan es diu allò de “Ahhh, això només és un conte per criatures…” amb un deix de menyspreu… s’està menyspreant una cosa que té molt valor?

S. A.: Sí. Quan els grans abandonen una creença, els nens ho agafen i ho transformen… Quan uns ritus determinats s’abandonen perquè no tenen significació i la gent ja no sap per què serveix els nens ho continuen en forma de joc. Per exemple, el joc de trencar l’olla. Hi ha ritus de trencar l’olla de l’època grega… El seu origen es seriós i es troba en ritus molt antics que servien per alliberar els esperits del cos. I encara diem l’ànima de càntir…

Finalment, què vol dir la paraula bruixa?

S. A.: En les cultures antigues, els mags i les magues es trobaven en els camins, i d’aquí vindria el nom: Bruixa ve de bruc o bruguerola, la planta que creixia en aquests camins. Precisament la paraula bruixa apareix a Catalunya i a Occitània uns cent anys abans que sorgeixi en altres llengües.