Anna Codina: “Tothom és el seu propi microinfluencer”

Parlem amb l’escriptora Anna Codina (Girona, 1983), especialista en estratègia digital i màrqueting. Ha estat blogger premiada, consultora d’innovació i ha treballat per diverses start-up. Actualment treballa a El Giroscopi, redacta tuits per a empreses i crea marques que triomfen a Instagram. Ha cursat l’itinerari de narrativa online a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Algoritmes, que va quedar finalista del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, és la seva primera novel·la. La publica La Segona Perifèria i, per qualitat literària, per estratègia narrativa, per llenguatge i per creació de personatges no sembla, en cap cas, una opera prima. És una novel·la radicalment actual que fa pensar, i molt, sobre on anirem a parar gràcies (o per culpa de) la tecnologia. 

La teva novel·la va quedar finalista del Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana. 

Sí. Quan vaig acabar el primer manuscrit el vaig presentar a uns quants premis. El BBVA va ser una decisió d’últim moment, i el dia que es va anunciar el guanyador, l’Albert Forns, per curiositat vaig anar a llegir la notícia i vaig veure que deia que havien considerat tres novel·les més. Les esmentaven amb el títol que havíem posat i el pseudònim, jo sabia que era la meva. Això va ser una empenta per no guardar-la al calaix.  

Jo te l’hauria donat. És una novel·la de textura postmoderna, molt ben escrita, fluida i profundament reflexiva que, des de la dedicatòria, ja indica el tema central del llibre: la radical oposició entre tecnologia i humanitat.  

Gràcies! (riu) El punt de partida de tot és que es parla molt del món digitalitzat en què vivim, que estem desconnectats, que tot és mentida, però molts d’aquests temes no són d’ara. Tota la vida els humans hem tingut aquests problemes de connexió i desconnexió. Però ara, amb aquests mitjans i com aquests afecten la democràcia i la salut mental, s’hi ha posat molt d’èmfasi. Però no són temes nous…

El mitjà és nou, però l’essència de les xafarderies és de tota la vida…

Exacte. Tot això que es critica ara de les influencers, de les persones que viuen molt online, que a l’Instagram només posen la foto bonica del cafè, que et fas burro de passar-te una hora fent una foto… Però, quan fem aquestes fotos, a qui estem intentant enganyar? A tots ens agrada explicar que les nostres vides són més guais del que són. Tota la vida ens hem venut la moto. És una manera d’autoconvèncer-nos. Tothom és el seu propi microinfluencer. 

Vols dir que les xarxes socials són la nova autoajuda?

Sí! Jo crec que sí. Nosaltres, quan construïm la narrativa de la nostra vida, ens expliquem una història i sempre la tendim a embellir. Per això els records no són fiables. Un exemple típic: fas un viatge, al cap d’uns anys mires les fotos, i el que recordaràs és el que ha quedat a les fotos. Les persones sempre hem tendit a explicar-nos la versió més bonica dels fets. I aquí contraposava la mare de la Muriel, a qui el marit ha abandonat.

El pare és repugnant. És a dir, tens la traça de fer que el personatge repugni…

(Riu) Sí. Però la mare es munta la pel·lícula que tot és perfecte. No necessitem les xarxes socials per autoenganyar-nos. I el pare, que té aquest pensament màgic, que vol negar la realitat de la seva dona, casa molt amb tot això. Li passa el que va passar-li a l’Steve Jobs amb el seu càncer. Ell vivia en el seu món de magical thinking de tot s’arreglarà, no va voler fer teràpies agressives i va morir. Per tant, el tema influencers no és nou: és naturalesa humana. 

Com que la idea és que tothom enganya, quins són els límits de la mentida? Fins quan una mentida és sostenible? 

La Muriel i en Robert s’han traslladat a Londres. Una gran start-up, un «coworking per a esclaus 2.0», dius, ha contractat en Robert per crear el seu propi algoritme. La Muriel deixa l’agència de comunicació de BCN, ara és Instagramer i prepara un llibre. Tots dos creen contingut en feines aparentment fredes de poc contacte humà. La recreació dels llenguatges tecnològic, empresarial, i de les xarxes socials és sorprenent. És deformació professional?

Totalment. Jo soc llicenciada en Administració d’Empreses i especialista en màrqueting i tota la carrera professional l’he dedicat a temes d’innovació digital i gestió d’estratègies digitals. Tot el món d’innovació estratègica, de tendències de mercat i de tendències socials és la meva especialitat. I també he treballat molt en empreses de diversos sectors, sobretot empreses grans de telecomunicacions. Les oficines, amb sales de coloraines, espais per als workshops, etc., les he visitades a principis dels 2000. L’estètica de “oh que guai que és treballar aquí” però que al final és una esclavitud i amaga tota una realitat diferent dels valors d’aquestes empreses. I el tema del món de la tecnologia, evidentment, és fruit del meu dia a dia. Fa més de deu anys que vaig crear la meva pròpia agència a Girona i continuo fent projectes d’innovació. 

Sota l’aparença d’una novel·la costumista en què el lector segueix el dia a dia de la parella protagonista i els seus cercles, també hi ha un fil argumental de thriller: a l’empresa d’en Robert es juga amb els límits ètics de la tecnologia. Però també passa a Instagram, amb les mentides de l’Alícia. I aquí hi ha una segona investigació. La barreja de gèneres és conscient?

Sí. Jo no volia fer ni un thriller ni una novel·la negra, perquè no n’acostumo a llegir. Solc llegir més novel·les costumistes, psicològiques. Considero que fer una novel·la de gènere és difícil i has de conèixer molt els mecanismes. Però alhora a mi em surt que hi hagi una trama, que passin coses. Jo llegeixo molta literatura anglosaxona on sempre hi passen moltes coses. Com que la idea és que tothom enganya, quins són els límits de la mentida? Fins quan una mentida és sostenible? 

Fins que afecta l’emoció dels altres?

Exacte. Si la Muriel comença dient que és fantàstic anar a viure a Londres, acaba pensant que tot és una merda i el seu pis és un armari. Hi ha nivells de mentides. Si tu t’has estat una hora fent-te una foto que sembla espontània, no dius que has perdut una hora, que portes tres dies sense menjar i que t’has enganxat el vestit amb un esparadrap al darrere. 

El que comença com una novetat a Londres, sempre amb la presència de l’enyor de Catalunya, acaba amb un sentiment enorme de no-pertinença i de frustració constant, malgrat que els personatges es troben amb alguns catalans. Tot li acaba semblant odiós, a la Muriel. Sort de la caixa de llibres de la seva mare. L’objecte recurrent, a la manera de Hitchcock, és un símbol?

Sí. És l’únic que li queda després de tots aquests anys. 

La mare de la Muriel és un secundari important, present i absent en tot el llibre. La reflexió presència/absència també s’estén cap a les xarxes socials i a la vida en general. La companya d’en Robert, que vol fer present en Serguei, el company mort, creant un bot. La Muriel i en Robert van sentint cada vegada més la necessitat de viure en la realitat?

Jo crec que sí. Ell perquè es troba en aquesta situació de només connectar amb d’altres hackers online o amb la companya que construeix un bot com a record del seu amant misteriosament desaparegut. Això està basat en un cas real: una noia russa, que es deia Eugenia, tenia un company també rus, emprenedors que van emigrar per treballar en empreses tecnològiques amb els seus projectes d’intel·ligència artificial. Ell va morir de cop i ella en va fer un bot per fer-lo present. En un episodi de Black Mirror hi ha una dona a qui se li mor el marit i encarrega un robot, un androide humà, programat per ser el marit. 

Parlant de l’Elsa, la mare de la Muriel. En paral·lel al fil argumental de les feines respectives, hi ha un riu subterrani però constant i també molt actual: el càncer. Per no fer espòiler només direm que la mort de càncer de l’Elsa marca perquè és real. Per què, aquest tema?

El punt de partida de la novel·la és que la Muriel no tenia ningú, estava sola, només tenia el projecte de vida amb en Robert on aferrar-se. El tema de la desconnexió, de sentir-se sempre fora de lloc, de l’enyor, però de l’enyor de què?, perquè tampoc tenia on tornar. La història de l’autoengany de la mare, fins i tot en la seva malaltia, arriba al punt de “bé, m’estic morint però no passa res”. Abans era molt important posar-se la perruca per evitar comentaris. Crec que tot això ara ha canviat. El càncer el trio perquè és la malaltia més freqüent i penso que pot lligar amb tot. 

Destrucció de la humanitat: «Els algoritmes controlen si estem feliços o deprimits, si ens exposen a idees radicals o ens aïllen en bombolles ideològiques. Aprofiten la solitud, els desenganys, el malestar i la ràbia per alimentar la destrucció de tots els nostres valors».

Sí. Un algoritme no deixa de ser una sèrie d’instruccions que estan a la base de totes aquestes tecnologies digitals, perquè són els que fan que els ordinadors funcionin. Els algoritmes dels quals més parlem ara són els que filtren o decideixen el contingut que se’ns serveix. Realment ens estan escoltant, gravant. Hi ha hagut casos on s’ha vist que els assistents d’Amazon activaven els micròfons. Sembla que sona conspiranoic, però segur que tenen alguna manera de fer-ho. Sé que els anunciants saben moltes coses de nosaltres perquè troben les cerques i poden inferir moltes coses. Ho saben tot. 

Tothom és creador de contingut. No necessàriament tothom és narcisista. 

És molt fort i fa cagar de por. I la mentida esclavitza i en conseqüència un dels temes clau de la novel·la és la llibertat, el #sensefiltre, oi?

Clar. El problema dels algoritmes és que ens estan manipulant i no sempre en som conscients. Llavors no hi podem lluitar. I què acaba passant? Coses negatives: ens posen en bombolles ideològiques, ens serveixen només contingut que nosaltres volem i alhora ens poden radicalitzar. Hi ha hagut casos, per exemple, a les eleccions americanes. Es parla que l’augment de vots de Trump té a veure amb això. Hi ha un cas molt clar que és el de Brasil, que es pot veure com a través de l’algoritme de YouTube ha radicalitzat a la joventut brasilera. A veure què acabarà passant a tots els països. La manera que té YouTube perquè tu continuïs mirant vídeos és augmentar el nivell de vídeos. Tu pots començar mirant un vídeo d’una recepta. El següent vídeo ja és recepta sana. El proper, recepta vegetariana. I el desè vídeo ja és anem a alliberar els porquets de la tirania capitalista i el terrorisme vegà. Després hi ha les conseqüències socials i de salut mental: quan nosaltres ens sentim més insegurs o estem més tristos, tendim a navegar i el que volen és que ens hi quedem i continuem fent scroll. Som com ratolinets pitjant una palanca per aconseguir el formatget. Es tornen bojos. L’efecte màquina escurabutxaques. La dopamina. Les tecnologies addictives. Instagram està afectant la salut mental de les adolescents. Aquesta atenció té un cost personal però també social, perquè ens està aïllant. I tot perquè aquestes empreses guanyin més diners.  

Collons. Parlem d’aquesta frase tan certa: «Amagats darrere les màscares d’unes identitats online mutants i mal·leables que ens hem anat creant a mida. En comptes de connectar amb les persones que som, només compartim les que voldríem ser». El narcisisme és l’autèntic trastorn mental del segle XXI? 

No crec que sigui el narcisisme com a tal. Ara és el moment del narcisisme. Però crec que en general és més la cultura de la performance, d’haver de crear un relat de la teva vida. Tothom és creador de contingut. No necessàriament tothom és narcisista. 

La Muriel, com tanta gent, ha arribat al punt en què sense l’escut de la pantalla se sent desprotegida. Per què et sembla que necessitem escuts?

Sí. D’alguna manera, cada cop estem menys acostumats a estar amb els nostres pensaments. La idea d’estar una hora mirant el mòbil ens desconnecta de nosaltres mateixos. Tenir permanentment una pantalla evita l’autoconnexió, perquè de vegades això és difícil. Som els primers que en sortim perjudicats. 

La tecnologia va per davant de les lleis. Ens tenen a tots controlats i a sobre creiem que és per al nostre bé? I si és així, com dius a la novel·la, «La manera en què vivim, supeditats a la connexió amb una sèrie d’eines, no ens converteix per força en androides»?

(Riu) A mi m’agradaria pensar amb optimisme que hi ha una manera de conviure amb tota aquesta tecnologia que és humana, ètica, conscient. Cada vegada hi ha més persones que aposten pel minimalisme digital, la pantalla del mòbil en blanc i negre per evitar les coloraines de botiga de llaminadures, disminueixes l’efecte llaminer, o treure les notificacions. Però activament t’hi has de posar. Igual que posar-te límits a les xarxes. TikTok és allò del ratolí portat a l’extrem. No hi ha interfície i l’algoritme va tancant els teus temes. 

Penses que pot arribar el trist dia en què si fem un skyline de qualsevol ciutat del món veurem un punt de llum a cada pis i a dintre una persona sola i aïllada davant d’una pantalla? 

Espero que no perquè crec que està començant a haver-hi una mena contrareacció. 

El teu llibre és una contrareacció, per exemple…

Jo crec que sí. Comencen a sortir llibres en què la tecnologia té un paper important i es reflexiona sobre el món que tenim i es demana que posem una mica de seny. Aquestes imatges d’un concert i tothom amb el mòbil aixecat… Hi havia un partit de l’NBA on un jugador va fer el rècord de punts mai fets en tota la història de l’NBA. Hi ha una foto on es veu tot l’estadi dempeus i tothom amb el mòbil fent la foto. Per què tens aquesta necessitat? No podràs demostrar que hi eres? Estem obligats a fer la foto? Penso que comencem a adonar-nos que cal prendre consciència de tot plegat.