Ariadna Castellarnau. Espurnes de vida entre les cendres

Catedral Books publica Cendra, d'Ariadna Castellarnau

La lleidetana Ariadna Castellarnau publica per primera vegada en català. Ho fa dos anys després d’haver publicat la seva opera prima a l’Argentina i d’haver estat guardonada amb el Premi Internacional Las Américas. Finalment, Cendra, el seu debut literari, arriba a casa nostra de la mà de Catedral Books. Val més tard que mai.

A Cendra, Castellarnau ens narra, amb una prosa austera i una cruesa gairebé visceral, les despulles d’un món que un dia va ser. El nostre. A cavall entre el relat i la novel·la, Cendra ens mena a les palpentes per corriols de plàstic, ciment, fam i penúria, abocant-nos a un món al caire de l’abisme, del no-res, de la inexistència. I en fer-ho, ens enfrontem, irremeiablement, cara a cara amb nosaltres mateixos i amb el nostre present. Ho fem, però, despullats de tota confortabilitat, com apunta Flavia Company en el pròleg de la novel·la. En la fi del món que narra Castellarnau, ens hi reconeixem, reconeixem el nostre propi món, un món que es troba a les acaballes.

L’autora construeix un escenari de desolació, de penúria, de fam. Un món que ja no és el nostre: només les cendres. Castellarnau aconsegueix nomenar l’innomenable: posa paraula a la indicibilitat. I en fer-ho, ens qüestiona, ens sacseja, abocant-nos a “una impossible marxa enrere”, com diria Company. Una distopia amb regust de passat. Una mena de retorn endavant. 

Amb la desolació com a teló de fons, l’autora teixeix un enfilall de relats. D’entre les cendres, broten espurnes de vida. Alenades d’esperança s’escolen entre l’aridesa de la desesperació. Nus, sense esperança, empesos per la necessitat, els personatges (més aviat, les personatges: gairebé totes són dones) de Castellarnau, malgrat tot, aconsegueixen sobreviure. Són una prova fefaent que la vida vol viure i que, d’una manera o altra, acaba imposant-se. La vida, dura i esquiva, tal com s’hi referiria la protagonista, és resistència. 

Castellarnau aconsegueix posar paraula al no-res, al buit, al “després de”. A la fumera de silenci eixordidor que resta després de tota crema. La crema no deixa de ser una mena de purga, una purga contra la nostàlgia, contra el record dolorós “del món d’abans”. Una purga del passat. De tot. I, també, de les totes les conviccions i restriccions socials. En el món del després, els qui regnen ja no són els de sempre sinó que són els “Imperfectes”, aquells que, malgrat tot, han sobreviscut. Els resistents, durs i maldestres, com les paneroles. Els dèbils, els desposseïts, els coixos. Els valents.

Què resta després d’una crema? No res. Tan sols una “ressonància que queda flotant a l’aire després de l’hecatombe, l’agut sentiment de pèrdua dipositat en una cosa tan fràgil com les cendres”. 

Un cop convertit tot en cendres, és possible un nou començament? Hi ha vida després de la desolació? Hi ha algun món possible després de la fi del món? L’autora aconsegueix posar paraula a aquest silenci. A la ressonància de la indicibilitat. La narra, la relata. I ho fa des de la visceralitat, sense eufemismes ni giravolts. Des de la intimitat més profunda, la sinceritat. Però també des de la tangencialitat. A Cendra, la vida brota als marges, des de les fissures. Entre les pàgines de la novel·la, afloren els grans temes de la vida, entre els quals traspunta la maternitat. “Les dones embarassades que van mirar de treure-se’l però no van gosar i ara carreguen la panxa com qui carrega un bidó de gasolina i un llumí”, escriu Castellarnau. La maternitat com un llast i, alhora, un sopluig. El recer de la vida.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació