Antoni Dalmases: “Un bon professor és un model que val la pena d’imitar”

L'escriptor Antoni Dalmases ha publicat 'Caos a les aules', un testimoni de primera mà de la desintegració del nostre sistema educatiu, un relat absorbent, escrit a cavall de la crònica i l'assaig, que no ens dóna treva ni per respirar.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

L’escriptor Antoni Dalmases ha publicat ‘Caos a les aules’, un testimoni de primera mà de la desintegració del nostre sistema educatiu. Dalmases escriu amb la urgència del qui ens adverteix d’una situació greu, sense perdre el sentit de l’humor ni tampoc la fe en el seu ofici. ‘Caos a les aules’ és un relat absorbent, escrit a cavall de la crònica i l’assaig, que no ens dóna treva ni per respirar. És també el testament vital d’un professor que ha dedicat la seva vida a ensenyar i que passa comptes abans de jubilar-se.  

Caos a les aules és un llibre incòmode, una pedra a la sabata per a molts professors i que potser per això  no ha tingut la repercussió que es mereixia. Fa uns anys, Toni Sala va publicar la Petita crònica d’un professor a la secundària que va remoure moltes coses.

Des que va aparèixer la Petita Crònica… del Toni Sala, han passat uns quants anys. Llavors, als anys 90, la qüestió de l’anomenada “Reforma” estava començant a provocar els primers disbarats, i la majoria dels professors d’institut, que havíem triat de fer la feina d’ensenyar al batxillerat i de preparar els alumnes per a la universitat, endevinàvem que allò era una operació de maquillatge polític.

Havíem accedit a la docència, després de superar unes oposicions en les quals se’ns demanava un cert nivell intel·lectual, interessats per uns coneixements especialitzats, que volíem compartir amb els nois i noies, i fer-los-els estimar. I aquella “Reforma” ens demanava que abandonessim aquell desig per ensenyar i que renunciéssim a les nostres inclinacions intel·lectuals, que a partir d’aleshores es van començar a menysprear. “Ens han canviat la feina”, es deia.

Era lògic, doncs, l’enrenou i les nombroses reaccions que es produiren, entre les quals la Petita Crònica d’en Sala va ser només una. Recordo, entre altres, unes entrevistes a “La Vanguardia” a partir de l’anomenada “Plataforma del Vallès” –auspiciada, en bona part, per un grup de col·legues sabadellencs- que s’oposava al desastre anunciat. Reaccions que eren puntualment contestades per la guàrdia pretoriana que es veia beneficiada amb la nova situació, ja que molts accediren a un estatus i una feina per a la qual mai –vull dir mai dels mais- no es van examinar per demostrar-ne els coneixements, que a partir d’aleshores encara es diu que imparteixen.

I què n’ha quedat de tot aquell malestar? Què ha passat des d’aleshores? On érem i on som ara? 

Des de llavors, però, ha plogut molt. La majoria dels que es van  mostrar contraris a les novedoses novetats s’han afanyat a jubilar-se o, fins i tot, qui ha pogut ha canviat de feina, de manera que els que ara quedem a les aules som, en una petita minoria, restes de sèrie d’aquells degradats professors d’institut, i una gran, immensa, majoria de joves professors i professores que ja van fer els estudis de l’ESO, per als quals tot és normal i tot val, mentre tingui una vessant pedagògica socialment plausible. I ara que la feina escasseja, doncs si per mantenir el lloc de treball cal ensenyar els nois i noies a mocar-se o si per netejar els vidres s’assegura la plaça, doncs es fa sense cap problema, perquè ja tothom té assumit que la feina d’un profe va per aquí.

Tot això dit, sincerament, sense cap animadversió cap a aquests joves companys i companyes (s’ha de dir així, es veu, perquè la gramàtica també ha perdut valor…), la majoria dels quals són excel·lents persones, d’una bona fe i una bondat encomiables.

Descrius la desmotivació general amb una frase que és tot un poema: ‘la peña no quié aprendé’.

Hi ha alumnes que vénen a aquests centres de beneficència que encara oficialment s’anomenen instituts, i dels 12 als 16 anys hi passen la vida amb l’únic interès de trobar-se cada matí, intercanviar bromes, comentaris, jocs, diversions, matèries legals o il·legals i experiències no sempre confessables, per als quals els coneixements que se’ls puguin donar són una estúpida parafernàlia sense cap valor, absolutament allunyats dels seus interessos i dels interessos del món en què viuen.

Vols dir que no hi ha res a fer?

Encara queden alumnes que volen aprendre. I molts. I bons. Però després hi ha “la peña que no quié aprendé”… El soroll, l’enrenou, els problemes que creen uns quants “penyistes” priven la normalitat. El que passa ara és que els centres públics han d’acollir a tothom, i la situació social és la que és: brou de cultiu de “penyistes”.

Quina mena d’alumnes són aquests penyistes?

Els “penyistes”són gent que pregunten coses com ara “de què serveix estudiar?” amb una absoluta insolència. Una insolència lògica, ja que la pregunta, avui, se la fa tothom, no només ells, sinó bona part dels llicenciats universitaris i els mateixos governants. Fet que dóna fe de l’èxit inqüestionable de la LOGSE i totes les lleis posteriors, que han demostrat que saber, conèixer, estudiar, aprofundir i, encara menys, tenir sentit crític, no donen ni feina ni pitança.

Al teu assaig fas una crítica de l’Aula Oberta…

Sí, a l’Aula Oberta, potser perquè és com la Rambla, ningú no seu i tothom passeja, es distreu, passa l’estona i bada; no pas perquè hagi acomplert la seva finalitat d’obrir la possibilitat d’accedir a coneixements més sòlids. De fet, jo ja sóc partidari que tot siguin Aules Obertes, perquè així deixen de ser Aules Encobertes on s’amaga l’alumnat que crea dificultats, i no el que en té. Cal apuntar que la majoria de “penyistes” frisen per ser portats a l’Aula Oberta, on sembla que el mínim esforç té millors recompenses, perquè diuen –diuen…- que per aprovar no cal fer res.

L’aprenentatge es confon amb la diversió. Al llarg del llibre denuncies també que els nous corrents psicopedagògics hagin alimentat tant aquesta confusió. Però aquest discurs avui dia potser ja resulta una mica reaccionari… No pot ser divertit aprendre?

Aprendre SEMPRE és divertit! I qui no entén això és un ignorant. Però també és difícil, sacrificat, a vegades dur i tot. El més fàcil és jugar, allargar indefinidament la infantesa. Però el goig de veure un alumne sortir de classe amb una nova idea, amb un nou concepte o, millor encara, amb un nou interrogant, no s’assembla a res.

El problema és que perquè els alumnes aprenguin, el professor, el mestre ha de SABER ENSENYAR i per a això, cal VOLER i sobretot SABER, dominar la matèria, treballar-la, maldar i lluitar per inocular el virus de la curiositat. El problema de debò és ESTIMAR allò que un ensenya, el que explica i demostrar seriosament, sense donar-se-les de savi, que allò a què es dedica pot obrir la ment, suggerir camins vitals i decantar els individus a ser humans.

Fer el pallasso per fer-se simpàtic és antieducatiu. I si dir això és ser reaccionari, doncs sóc reaccionari, què hi farem! Però els únics que tenen dret a dir si sóc reaccionari són els meus alumnes, perquè la docència és una activitat viva, no una teoria més o menys bonica.

Pel que fa a la pedagogia, em sembla una manera tan respectable com qualsevol altra de guanyar-se la vida, mentre no es vulgui convertir en l’única divinitat que escampa benediccions i anatemes, predicant abstraccions esotèriques tot estigmatitzant la realitat. És fotut, treballar amb la irrealitat. I quan la irrealitat s’imposa, comença la irracionalitat, aquella irracionalitat que té com objecte d’estudi allò que, amb beatífica mirada, anomen “el nen”, en un genèric terroríficament uniformista…

I llavors hi ha aquella bestiesa, aquella barbaritat de la “motivació”, que només pot sortir d’una ment, diguem que molt i molt elemental, ja que resulta absolutament impossible, per més que s’intenti, de fer aprendre a qui es nega a aprendre. Poden explicar-me mil contes i històries benintencionades, però no existeix cap “recurs” que transformi les voluntats, això només ho creuen els mags, els domadors o els dictadors…

Hi ha una frase visionària de Gaziel, que sembla feta expressament per a la nostra realitat, que defineix el cas: “La pedagogia és una branca de la zoologia”. I un servidor, com la majoria dels meus companys de professió, mai no ha tingut cap interès per la zoologia.

Has escrit un llibre incòmode per l’administració, però també pel col·lectiu de professors, el claustre, que massa vegades amb esperit gregari ha caigut en la connivència amb l’administració per no haver d’arromangar-se i canviar les coses. Quan va sortir la crònica de Toni Sala molts docents s’hi van poder agafar com qui s’arrapa al pal de la nau en ple naufragi perquè s’hi sentien defensats. En el teu llibre això no passa. Ningú hi surt ben parat. Ni els pares, ni els alumnes, ni tampoc els professors. 

El meu llibre no és destructiu, sinó que pretén ser el contrari, sense renunciar, però, a la sinceritat descarada i subjectiva de dir les coses tal com jo les veig. Perquè no es pot construir res sense aplanar el terreny i treure les noses. Hi intento demostrar, amb fets, no amb teories –i això és molt important!- el que es pot observar i deduir de l’actuació dels meus suposats col·legues, dels alumnes, dels ocupes de les aules, dels pares de tots ells (una generació que mereixeria una novel·la còmico-gore!) i molt especialment d’aquests cranis privilegiats cradors d’un sistema per desmantellar l’ensenyament públic que, fins fa més o menys vint anys, disposava d’una munió de professionals preparats, disposats, convençuts i entusiasmats per fer de la cultura (he dit cultura, coneixements, esperit crític i curiós) l’arma per construir una societat més justa. Són aquells destructors que, des de la seva tribuna política, amb demagògia pedagògica, han treballat eficaçment per fer impossible aquesta cultura, perquè els feia perillar la menjadora i els deixava en evidència. I sembla que han guanyat, perquè el nombre de seguidors i deixebles aquiescents que suren en el silenci és espantós.

Una de les observacions més interessants del llibre, al meu entendre, té a veure amb l’excés de tolerància amb què s’ha tractat l’alumnat. No exigeixes mà dura, però estàs en contra que el professor, que és qui ha d’ensenyar, es posi en un pla d’igualtat amb els alumnes per generar bon rotllo i complicitat. 

Ja he dit que fer el pallasso per fer-se el simpàtic, no m’interessa. Jo vull que els meus alumnes pensin, aprenguin, sàpiguen la manera d’encarar el món, se l’expliquin, coneguin el llenguatge que els permetrà pensar i explicar-se a ells mateixos tot el que els envolta.

La meva cita predilecta, la que tots els meus alumnes saben, és de Wittgenstein: “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món”. I limiten el llenguatge de les classes menys afavorides, per limitar-ne el món. Sé el que em dic, perquè sé d’on vinc.

I el llenguatge s’aprèn llegint, esforçant-se a comprendre, buscant els textos on hi ha les idees, no donant puré d’idees refregides perquè engoleixin bé i no empipin i diguin que la classe és “diver”.

El bon rotllo i la complicitat amb els alumnes, per a mi, indiquen manca de maduresa, alguns problemes –inconfessables?- en l’adult que, com que no té arguments seriosos i sòlids, busca la complicitat fent el patètic paper de “col·legui”. Els nois i noies se’n riuen, d’aquests pobres impotents, encara que dissimulin per pena…

De fet, un bon professor, al meu entendre és un model que val la pena d’imitar i que ha de ser seriós i divertit (que no és contradictori!), per tant, dur i dúctil, exigent i afable, tot a l’hora. Això costa, perquè vol idees clares, esforç i suor, a classe. I no té res a veure amb l’entreteniment!

Escrius: “El descobriment de la hipocresia com a mètode pedagògic i polític ha fabricat feliços exèrcits de [professors] mediocres que han vist que sense exigir no hi ha alumnes problema”. Aquesta és una de les autoacusacions que com a membre del col·lectiu fas als companys de professió. Creus que s’ha anteposat la bondat al coneixement?

No la faig als companys, només, sinó a un sistema que ha aconseguit que, si bé abans per fer una classe a mi em calia programar amb atenció els cursos i les seves lectures, establir uns criteris i preparar la feina a consciència perquè els alumnes exigien respecte, avui, de tot això, no em cal res, perquè si exigeixo estableixo diferències, discrimino (paraula tabú!) i, per tant, perdo pel camí un bon nombre d’alumnes que assisteixen a l’aula sense interès. (Ara em diran que busqui textos que els interessin a ells, però, atenció!: són ells els qui han d’aprendre… és allò de Wittgenstein, saben?). En fi, quan uns quants no porten els llibres, molts perden els textos, altres ni se’ls miren, un bon grup no els entenen… etcètera. No cal, doncs, preparar res complicat. Es pot estalviar feina llegint quatre coses d’actualitat, fent-los opinar i potser escriure unes línies sobre el que s’ha dit, si volen… perquè al final, també aproven.

Al cap i a la fi, si a un alumne, o a deu que no volen treballar, els exigeixes, et busques problemes. Si no els exigeixes res, solen deixar-te en pau; però els altres, la majoria, què aprenen…?

Caos a les aules és un llibre que fa la sensació que has escrit com qui es treu una espina. El llibre és un compendi de memòries, reflexió i denúncia sobre l’estat actual de l’ensenyament a secundària, però sobretot una obra literària amb grans recursos narratius i diàlegs ben aconseguits. Tot plegat reforça el missatge, però hi ha també uns valors literaris. Com t’has plantejat l’escriptura d’aquest llibre? 

Aquest llibre va néixer d’un suggeriment, d’una demanda, que en va apressar l’escriptura. Jo col·laboro en un programa de la SER –“Tot és comèdia”, es diu- i un dia es veu que l’editora d’Angle va sentir que deia algun penjament. Li va interessar i em va demanar que fes alguna cosa, el que volgués. De fet, jo sempre havia pensat que, quan em jubilés, escriuria una història, una novel·la o un reportatge –no tenia gaire clar què- per explicar l’allau de bestieses que ens han caigut a sobre durant aquests darrers anys. I van coincidir la telefonada i la idea aparcada. “Fes-ho en calent”, em van dir. I després de plantejar-me diverses possibilitats, vaig creure que el millor era fer un llibre sincer, en primera persona, directe, mig a manera de reportatge, mig a manera de relat.

Jo faig novel·les, i tot el que sigui narrar forma part del meu món professional, per això em va resultar fàcil observar els diferents àmbits del món de l’ensenyament. I vaig voler explicar-ho amb un cert humor, tal com acostumo a prendre’m les coses de la feina a l’institut, perquè he vist massa gent que s’ho pren seriosament i emmalalteixen. I no val la pena, emmalaltir per la colla de pocavergonyes que ens ha anat maltractant. L’humor i la ironia, potser fins el sarcasme que provoca l’estultícia en estat massiu i alegre, són actituds molt sabadellenques. I així m’ho vaig plantejar, amb el propòsit que si algun col·lega ho llegia s’hi divertís una mica, rigués dels disbarats que vivim, i, sobretot, que cap d’ells no pensés que estimant la nostra feina ens hem de sentir malament: són els altres, els mesells i els estafadors, els que s’han de sentir malament.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació