Anna Monreal, castigar des de la ficció

Anna Monreal presenta ‘Tristany’, últim Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

Moltes hores al tren poden resultar en un triomf. Ho sap bé Anna Monreal, que durant el trajecte d’anada i tornada a la feina (de Tarragona a Barcelona i de Barcelona a Tarragona) li va créixer a l’ordinador Tristany (Empúries), obra guanyadora de l’últim Premi de Novel·la Curta Just M. Casero.

“És un llibre molt masculí”, apunta Guillem Terribas, llibreter de la Llibreria 22 de Girona, organitzadora del premi. Ho diu per la comesa literària que Monreal ha acarat: ficar-se en la pell d’un home, en Tristany. Un home castigat per l’autora des del nom, que vol dir “home trist”.

Monreal ha gaudit manipulant aquest home imaginat i els altres personatges. Per poder-ho fer ha escollit un narrador omniscient: “Volia tenir la llibertat de moure els ninotets. De fer-los fer el que jo volgués. Volia ser Déu”. Bellugant aquest home irreal, diu, ha pogut permetre’s un càstig. Monreal tenia dubtes sobre com li sortiria la jugada. Esmenta el nom de dos autors que segueix i que alguna vegada han volgut narrar des d’una veu femenina. Un ho va deixar córrer (Sergi Pàmies); a l’altre no li va quedar un retrat del tot ajustat (Javier Marías). “Els sortien homes amb faldilles”. Monreal era conscient del risc de canviar de sexe literàriament. En aquest punt va demanar a un passatger de confiança que llegís una part de la novel·la per veure si en Tristany era creïble. Segons el passatger, anava per bon camí. El tren ha estat un escenari clau.

“Volia omplir aquest anar i tornar. Són dues hores llargues sense fer res, només traslladar-me”, diu Monreal sobre el trajecte en què ha escrit la novel·la. L’autora havia d’ocupar aquest temps i a la tauleta del tren hi va col·locar un ordinador. “Estàs tu, el teu cap i el teclat. És un llibre escrit en un 99,4% a la Renfe”. Els dies que no escrivia, llegia. “Tot surt del mateix caldo”, diu. Monreal, però, no és una autora principiant. Va estudiar narrativa a l’Ateneu Barcelonès entre els anys 2006 i 2010. D’aquell aprenentatge en va sortir Olives picants (Proa), primera novel·la i Premi El Lector de l’Odissea de l’any 2011.

Segons l’editor Jordi Rourera, Tristany és “una tragèdia contemporània” amb ecos d’Empar Moliner i Tom Sharpe: “Monreal busca l’absurd, la risibilitat. La novel·la té aquesta cosa sharpiana i incontenible de no poder parar d’enredar”. Conté, afegeix, “un punt d’incomoditat”. “És una novel·la gamberra i transgressora”. Roureda també fixa la mirada en l’empatia, que considera “treballada”. “Monreal no té pietat pels seus personatges. Els esprem i retorça. És cruel”. La seva, però, és una crueltat “variable”. El tractament dels personatges pot començar sent afectuós per convertir-se en acarnissat (o a la inversa). “El llibre ens ensenya que fràgil és la vida. Tot està ple d’escarabats”. Les paneroles, un altre element clau. Són el leitmotiv de la novel·la. Treuen el cap amb freqüència. Una d’elles (apareguda en l’anècdota real d’una amiga) va desencellar un blanc durant el procés d’escriptura. El primer títol de la novel·la, de fet, era Periplaneta americana, que és el nom científic d’una espècie de panerola.

Terribas destaca la dosis alta de realisme màgic que té el llibre. És aquest realisme màgic el que explica la irrealitat de moltes situacions: les vegades al dia que en Tristany fa l’amor (cinc o sis) o el nombre de paneroles que passegen per les pàgines. “El realisme màgic em tranquil·litza”, diu el llibreter, que recalca la quantitat de càstig que acumula l’obra: “No se salva ningú. També ets molt dura amb les dones”. Monreal ho ratifica tot. Ara bé, una cosa és la inspiració i una altra les semblances inequívoques: “Només hi ha microretalls de la realitat”. Ella, assegura, ha quedat satisfeta de l’home que ha creat.

La novel·la tanca amb una secció d’agraïments. Més enllà dels personals, la part final la dedica als escriptors que, “per bé o per mal”, han inspirat alguns dels passatges de Tristany. Per bé Natalia Ginzburg i García Márquez; per mal Roth i Houellebecq: “Són autors que em buiden. No en trec res de bo”. El llibre també té banda sonora: mentre escriu, Monreal escolta música. Amy Winehouse, Beastie Boys o Pajaro Sunrise. Totes les cançons de Tristany estan incloses en aquesta llista d’Spotify.

L’últim Premi de Novel·la Curta Just M. Casero se’l va endur Víctor Garcia Tur amb Els romanents. L’autor guanyava l’any passat el Mercè Rodoreda de contes. “El Casero és un premi que consolida autors”, sosté Terribas, que apunta el que es demana als aspirants: “A la novel·la hi cap tot; a la novel·la curta no, tot ha de quedar condensat. I tampoc pot ser un conte llarg”. Segons Rourera, el Casero és un premi “formalment modest però de prestigi”, amb l’editorial “allunyada de les deliberacions”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació