Arià Paco: “Créixer fa desprovincialitzar els prejudicis”

A Covarda, vella, tan salvatge (Amstedam), quatre amics d’adolescència es retroben a Igualada a causa de la mort del pare d’un d’ells. Feia temps que no es veien, perquè davant la falta d’expectatives de futur en una ciutat de segona, tots havien marxat a estudiar o treballar a fora. Duant un estiu, els observem afrontar un retorn que fa entrexocar les ambicions i l’arrelament a la comunitat de cadascun. Però no només això. Els personatges de la segona novel·la d’Arià Paco (Igualada, 1993) habiten amb certa incomoditat l’amistat masculina, les relacions sexoafectives, l’autoconsciència, la frustració política i, com Espriu, el cansament amb la nostra covarda, vella i tan salvatge terra. És una novel·la que trepitja fort les preocupacions d’avui i es pregunta quina és la vida bona amb un relat coral en què cadascú tempteja una resposta. En parlem amb l’autor.

Començo demanant-te opinió sobre un comentari d’Anna Punsoda sobre la teva novel·la que va engegar debat a Twitter. Deia: “et reconcilia amb els homes joves i el seu batibull intern. La millor novel·la que podria fer un filòsof nascut el 1993”. Què en penses?

A mi m’interessa la masculinitat per temes semblants als que l’Anna posa sobre la taula: per mi també són un misteri aquests homes que no parlen entre ells. Jo visc aquesta amistat masculina i tampoc no l’acabo d’entendre gaire, però alhora li dono molta importància. Això m’hi feia pensar, fins que em vaig adonar que els llibres que llegia mentre escrivia, els que més em fascinaven, també tractaven alguna forma d’amor masculí. És un amor que no té codis ni una moral clara sobre com s’ha de vehicular, en quin lloc l’hem de posar o què ens devem els uns als altres, perquè l’amistat (en general, no només la masculina) és una categoria molt menys definida que l’amor romàntic. El tret de partida de la novel·la és que un dels quatre amics d’infantesa (el David) torna a Igualada i abandona la seva carrera cinematogràfica per dedicar-se al bar familiar i continuar la vida del seu pare, que acaba de morir. Els altres tres amics senten que li deuen alguna cosa, que l’han d’ajudar perquè això no és el que se suposava que ell faria. I aquest és el dubte: Cal que ells també tornin a Igualada a cuidar-lo o fer-lo canviar d’idea? Ja ha passat el moment en què eren amics o eren centrals els uns pels altres? 

Però tot i no haver-hi codis per a l’amistat i fins i tot ser una amistat antiga, fan aquest gest heroic de tornar. Creus que és un tret distintiu de l’amistat masculina? Hi ha una mena de fe cega en el grup?

Generalment, les amistats masculines són maldestres, ells creuen que han de fer alguna cosa però no està clar quina. L’amistat és com una màquina que produeix una energia que no sabem absorbir. Naturalment, genera ganes de fer coses junts, però la vida ens individualitza i separa. L’Auger i el David havien fet un documental junts i gràcies a això existia un vincle, el de fer alguna cosa junts. Per això m’interessa Igualada, perquè allà és gairebé impossible que la gent acabi fent coses junts o vivint junts, perquè la ciutat et prepara per abandonar-vos els uns als altres, trair-vos, anar cadascú en la seva direcció. No hi ha lloc perquè hi puguis complir els somnis que la ciutat et deixa gestar o t’ajuda a gestar. El que els mou a tornar, doncs, és una nostàlgia una mica patètica. A mi aquest patetisme m’interessa, perquè crec que és real! És amor, però una forma d’amor que ells no saben vehicular. 

Es comprometen al grup d’amics d’infantesa d’una manera diferent que a la resta de coses? La novel·la reflecteix molts vincles afectius, interessos i ideologies d’aquests personatges, i la forma de fidelitat patètica que tenen amb l’amistat no la tenen amb res més.

Sí, això ho deia també l’Anna Punsoda, que l’únic valor fort que hi ha a la novel·la és la camaraderia i tota la resta de coses hi estan condicionades… no sé si hi estic d’acord. Jo recordo pensar-ho, també, que el problema d’aquesta amistat no és geogràfic, tot i que la novel·la sembla que ho plantegi com a tal. El lloc només és un contenidor on es plantegen aquests problemes i m’interessa Igualada perquè també és aquest espai sense codis: no és ni una ciutat ni un poble, no hi puc posar tots els codis de la ruralitat, però tampoc tot el potencial literari que té una novel·la urbana. El lloc és el que et dona la pista que no pots fer coses en comú, però en realitat podries anar a algun altre lloc i seguiria passant el mateix. De fet, a la novel·la s’exploren moltes formes d’afecte diferents. L’amistat masculina és la que està al centre, però també hi ha aquestes relacions semiromàntiques que no se sap exactament què són, si hi ha tensió, si hi ha una relació de poder o d’amor… i les vull explorar totes, precisament perquè no les entenc gaire i em són estranyes, perquè encara no són valors definits. Totes les relacions de la novel·la són el resultat del fet que abans hi hagués uns valors i codis molt forts que definien el que s’havia de fer, i ara estem en aquesta situació relacionalment més confusa i atomitzada. 

Hi ha capítols on qui parla és el narrador i d’altres on ho fan els personatges, però el narrador sempre acaba intervenint per comentar la novel·la. El seu paper és revelar aquesta confusió que esmentes? Ho fa més amb els personatges masculins que amb els femenins?

El narrador es fixa sempre en els punts de confusió. Jo també tinc la sensació que està més centrat en la confusió dels homes. El tema central és aquest amor masculí, i, per tant, les dones a vegades apareixen en relació a com viuen l’amor dels homes, tant entre ells com amb elles (i admeto que això pot ser un defecte dels personatges). De totes maneres, crec que si aconsegueixo portar les dones fins aquestes situacions ambigües, fet que passa menys sovint, al narrador li interessen igualment. 

Què és el que et va fer començar a escriure?

Jo vaig marxar a fer el doctorat a Arizona, i em vaig adonar que des d’aquí tothom donava per fet que jo era molt afortunat per aquest motiu. I em vaig trobar que era una narrativa molt poc convencional dir que trobava a faltar els meus amics. La gent hauria entès que jo trobés a faltar la meva parella i que tornés per aquest motiu, però era més estrany justificar que el que necessitava era el tipus d’amistat que tenia aquí, no només la masculina, però sí aquesta sensació de comunitat que no estava trobant Amèrica. El fet de veure que jo estava posant en un lloc bastant important unes relacions que no estan definides dins d’un discurs general és el germen de la novel·la. 

Abans has dit que això va coincidir amb una sèrie de lectures que van fer d’eco del que estaves explorant. 

Sí. Sobretot Detectives salvajes de Bolaño. En aquesta novel·la hi ha moltes expectatives sobre el fet que els protagonistes faran alguna cosa junts, però va passant la vida i mai no ho fan. Però tu els acabes entenent, estimant i potser perdonant. Acabes veient que aquest arc de grans expectatives-passa la vida-desil·lusió és bastant comú i vaig pensar que és extrapolable a qualsevol història i també a la idea de tornada a la ciutat natal. Per altra banda, em va inspirar molt Poeta chileno de Zambra, que va sobre l’amor que encara queda entre el que havia sigut el padrastre i el fill quan el padrastre ja s’ha separat de la mare. És estrany perquè li va fer de pare durant cinc anys, i d’alguna manera queda alguna forma d’amor, però no hi ha cap lloc on posar-lo. I també el Seymour de Salinger, que surt bastant citat al llibre i és una biografia que escriu un escriptor sobre el seu germà poeta mort. Reflecteix l’amor entre germans, però un està mort i l’altre intenta distanciar-se del sentimentalisme. És una novel·la preciosa sobre l’intent de no posar l’amor al centre sense aconseguir-ho.

Mentre la novel·la reflexiona sobre els codis difusos de l’amistat, la Itziar, que és basca, compara el grup d’amics protagonista amb les quadrilles del País Basc, que descriu com una “ètica socialista de l’amistat”. Creus que els codis de l’amistat estan molt arrelats al lloc?

Sí, al País Basc es dona aquesta cosa surrealista, que tots els del mateix any s’uneixen. Però entre Barcelona i Igualada també hi veig diferències. A Barcelona la gent té la vida molt calendaritzada i les amistats molt atomitzades. Així és com jo hi entro, vaja: la gent té lliure el dimecres de 19 a 21h i ho reserva a una persona. A Igualada, només pots anar a un lloc, o ja saps a quin aniràs, i t’hi trobaràs a tothom. No fa falta fer plans. Això ho diu l’Alexandra en algun capítol, que en l’amistat mana la inèrcia i, per tant, pots ser desordenat relacionalment. Per als personatges de la novel·la, l’amistat funciona amb relació al bar. La vida no els condueix a fer una cosa en comú i, per tant, releguen l’amistat a l’oci. Queden i beuen i ballen. Això no és perfecte per a ells, no els acaba de donar tot el que voldrien. 

Aquesta concepció de l’amistat no és l’únic tret descriptiu d’Igualada que apareix a la novel·la. És intencional? Volies que aquesta novel·la fos un retrat de la ciutat?

Mentre escrivia em vaig anar adonant de com es relacionava la ciutat amb el tema de la novel·la, que són les coses indefinides, però crec que no n’és el centre. L’altre dia, en una presentació, el Borja Bagunyà deia que li sembla que sí, que si vas ajuntant aforismes et surt una teoria d’Igualada. Però el que a mi m’interessa d’Igualada són les persones. A mi m’interessa molt més com cada personatge veu Igualada que construir una imatge de la ciutat. És a dir: com afecta Igualada a una persona que s’hi ha quedat? Com afecta a algú que ha marxat i no vol ser-hi mai? Algú que vol marxar i no ho aconsegueix? Algú que ha vingut per amor i s’ha hagut d’adaptar i fer-se igualadina? Cada veu té una relació vital diferent amb Igualada i m’agrada posar-les juntes perquè entre elles assagen, discuteixen i es plantegen quina és la bona decisió a prendre, com hem de viure. L’interès de la novel·la, més que els defectes d’Igualada, jo dira que és la pregunta ètica bàsica de quina és la vida bona, que cada personatge respon d’una manera diferent. I, de fet, el problema és que veuen la resposta nova del David com una cosa patològica: li ha de passar alguna cosa greu perquè de sobte no vulgui fer pel·lícules i vulgui tornar. Jo els volia posar a discutir perquè m’interessa aquesta pregunta i perquè jo no prenc partit de manera automàtica per cap d’ells. Jo també visc en aquesta forma de confusió, que és el que em permet emular-los. 

Vull entrar en detall a les possibles respostes que tempteges. El grup d’amics creu que el David, que és qui torna a prendre el relleu del bar, s’ha convertit en un sentit gairebé religiós. 

El David sembla que s’ha convertit en una mena d’epicuri, que està tranquil i viu dies que s’assemblen els uns als altres, sense preocupacions, cuidant del seu hort i entenent que la felicitat no està en el cicle del desig i l’ambició sinó en alguna cosa més petita i modesta. Ell era el més brillant del grup, el que tenia més perspectives, i els altres, que continuen sense trobar el camí com ell se suposava que l’havia trobat, no entenen el canvi. El Biel, que encara està intentant trobar una orquestra en la qual pugui treballar, o l’Auger que està fent el doctorat i no sap on va, tenen un camí molt més erràtic, però saben que han d’aspirar a alguna cosa, i això és el que no entenen del David. 

Creus que aquesta ambició del Biel i l’Auger els fa sentir certa condescendència respecte a la idea de quedar-se o tornar?

No crec que sentin condescendència. Bé, el Biel segur que no en sent, perquè és una persona més blanca, té pocs sentiments problemàtics. Sí que sembla que estan fent alguna mena de troballa o repensant algunes coses, aquell estiu. Quan el narrador, que parla en present, cedeix la veu als personatges, les veus parlen des del futur, i això té el seu sentit: ells expliquen narren la història com un moment important, perquè van canviar les seves concepcions sobre Igualada.

Hi ha el contrapunt de la Gal·la, que es queda sense qüestionar-ho, o la Itziar, la parella del David, que es trasllada a Igualada per amor. 

Sí, pel que fa a la Gal·la, necessitava un contrapunt que es mirés els altres i pensés que són uns enganyats. És evident que el Biel o l’Auger marxaran de la ciutat i s’enduran alguna mena de desengany, però ella és una persona prou sàvia per veure-ho venir. Ella pensa que a Igualada és on hi ha les persones que estima i les cuida, i, potser, quan els altres s’adonin de tot ja, no les tindran. Com amb tots, jo hi empatitzo. A mi a vegades em surt la ira que té la Gal·la, la clarividència amb què veu que els altres es creuen més importants, però no ho són. Per altra banda, la Itziar ha deixat coses per anar a Igualada a cuidar algú que li sembla que està malament i no ho viu bé, com a noia feminista entén que el gest que ha fet és problemàtic.

Finalment, l’Alexandra té un paper bastant fonamental. Ella es queda a Igualada i es vol salvar a través de la literatura. Alhora, sent menyspreu per la ciutat.

Sí, és amb el personatge que més m’identifico. No sé què acabarà fent, però jo crec que es reconciliarà amb la ciutat. Durant tota la novel·la, ella és molt antiigualadina, és la típica posició d’estar farta de les coses que hi passen. Però s’hi reconciliarà, perquè la literatura és una forma de reconciliar-s’hi. És en aquest sentit que crec que ens assemblem.

Hi creus, en això? En salvar-se literàriament?

És una idea que arrosseguem des de Proust, que l’única cosa que treiem de la vida és la literatura. Sí que ho crec, això.

Però alhora creu que és impossible mirar-se Igualada literàriament i romantitza Barcelona. 

Fa poc vaig llegir Gabriel Ferrater dient que, quan tenia vint anys, li encantava Carles Riba perquè li semblava el poeta més europeu. Escriu d’aquesta manera tan abstracta que podria ser un alemany i no surten coses locals a la seva literatura. Als trenta anys, però, Ferrater canvia i diu que li agrada més Carner, perquè no està acomplexat i no té por que surtin localismes als seus poemes ni de parlar de les coses que veu a través de la finestra a Catalunya. Sap que això és tan europeu com qualsevol altra cosa. Tot això ho vaig llegir quan ja tenia acabada la novel·la, però em va il·luminar, perquè hi vaig reconèixer l’Alexandra, en aquest pas dels vint als trenta en el qual primer les coses bones són les de fora i lo teu és provincià i ridícul, i després t’hi reconcilies. Precisament per això, d’entrada ella estava concebuda com a autora del llibre. Aquest capítol no existeix, perquè al final no era tan bo per a la novel·la, però al principi ella decidia escriure la novel·la per entendre o explicar aquest canvi. Per això parlen des del futur, els personatges, perquè ja han fet aquest pas. Als vint idealitzes les coses i als trenta t’adones que, si hi havia dinàmiques estranyes en algun lloc, és perquè els humans són així i no perquè Igualada sigui així. Créixer fa desprovincialitzar els prejudicis.

La falta d’autoestima fa centres concèntrics, doncs? Tot el que l’Alexandra pensa d’escriure sobre Igualada es pot pensar d’escriure sobre Catalunya? Penso en el capítol en el qual fa una llista de tots els punts que empetiteixen una novel·la situada a Igualada. 

La gràcia és que en aquest capítol el lector hi trobi coses que hi són en general a la literatura catalana: no tenim autoestima, els personatges tenen noms monosíl·labs perquè no semblin massa importants, que no sembli que volem tocar temes profunds… en aquest sentit Igualada vol representar totes les ciutats petites o fins i tot alguna cosa encara més gran. De fet, hi ha un moment en aquest capítol que ella diu que una novel·la igualadina no li semblaria malament, perquè ha fet aquest canvi que et comentava.

És per això que dius “abans la gent tornava amb una història, ara sembla que vingui a recollir-la. T’en vas lluny per edificar-te aquí”?

Sí, tinc molt aquesta sensació. No sé si és un efecte de les xarxes o ha sigut tota la vida així, però marxar té molt més significat aquí que a l’estranger. A Arizona ningú és nascut allà i per tant ningú creu que sigui gaire especial el fet de marxar. Crec que el fet de viure en un país que saps que està en una situació problemàtica i que necessita alguna cosa de tu, fa més difícil el fet de marxar. No està salvada, Catalunya, com ho estan els Estats Units o el Regne Unit, que són països que no et necessiten. Aquí el país et necessita d’una manera molt ambigua i, en el fons, impossible. Ho descric al principi de la novel·la, quan els personatges volen fer la revolució, pugen a una furgoneta amb paquets de galetes i, evidentment, no fan la revolució. Jo crec que tot això fa que l’abandonament de la terra sigui una mica més estrany i difícil de portar. Que consti que estic especulant!

I si tornem a tancar els cercles concèntrics, això passa també als igualadins respecte a Barcelona? Hi ha certa militància en el fet de quedar-se?

Sí, molt. Per exemple: Sant Joan a Igualada, ens quedem o marxem? Tothom tendeix a anar a Isil. Però si ens quedem i som 50 celebrant Sant Joan a Igualada, l’any que ve en serem 30. Si no hi ha algú que s’hi quedi per compromís, arribarà un punt que no tindrà sentit que se celebri Sant Joan a Igualada. La ciutat petita necessita gent que hi cregui perquè sí i es digui que no cal marxar cada vegada per fer coses importants. Passa una cosa semblant amb el turisme, també en parlo a la novel·la. L’estiu és el moment que parla sobre el que realment volem. És l’únic temps en què podríem fer coses en comú, que és una cosa que necessitem perquè estem atomitzats i ens sentim sols, però, en canvi, marxem a viure formes individuals d’experiència. A Igualada, és molt curiós, perquè la segona meitat d’agost que és quan hi ha la festa major i tothom torna, perquè aquella setmana fingim que som un poble. Però, la resta de l’estiu, la ciutat està abandonada. No serveix de res quedar-se si no hi ha una mica de massa crítica. El fet que la gent marxi t’impel·leix a marxar i, al final, tothom agafa avions. 

Alhora, la teva novel·la recull diferents formes d’amor i a mi em sembla que l’amor que els sosté de veritat és l’individual i no el comunitari. 

Entenc que el llibre faci això. En part, passa perquè hi ha aquest interès en l’amor, però també per un tema formal. Hi ha un efecte literari de representació. És molt difícil reflectir un grup de gent. Puc parlar dels balls de festa major, però no tenen la força dels personatges. La literatura t’empeny a atomitzar, i limitar els recursos, perquè el lector no pot imaginar-se una cosa molt gran. Això és molt més difícil de representar literàriament. Llavors, segur que la novel·la tendeix a focus petits d’amor individual, però m’interessen tots. 

Has comentat abans que l’espai i els seus conflictes es vinculen perquè els dos són indefinits. Després d’anys en què es parlava de la moda rural i una mica enlairada en la literatura catalana, has volgut fer una aposta per l’arrelament a un temps i lloc reals? 

Jo en català vull llegir gent que parli de les coses que a mi em preocupen. I, com a lector, potser em faltava aquesta novel·la. No tinc res en contra l’extrem rural, però ja me l’imagino ja l’he llegit i veig que pot ser una cosa bucòlica, una cosa feréstega, de joc.. hi ha molts llocs per on tibar-lo, però cap d’ells acaba de ser el que jo busco, que és parlar d’aquesta situació de confusió en què vivim. Volia atrevir-m’hi, encara que la cagués. Pel mateix motiu que m’he volgut posar en temes de gènere o en relacions que no són molt clares, perquè si no escrivim sobre allò que encara no tenim clar, no aconseguirem interessar el lector. No volia tant una novel·la d’Igualada com una novel·la de gent jove que viu en una situació incerta com vivim nosaltres.

Tens alguna tesi sobre per què costa de trobar aquesta mena de novel·la en català?

Doris Lessing deia que, en general, les novel·les tenen cada vegada menys la qualitat que a ella li interessa, que és la qualitat filosòfica. I jo crec que amb qualitat filosòfica es refereix precisament a això, a novel·les que problematitzin les maneres com estem vivint i posin unes quantes contradiccions sobre què fem amb això. Crec que, cada vegada més, pensem que ja sabem el que està bé i amb les novel·les ho representem. Jo crec que és una trampa, perquè precisament l’espai de la literatura és el de la hipocresia, el de les coses que no sabem com han de ser i lo problemàtic. Això ho diu l’Alexandra, que sobre allò que sembla que n’has d’escriure, en el fons no cal que n’escriguis. No es diu explícitament, però sembla que ella ha viscut una experiència traumàtica. Segur que hi hauria editors que en traurien profit, d’això, que com a dona ella observés la seva ferida i en fes una novel·la. Però ella és més ambiciosa que això, no vol escriure com una persona que es mira la seva ferida, sinó com algú que observa tota la seva comunitat. Fa de mal dir, perquè potser hi ha novel·les que ja ho fan i no les he detectat, però tinc la sensació que estem cagats moralment i ens falta valentia. Cal que la literatura recobri totes les llibertats de l’art, que jugui més, s’equivoqui més i faci coses més problemàtiques.

Ja sé que és una comparació conflictiva, però has llegit Sally Rooney? Aquest reflex conscient, no sé si amb voluntat de compendi, dels debats de grup d’amics hi recorda.

Sí, i és fort perquè molta gent l’acaba mencionant quan llegeix la meva novel·la! Això que et deia la qualitat filosòfica de Doris Lessing, ella s’ho pren seriosament. No és una escriptora que m’agradi gaire, però m’hi reconec interessos semblants, en parlar dels problemes que tenim. La meva novel·la té voluntat de compendi en el tema dels afectes més que en els temes de conversa, però és que qualsevol grup d’amics els acaba tocant en alguna conversa. Hi havia voluntat de representació dels conflictes sobre els quals ens acabem enganxant quan anem a fer cerveses. 

Parles d’arrelament a l’actualitat, però el títol que has triat ve d’un vers d’Espriu, que li dona certa continuïtat temporal.

Crec que el poema de l’Espriu explica molt bé el conflicte entre l’ambició i la comunitat, però fixa’t que, al poema, la comunitat és l’amor. Diu: 

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

No es queda per patriotisme, sinó per la força arreladora de l’amor. Sempre hi va ser el títol com a idea mentre escrivia. Estimar la terra és molt abstracte. L’important dels llocs són les persones. Si després tothom es disfressa per fer el mateix ball popular, en el fons, només és perquè volen fer coses junts, no perquè creguin que és especialment valuós recuperar aquest ball del segle XIX.

Aquesta, però, és una novel·la sense moralina. Com has regulat la veu filosòfica?

Crec que actualment la literatura ha de ser el contrari de la resta d’entreteniment que consumim. L’audiovisual ens posa en una situació passiva, de següent capítol, ens ho imposa tot i gairebé no ens deixa espai per pensar. Fins i tot sèries que tenen potencial per treure temes, no et conviden a fer-ho, perquè en el moment en què pararies i pensaries estàs tenint nous inputs. Jo crec que la literatura pot intentar fer el gest contrari, de problematitzar i fins i tot expulsar-te una mica com a lector. Fer-te pensar les coses i no ser un doll d’entreteniment. No crec que sigui molt bona idea llegir la meva novel·la de cop. Intento convidar a tancar el llibre, deixar de sentir la meva veu, perquè llegir és una experiència auditiva, i obrir camins de pensament. 

Abans d’acabar: vius a Igualada, encara?

No volia que em fessis aquesta pregunta… ara estic treballant a Barcelona. Però fa menys d’un mes! Encara no sé on visc, espero saber-ho d’aquí un temps. Però no passa res, d’aquesta confusió surt la novel·la.