Anton Espadaler: “Quan el plaer és barroer, no té cap mena d’interès”

“Impietat”, “amoralitat”, “esperit voltairià”, “esperit pagà”, “materialista”, “llibertí” (p. 21) són alguns dels qualificatius amb els quals s’ha catalogat Flamenca (UBEdicions), una novas occitana, és a dir, una novel·la de final del segle XIII que parla sobre la recerca del plaer intel·ligent. L’obra, d’autor desconegut, ha estat traduïda al català per Anton M. Espadaler, que també n’ha fet la introducció i les notes. El mateix Espadaler ens explica el misteri que envolta aquesta novel·la, escrita en octosíl·labs apariats, que sorprèn per la ideologia moderna que desprèn.

Griselda Oliver: Com ha arribat Flamenca fins als nostres dies?

Anton M. Espadaler: Només hi ha un manuscrit, i un fragment que es troba en un manuscrit català, copiat a l’Estanislau Aguiló. La transmissió d’aquesta novas —és a dir, narració original i de tema fictici—, que juntament amb el Jaufré, una novel·la d’onze mil versos que tinc previst traduir l’any que ve, es consideren les dues novel·les en llengua occitana de l’Edat Mitjana, ha estat miraculosa. A diferència de la lírica, la narrativa occitana té menys fama i, justament per això, ha quedat en segon rengle, però si s’analitzen aquests dos textos es pot apreciar que es tracta d’una narrativa que pot competir amb la més prestigiosa d’aquest període, la francesa.

G.O: El manuscrit presenta mutilacions? Com s’interpreta el text si està gaire danyat?

A.M.E: En primer lloc cal preguntar-se com s’interpreta la mutilació. Hi ha qui pensa que aquestes manques són voluntàries i que l’autor seria una mena d’avantguardista que en els moments més crítics opta per deixar-ho en blanc. Però això és excessiu. La creença majoritària, i la que jo segueixo, considera que les mutilacions van ser fetes per un censor, perquè la majoria d’aquestes manques es produeixen en moments molt conflictius. Així doncs, o bé s’ha retallat per evitar una ideologia perillosa, o bé perquè la pàgina del manuscrit era bonica i algun col·leccionista malvat la va escapçar. Jo em decanto per la censura, perquè és una novel·la, des del punt de vista ideològic i de l’ortodòxia moral cristiana (catòlica, sobretot), molt perillosa.

G.O: Per què?

A.M.E: Perquè defensa una teologia hedonista. És a dir, creu que Déu, encarnant-se, ha alliberat la humanitat del pecat original. Partint del fet que els homes no tenen pecat original, els homes comencen de zero i el pecat no existeix. Es tracta d’una religiositat i d’una moral sense condemnes. Si no hi ha pecat original, vol dir que les dones no són inferiors als homes.

G.O: Però tot i així Archimbaud de Borbó creu que Flamenca és inferior a ell.

A.M.E: Justament la novel·la el critica, a ell, per pensar d’aquesta manera, perquè és injust. A la novel·la les dones tenen llibertat; de fet, hi ha un moment en què es diu que ella és un sol com ell, no pas una lluna, com s’havia dit sempre, sinó que té igualtat de condicions i igualtat de lluminositat. En el moment en què les dones són iguals als homes i són tan lliures com els homes i no estan sotmeses a cap mena de càstig ni de censura, els homes i les dones són lliures per fer el que vulguin.

El principi d’aquesta conducta és el plaer governat per la intel·ligència i les dones d’aquesta novel·la són intel·ligents, sobretot Flamenca, perquè fa l’elogi de les lletres. Si es diu que “un personatge cortès —un cavaller— no és complet si no té lectures”, també s’ha de dir que “una dona no és completa si no té lectures”. I Flamenca té lectures i qui l’allibera, Guillem de Nevers, també, perquè ha anat a la universitat de París.

G.O: Home i dona són igualats, segons aquesta moral?

A.M.E: Exacte. Entre iguals no té cap mena de sentit que existeixin prohibicions ni tabús. I com que l’eix principal al voltant del qual tota la moral s’organitza és el plaer, és absurd negar-s’hi. És més, Déu està en contra d’aquelles dones que, en nom de la moral comuna, es neguen a donar plaer als seus amants. Aquesta és la creença dels que formaven part de la Secta del Lliure Esperit, un nucli que va sorgir a la Universitat de París al segle XII i que, segons el punt de vista de la moral catòlica ortodoxa, era una heretgia espantosa. Aquesta és la ideologia que està present en la novel·la: quan els dos personatges es troben, construeixen un lloc d’harmonia de felicitat i de recerca intel·ligent del plaer, que és el que fa que el plaer tingui sentit. Quan el plaer és barroer, no té cap mena d’interès.

G.O: Rep influències de l’hedonisme?

A.M.E: Penses en Epicuri? Indirectament, sí. Pensa que a l’Edat Mitjana no el van llegir, per tant, és indirecte.

G.O: A banda d’influències occitanes, quines influències clàssiques hi ha en la novel·la?

A.M.E: L’Ars amandi d’Ovidi, sens dubte. Cita també Horaci, però sobretot Ovidi. A la novel·la es poden trobar fragments de l’Ars amandi explícits, perquè Ovidi en aquest moment és una mena de guia per als qui pensen així. De fet, hi ha altres trobadors que s’inspiren en Ovidi i, curiosament, tots són clergues, la majoria canonges, i han tingut estudis en monestirs o fins i tot a la universitat. Són ovidians. Prova d’això és el Cançoner de Ripoll, un llibre clandestí d’un ovidià que està en un monestir i fa versos ovidians clandestinament. Aquesta era una pràctica comuna en els estudiants d’aquella època: feien versos ovidians que amagaven perquè, si els pescaven, el responsable d’educació dels monjos els renyava.

G.O: El Cançoner de Ripoll es va amagar volgudament darrere d’unes pàgines, però Flamenca, no.

A.M.E: La cultura trobadoresca és una cultura laica, manifesta i voluntàriament laica, amb valors laics, no pas religiosos, on els esments a qüestions religioses més aviat tenen un caire irònic. La Flamenca connecta amb la cultura trobadoresca amorosa, que és molt càlida.

A final del segle XIII es produeix una revisió de la cultura trobadoresca per ajustar-la als principis morals del cristianisme. Que durant aquesta època s’escrigui un text com aquest significa que hi ha algú que vol resistir aquest corrent majoritari, orientat pels intel·lectuals de l’Església, beneït per la Inquisició i pel poder francès, cada vegada més present a Occitània. Hem d’entendre-ho com una resistència moral, cultural i política a aquest moviment i Flamenca, com una proclama occitanista. Encara més: una proclama occitanista feta narrativament a partir de models francesos, com Chrétien de Troyes, que han ofert un model de narrativa en octosíl·lab apariat que ha triomfat arreu. Robert Lafont deia amb molta intel·ligència que aquesta obra és un “homenatge pervers a la francitat”, perquè la cultura francesa hi és molt present, però per anar-hi en contra.

G.O: Com definiria des del punt de vista lingüístic aquesta novel·la?

A.M.E: És una novel·la molt rica i capaç de captar maneres de parlar.

G.O: Com ho ha pogut plasmar en la traducció?

A.M.E: Això és el més difícil de tota traducció, perquè aquí es tractava —penso jo— de donar un to que fos un català llegible, però que alhora donés la idea d’un català d’una certa altitud i que permetés captar que darrere de molts paràgrafs hi havia una tradició poètica que havia creat un vocabulari i que estava ple de subtileses que conduïen a un univers poètic. Jo, el que he intentat, és que aquests aspectes es poguessin detectar o ensumar.

G.O: És una novel·la en vers i ha decidit fer una traducció en prosa. Per quins motius?

A.M.E: Per la llengua d’avui, és més fàcil traduir del vers a la prosa, tot i que sovint és difícil evitar la rima, cosa que en la prosa no és gaire agradable. Tanmateix, jo ja preveia que hi hagués cert ressò de poeticitat, perquè és absolutament impossible que un lector actual —no necessàriament català, sinó de qualsevol lloc del món— percebi un concret trobador darrere d’una frase. És molt difícil, no hi ha lector, ni tan sols els occitanistes, que puguin saber, si no és intuint, amb quin autor s’ha inspirat per escriure una frase concreta. Has de trobar alguna crossa, i en aquest cas, són les notes, que m’han servit per salvar els passos que s’han donat o que jo creia que eren dificultosos per al lector. Les notes tenen la funció de fer llegible el text i no emprenyar.

G.O: A la introducció del llibre vostè explica que li resulta inquietant no conèixer el nom de l’autor.

A.M.E: Imagines el que significaria llegir el Quixot anònim? Crearia una inquietud. Com pot ser que d’una obra tan immensa no sapiguem el nom de l’autor? Quan algú escriu una obra com aquesta, que són més de vuit mil versos, no ho fa per desar-la al calaix, sinó que espera a canvi un reconeixement, com avui dia.

G.O: Ha estat culpa d’un censor que no puguem conèixer qui va escriure Flamenca?

A.M.E: Això és el que es creu, que ha estat castigat per l’ortodòxia en l’anonimat. No conèixer qui és l’autor del Cançoner de Ripoll, per exemple, que és de principi del XII, és justificable. Però que no sapiguem l’autor d’una peça de final del XIII, no. Com més avancem en el temps, més incòmode és el problema. Per això, i perquè no hem sabut acostar-nos-hi, em sembla inquietant. A més a més, no sabem si va trobar, perquè si hagués compost algun poema líric, potser tindríem un nom que per algun motiu podríem relacionar. En no tenir-ne cap, la cosa es complica més. Flamenca, però, no mereix l’anonimat de cap manera; per tant, el pes de la censura —si és que ho hem d’atribuir a això i crec que sí— ha estat profundament injust.

G.O: Què en podem saber, però, de l’autor?

A.M.E: Sembla que és un home, perquè té formació universitària i eclesiàstica. Jo m’imagino més aviat un canonge, com el que va escriure el Cançoner de Ripoll. Per tant, hauria de ser algú que no està en un convent, sinó que remena les cireres prop d’on s’han de remenar, ben connectat, amb una bona biblioteca, amb estudis universitaris, ovidià, bon coneixedor de la narrativa francesa i, per tant, del Roman de la Rosa —és una de les influències de l’obra—. L’hauríem de buscar entre els canonges de Roergue, prop dels senyors d’Alga i, segurament, dels comtes de Rodès. Tot això, però, són suposicions que, per falta de documents, no poden passar d’aquí. Llàstima.

G.O: Com se l’imagina?

A.M.E: Amb una ànima satírica. Me l’imagino escrivint poemes de riure, perquè és un tiu divertit. Té un peculiar sentit de l’humor i una ironia fina. Un tiu intel·ligent, una mica british. I un gran constructor de psicologies i d’una figura femenina. Flamenca és una de les figures femenines més importants de la història de la literatura universal. Hauria d’estar al costat d’Iseut, de la reina Ginebra, de la princesa de Clèves, de Dulcinea, de Madame Bovary, de la Regenta, de Dido, d’aquestes grans figures femenines.

G.O: És una femme fatale?

A.M.E: En molts aspectes, tots dos s’assemblen als personatges de Les liaisons dangereuses. Fan per l’atmosfera de la cort dels llibertins del segle XVIII. Un ambient de gent intel·ligent, cínica, capaç de construir les trames més desvinculades de les obligacions morals i, per tant, d’aconseguir les seves finalitats. Però amb autodomini, amb gust i respecte per les formes.

G.O: Segons el llibre, el nom de Flamenca respon al nom del regnat de Flandes. Per què?

A.M.E: Perquè és un lloc que, des del punt de vista de l’imaginari cavalleresc, té la seva importància i que li permet fer el nom de Flamenca i suggerir una dona nòrdica, l’ideal de bellesa aristocràtic.

G.O: És un nom parlant o aptònim, doncs.

A.M.E: Des d’aquest punt de vista, sí. Aquesta és la interpretació majoritària. Pot ser que un dia ens adonem que s’obren altres possibilitats i vés a saber què aporten.

G.O: Darrere d’aquests personatges hi hauria persones de carn i ossos?

A.M.E: Hi ha qui ha intentat demostrar que la història que s’explica no és només literària i que ha tingut per protagonistes alguns Borbons. I, per tant, aquesta barreja de pura ficció amb l’anècdota històrica que ha protagonitzat algun Borbó fa encara més interessant aquesta novel·la. El que ja és més difícil de dir és si darrere del personatge en concret hi ha un personatge històric.

G.O: Perquè el gelós s’identifica amb el nom de Borbó.

A.M.E: És un Borbó, però també una característica creada per la mateixa literatura trobadoresca. El gelós no és només un personatge, sinó que és gelós des del punt de vista de possessió de la seva dona, o des d’un punt de vista exclusivament sexual. És un personatge negatiu, perquè impedeix reunir la cort al voltant de la dona que, mentre hi ha aquesta cort reunida, ha de ser objecte d’elogi. Quina és la teoria de l’antigelosia? Mentre la dona és lloada per tots els joves presents a la cort, aquesta atracció dels sentits cohesiona aquesta joventut i agraeix al senyor tenir aquest reclam, i alhora —i aquí hi ha el problema—, el fet que la dona sigui objecte de desig, fa que el marit senti excitació i ganes de posseir-la.

G.O: I de pegar-la, també.

A.M.E: La vol pegar perquè està boig. Ell no entén que el seu desig prové de l’excitació que crea la seva dona en els altres. De fet, quan es torna gelós es torna impotent, perquè ha perdut el desig que li ve de rebot. Impotent i boig. El que no queda explicat, perquè falten versos, és com recupera el seny, perquè, en un novel·la en clau realista i no fantasiosa com aquesta, seria molt interessant veure quin camí segueix per adonar-se que la seva gelosia tenia una base infundada. Quina és la sublim ironia de la novel·la? Com menys gelosia té, menys banyes duu. Però encara dóna una altra lliçó: l’aparença pot ser un engany profundíssim de la realitat, un tema que també es troba a Tirant lo Blanc i al Quixot, cosa que és molt important.

G.O: Aquestes novel·les són més tardanes.

A.M.E: Sí, però et dono dos grans títols que tracten aquest mateix tema. Per tant, és una novel·la que està en la línia de les grans novel·les.

G.O: Flamenca pot haver influenciat altres novel·les medievals?

A.M.E: El drama és que no. Segurament la censura la va amagar. Si no hagués quedat amagada, jo tinc la convicció que la història de la literatura no hauria estat diferent, però hauria estat millor. Possiblement Flaubert hauria fet una altra Madame Bovary. I Stendhal també hauria fet una altra cosa amb Madame de Renâl. Són dones que llegeixen, com Flamenca. És una llàstima, tot i que ha tingut uns lectors i ha tingut unes influències relatives en alguns textos catalans.

G.O: Com quins?

A.M.E: Sobretot textos catalans del XV, com el Sermó del bisbetó. També sembla que Desclot tingui en compte la figura de Guillem de Nevers quan fa el retrat del rei Jaume. No hi ha, però, influència en la novel·lística.

G.O: Quan va tornar a veure la llum, el manuscrit?

A.M.E: Al segle XIX s’edita per primera vegada i crea un gran impacte. Fins als anys 70, havien sortit algunes traduccions, però d’edicions, poques. Durant aquests últims anys, han aparegut dues edicions italianes i a l’octubre en va sortir una de francesa. Tanmateix, ha circulat només en cercles erudits i és una llàstima, perquè és una novel·la d’una sorprenent modernitat.

G.O: Aquesta edició pot contribuir a fer-la córrer?

A.M.E: Seria ideal que es llegís com una novel·la acabada de sortir del forn. Jo crec que s’hauria de llegir sense prejudicis, sense pensar que les coses medievals són feixugues.

G.O: Segons vostè, hi ha distància entre el lector actual i la producció literària medieval?

A.M.E: Sí, i tant. Si el lector actual és capaç de suprimir el prejudici que li diu que pertany a una cultura periclitada i que, per tant, no té instruments per acostar-s’hi, si es llança a la piscina, supera aquest prejudici i s’adona que el que remet a aquella època potser té una traducció estilística que el pot sorprendre, però que no és cap obstacle per entendre la novel·la, perquè tracta un tema modern, pot ser que s’endugui la sorpresa, sense adonar-se’n, d’acabar llegint Flamenca com si s’hagués escrit fa 20 anys. Això seria ideal, però cal vèncer aquest prejudici i tenir la modèstia, en el moment de llegir, d’acceptar un cert guiatge. Si per llegir novel·les del segle XIX el lector necessita notes a peu de pàgina, per llegir-ne una del segle XIII, encara més. Però això no ha d’impedir que la llegeixi. Aquesta novel·la el sorprendrà, perquè hi trobarà éssers actuals: les qüestions de l’amor i del cor i de les nits en blanc somiant no han canviat gaire. I això ja m’ho ha dit algun lector.