Antoni Veciana, o ets del mar o no n’ets

Nicolau (La Segona Perifèria) és la primera novel·la del filòleg, dramaturg i actor de teatre amateur Antoni Veciana Ribes (Reus, 1977). Un relat mariner escrit amb el parlar del Camp de Tarragona i basat en el mite bíblic de Job i la balena i en La metamorfosi de Kafka. Però no només això: també hi ha la llegenda del Peje Nicolao, un home peix, creació folklòrica que s’ha anat modulant amb el temps. L’anglès Walter Mapes cap a finals del segle XII relata la història d’un tal Nicola Pesce, un conegut bussejador que de tan avesat que estava al mar, quan va ser portat a la cort del rei de Sicília, es va deixar morir de tristesa perquè es trobava lluny del seu element natural. Amb el temps, altres autors han afegit detalls a la llegenda: Peje Nicolao és capaç de romandre una hora sota l’aigua sense respirar, ha abandonat els costums humans, té el rostre ple d’escates i al lloc de les extremitats li han sortit aletes. Al Nicolau de Veciana la terra ferma només li proporciona hostilitat i malestar. Quan neda mar endins, entén que la llibertat i la solitud poden arribar a ser sinònims. Al mar, el seu cos es transforma en un híbrid entre humà i peix.

Estructurada en set capítols i un glossari (gràcies!), Nicolau comença amb un capítol introductori en què es narra la desaparició del protagonista, de nom homònim: «Feia hores que dingú no veia el Nicolau. Havia passat per la casa de son àvia i de sa tieta i s’havia esfumat, sense dinar ni donar raó de re […] El Nicolau s’havia llançat al mar i no n’havia tornat». Sí, l’oralitat i la fonètica són trets excepcionals en aquesta novel·la de Veciana, que és un autèntic homenatge a la llengua. A partir d’aquest misteriós començament, l’autor enfila una narració que combina la primera i la tercera persona, que es remunta a un passat en què Nicolau, encara nen, viu permanentment a l’aigua, fet que fa indignar les dones de la família: «Tal que sempre ets a l’aigua, així et tornis peix!», li diu la seva mare després de girar-li la cara d’una galtada i deixar-lo «amb els ulls de tita», una expressió que a casa acabem d’integrar a l’instant.

Com les dones haenyeo, les dones de mar que cada dia bussegen a l’illa de Jeju (República de Corea) sense màscares d’oxigen per agafar del mar només allò que necessiten, el Nicolau, quan ja té edat de treballar, no vol seguir l’ofici del pare, pagès, i es busca la vida pescant musclos, ostres, eriçons, pops, crancs i «tot el que podria atrapar amb les meues mans dins de l’aigua» i venent-ho a la plaça. Dins del silenci de l’aigua, no hi ha problemes, ni absències, ni burles, ni desamors, ni calor, ni mosques, ni fred, ni merda, ni «el pes del cel que t’escarxa contra el món i et fa petit». De dia treballa al mar, de nit hi neda per gust. L’aigua agafa la forma que li dona amb les mans, i si no obre els dits l’aigua no se’n va. A mesura que avança la trama i el contacte marí de lo Nicolau, el noi arriba als vespres amb sapa, caragols, crustacis i algues incrustats a la pell, en plena fusió, com si fossin un sol individu. Primer s’ho arrenca amb una navalla; després ja no.

Cada dia neda més, el Nicolau, i un dia coneix una sirena, com no podia ser de cap altra manera. Una criatura convertida en dona de terra que vivia en unes cases de la costa. Ella també estava enamorada del mar. I va morir i es va transformar en sirena, mig dona, mig peix. La dona real que Nicolau estima, la Mar, es fa fonedissa i no el correspon. També apareixen les històries mitològiques de Glaucos, Circe la fetillera i Escil·la. Però tots aquests déus, mites i faules demostren que els déus hipotètics no devien ser tan poderosos ni tan savis com ens ha fet creure la tradició. La metamorfosi de Nicolau Pou no va ser com la de Glaucos, «tot va ser més lent, més brut i ple de colors i de crits». L’única solució és el mar, en aquesta metamorfosi líquida que ha escrit Antoni Venciana, un exponent d’amor pel català i les seves varietats dialectals. Realment et quedaries a viure dins la panxa de Nicolau.