Antonio Muñoz Molina: «M’agrada escriure sense cap motiu determinat»

Antonio Muñoz Molina, recent premi Príncep d’Astúries de les Lletres, ha vingut a Barcelona convidat per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i ha ofert una xerrada en el marc del cicle Amb veu pròpia. Xènia Dyakonova ha conversat amb ell una estona abans i Míriam García ha cedit les fotografies fetes durant la xerrada.

Arribo al bar de l’hotel Rivoli a les 6 en punt i el senyor Muñoz Molina ja hi és, assegut en una butaca amb un diari a la mà. Em saluda amb un somriure no sé si de cansament o de timidesa, m’ofereix un seient al seu costat i em pregunta amablement per mi. Tenim poc temps, així que en lloc de posar-me còmoda, em poso nerviosa i passo directament a les preguntes: a més, com que Muñoz Molina parla molt baixet, tinc por que no se’l senti bé en l’enregistrament i tota l’estona intento reduir la distància entre ell i la gravadora. De seguida em relaxo, però: el to planer i el tracte càlid de l’entrevistat em tranquil·litzen i em permeten dirigir-m’hi amb tota la naturalitat.

En els assajos d’El atrevimiento de mirar parles de pintors com ara Edward Hopper, que no només t’agraden molt, sinó que han arribat a modificar la teva pròpia mirada. Com que en els teus articles d’El País tot sovint parles de poesia, es pot dir que també hi ha poetes que han canviat la teva manera de mirar i veure les coses?

Sí, la veritat és que llegeixo molta poesia, i, en efecte, hi ha molts poetes que m’han influït. Per exemple, Antonio Machado. És un dels pocs poetes espanyols que té el sentit de la natura, i alhora una gran sensibilitat per la bellesa del llenguatge parlat; és un dels pocs que saben escriure com qui parla. Un altre dels meus preferits és Baudelaire, que m’ha fet descobrir l’escriptura controlada fins a l’última paraula. També Emily Dickinson, un exemple permanent d’atenció a l’immediat i al proper. A part d’això, m’encanta el to gairebé bíblic que té Poeta en Nueva York de García Lorca, o bé la poesia de Borges, sobretot per la seva manera particular d’emprar les rimes i la mètrica. Ah, i coneixes la uruguaiana Idea Vilariño? Els seus poemes d’amor són dels millors que hagi llegit mai en espanyol.

Entre l’escriptura d’un conte i la d’un article, quina de les dues diries que s’assembla més a la creació d’un poema?

Totes dues s’hi assemblen molt. El conte i un cert tipus d’article –un article que no sigui merament informatiu sinó que tingui més d’intuïció, d’il·luminació– tenen més a veure amb la poesia que no amb la novel·la. Igual que els poemes, el conte i l’article tendeixen més a allò sintètic, a la unitat d’estructura, i han de tenir un principi i un final molt clars: són com una mena de llampecs.

Tornant als teus assajos, n’hi ha un altre en què parles del pintor Miguel Macaya: dius que li agrada pintar la fruita, però té clar que només pot pintar determinades peces de fruita – pomes, llimones, codonys – i en canvi, per una raó que només ell coneix, es prohibeix pintar síndries i melons, i una pruna o una cirera serien «directament delictives». A l’hora d’escriure, tu també tens les teves «prunes» o «cireres», és a dir, limitacions que t’imposes tu mateix?

No, no tinc limitacions autoimposades, però en canvi tinc una imaginació narrativa molt limitada. Seria incapaç d’escriure, per exemple, una novel·la ambientada al segle XIX, per més que m’agradi la història i per més llibres que llegeixi sobre èpoques passades. Per a mi seria impossible remuntar-me més enllà del segle XX: la meva imaginació està limitada al present i al passat immediat, el passat que surt quan arrenques el present, com les arrels que surten quan arrenques una planta. Només puc escriure des del present o des del passat més proper on arrela el present: en un temps més llunyà, no m’hi veig.

Fins a quin punt ets tu qui marques la ruta de la novel·la (o del conte, o de l’article) o és el propi text que t’arrossega i és capaç fins i tot de portar-te a un lloc imprevist?

Crec que sempre que s’escriu com cal, la novel·la, el conte o l’article, en gran mesura, s’escriuen sols. En tota literatura hi ha una dosi important de somnambulisme, i també hi ha d’haver alguna cosa com un meandre: quan comences, tens una idea vaga del que vols dir i agafes un camí determinat, però l’escrit mateix escull la direcció en la qual vol anar, i tot sovint no és la mateixa que tenies pensada al principi. Fa unes setmanes, per exemple, volia escriure sobre l’insomni però també tenia la intenció de fer un apunt sobre la correspondència de Flaubert: aquests dos impulsos es van fusionar gairebé malgrat meu i, com d’una reacció química, en va sortir un article sobre la lectura de Flaubert en nits d’insomni. En general, crec que l’escriptura sempre és un somni lúcid: una manera d’alliberar el més incontrolable que hi ha dins teu i alhora saber controlar-ho tot.

I un conte, per exemple, per on comença? Per un personatge, per una idea, per una paraula?

Hi ha molts contes que s’escriuen des del final, o que funcionen a partir d’un títol ambigu. Així va sorgir, per exemple, un que vaig escriure fa temps, que es diu Un amor imposible. Hi parla en primera persona un personatge que té una cita eròtica amb una dona, una cita intensa, complexa i dramàtica. Gairebé tot el conte és la descripció d’aquests dos fent l’amor, i el lector es deu preguntar: a què ve aquest títol, si és un amor perfectament possible? No obstant això, a les últimes línies es descobreix el secret: els personatges acaben, el públic aplaudeix i s’abaixa el teló. Resulta que el protagonista està enamorat de la dona amb la qual col·labora cada nit en un show porno, però ella no ho sap i no li correspon.

El poeta americà Mark Strand, quan el vaig entrevistar fa un any durant la seva visita a Barcelona, em va dir que estava llegint una novel·la teva, Sefarad, i que l’emocionava tant que a vegades havia de tancar el llibre i deixar de llegir-lo perquè no li fes mal. Alguna cosa que hagis llegit últimament t’ha produït un efecte similar?

Un dels llibres que m’han impactat d’aquesta manera són els Relats de Kolimà, de Varlam Xalàmov. Em van commoure molt, moltíssim… De fet, és curiós, però gairebé sempre llegeixo coses que em commouen, i la lectura cada vegada em dóna més plaer, sóc molt afortunat! Recordo que una vegada, als anys 80, vaig parlar amb la Montserrat Roig (una bona escriptora que, a més, va ser molt generosa amb mi) i em va dir: a mesura que et fas gran, els llibres cada vegada et fan menys il·lusió. Des de llavors, sempre penso: quan començaré a fer-me tan gran com perquè ja no em faci il·lusió la lectura? Però em passa tot el contrari, i cada cop més sovint tinc ocasió de recordar aquella frase de Stendhal que diu: la lectura és una promesa de felicitat.

I per acabar… tens un horari fix per escriure?

Normalment, quan estic escrivint un llibre, hi treballo a la tarda: més o menys entre les 6 i les 9 del vespre és la meva hora fèrtil. Deu ser que m’hi poso tan tard per mandra: tot el dia ho vaig deixant per després… Procuro estar concentrat mentre treballo, però tampoc no em vull aïllar massa: no tanco mai la porta de la meva habitació, per exemple. També m’encanta escriure fora de casa, i sense cap motiu determinat: simplement pel gust d’anotar coses i poder-les recordar més endavant. M’ho passo molt bé, per exemple, omplint quaderns de viatge, i també m’agrada simplement seure en un cafè i anar apuntant retalls de converses.