Andreu Gomila: “Tota obra literària és pornogràfica”

Andreu Gomila (Palma, 1977) és poeta, escriptor, traductor, crític teatral i periodista. També és un home de ciutats i de pobles, flâneur adesiara, pare i amant. Els seus últims treballs, tres exercicis creatius que demanen tasques intel·lectuals diferents, han coincidit l’últim any en els temps de la seva publicació: el poemari Felanitx (Grup62), amb què l’any passat va guanyar el Premi Gabriel Ferrater, la traducció al català dels Alcohols (LaBreu) de Guillaume Apollinaire i la novel·la La mesura de totes les coses (Grup62). Més enllà d’una mateixa ploma, els tres llibres comparteixen un esperit comú, una mirada contemporània. Si els versos de principis del segle XX d’Apollinaire feien palesa l’arribada d’una nova manera de viure a la ciutat, els de Felanitx fixen la mirada en el passat: el jo poètic ens parla del mite perdut de la infantesa a Portocolom. La mesura de totes les coses és, altrament, una novel·la, el recull de cinc relats amb cinc dones com a centre —l’Eva, l’Helena, la Judit, la Virgínia i la Paula—, que ens parla del desig i el sexe, de la incomunicació, del gènere i de les seves necessitats. Parlem amb l’autor i traductor dels elements que connecten aquests projectes literaris, però també de la modernitat de la vida urbana, de l’exposició personal de l’escriptor que ficciona l’experiència viscuda i de la bona salut de la poesia catalana contemporània.

Quina és la connexió entre aquests tres projectes? Un poemari, una novel·la i una traducció.

Els tres llibres són contemporanis. Felanitx és de 2018, La mesura de totes les coses és de finals del 2019 i la traducció dels Alcohols la vaig fer contínuament. De poesia en faig sempre, és una cosa que està integrada en la meva vida. La prosa només la vaig escriure perquè va sorgir la idea i la vaig voler fer. I els Alcohols els tenia en marxa des de feia tres o quatre anys, i m’hi vaig poder posar a sac durant el confinament. L’he anat polint i deixant-lo llegir des que tenia l’última versió el maig del 2020. El Melcion Mateu, el corrector, m’ha ajudat també bastant. Entre els Alcohols i la maduració de totes les obres hi ha moltes connexions, sobretot una manera de veure les relacions entre els homes i les dones. Me n’he adonat posteriorment. Felanitx sí que va una mica més a part, perquè funciona com la recreació d’un mite.

En el text introductori dels Alcohols comentes que és un llibre difícil de traduir. Són poemes sense puntuació, complexos, en els quals busques mantenir el metre i no la rima. Esmentes que vas estar pensant a fer una edició més crítica, i farcir-la de notes. Vas acabar preferint no fer-ho.

Apollinaire és un poeta complex, però tampoc difícil. Durant la tasca necessitava informar-me de moltes coses perquè com a traductor —l’experiència que havia tingut traduint Cioran m’ho demostrava—a vegades has de saber tant com el mateix autor. Apollinaire parla dels cosacs zaporoges: jo no en tenia ni idea de què eren. He hagut d’informar-me. Per sort, avui dia tenir internet durant el confinament significa tenir accés a una bibliografia mundial. Més enllà d’això, penso que hi ha dos camins a l’hora de traduir poesia: per una banda, l’intent de desaparèixer, per l’altra, fer que el traductor sigui molt visible. Quan el traductor intenta copiar exactament l’original, s’està fent visible a si mateix. En Apollinaire la forma és important, però tampoc ho és tant… Ho és en alguns casos, però el que vaig intentar era no forçar la llengua fins al punt en què es veiés la «versió de l’Andreu» d’Apollinaire. El que volia era que es veiés a Apollinaire, i no a mi. Alguns poemes sí que em donaven peu a rimar-los i a mantenir el dodecasíl·lab o l’octosíl·lab. Però abans que la rima he intentat mantenir sempre el metre, encara que hi hagi versos coixos. Quan ets poeta i tradueixes a un altre veus tots els trucs i les trampes que fa: Apollinaire, per exemple, a vegades posa adjectius sobrers en els seus versos per quadrar el metre. I això es veu quan estàs ficat allà dintre. Aleshores aquell adjectiu que ell fa servir per quadrar el dodecasíl·lab, no cal que el posis quan tradueixes. O construccions estranyes, molt retòriques fins i tot en francès, que fins a cert punt com a traductor les pots canviar.

“«Alcohols» és un llibret bastant tenyit de nostàlgia, de modernitat, de coses que encara veiem pels carrers, escrit en una època en què s’està produint un canvi tecnològic i social que també estem vivint nosaltres.”

Hi ha un doble interès pels Alcohols: mai no s’havien traduït al català, i alhora mostren una manera d’entendre la poesia i l’escriptura. Què et crida de la figura d’Apollinaire?

Hi ha molts llibres de poesia i poetes importants que no s’han traduït al català. Tinc la teoria que Apollinaire no es va traduir a l’època perquè tothom sabia francès. Hi ha molts llibres de principis del segle XX que no s’han traduït perquè els escriptors i molta gent coneixien la llengua, i el d’Apollinaire tampoc és un francès molt complicat. Però és curiós, l’altre dia ho comentava amb el Melcion Mateu: hi ha llibres que sí que s’han traduït molt. Per exemple, Les flors del mal, que n’hi ha un munt. Hi ha obsessions. En canvi, dels Alcohols hi ha només alguns poemes traduïts pel Marià Villangómez, i prou… I això que Apollinaire és un poeta molt contemporani, potser el primer. Només cal veure com planteja la relació que té el poeta amb el subjecte poètic. Alcohols és un llibret bastant tenyit de nostàlgia, de modernitat, de coses que encara veiem pels carrers, escrit en una època en què s’està produint un canvi tecnològic i social que també estem vivint nosaltres. I això queda molt marcat. Apollinaire era algú que caminava per tot arreu. Encarna la figura del poeta errant, que comença amb el Romanticisme.

El poema que obre Alcohols, «Zona», parla de tot això. S’hi troba la figura del flâneur que vagareja per la ciutat, en la tradició de Baudelaire, però potser més carregat d’angoixa per aquest canvi que ara comentaves. Si parlem de la teva novel·la, La mesura de totes les coses, la ciutat queda representada com un espai decadent, o potser com un lloc en què la persona que el transita se sent aïllada.

La ciutat, i en aquest cas Barcelona, m’ha costat molt d’escriure. Hi ha llocs que marquen el pensament dels personatges. El Raval, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, una mica l’Eixample esquerre… Surt una mica de tot, però la ciutat és sempre un paisatge. M’he permès llicències, he inventat llocs. Hi ha barris o indrets, carrers o bars, que un freqüenta molt durant una època de la seva vida i que per alguna cosa o per altra hi deixa d’anar. Després tornes i és com visitar un altre espai. Em passa també amb Palma. He nascut allà, però de petit passava molt de temps a Felanitx i ara a Palma no hi vaig mai. Quan hi vaig és com a turista, i passar pel meu institut em sembla molt llunyà perquè no és un paisatge que tingui assimilat, ha canviat des que tenia disset anys. Fa poc va tancar un bar mític a Palma, Can Àngel, al qual feia anys que no anava. Ara quan passo per davant recordo que m’hi agafava unes gateres de pomada que no vegis, i li explico al meu fill. Com un iaio: “mira aquell bar”. La geografia és important pel tipus de literatura que faig jo, que crec que vol ser realista…

“Hi ha un cert mite que situa l’home com aquell que tira endavant les relacions sexuals o el desig, i jo aquí volia deixar-ho en dubte.”

Un tema molt present en la novel·la, que m’ha cridat l’atenció en la meva lectura, és el del desig sexual. I el seu lligam amb les relacions del narrador i les dones que marquen el seu recorregut. Quines idees volies canalitzar a l’hora de pensar la qüestió del gènere i el desig?

Volia plantejar una cosa que he viscut jo, o almenys bona part de la meva generació: una certa igualtat entre homes i dones. Hi ha un cert mite que situa l’home com aquell que tira endavant les relacions sexuals o el desig, i jo aquí volia deixar-ho en dubte. En la meva experiència vital res no m’indica que sempre sigui l’home el que ha volgut follar i ha hagut de prendre la iniciativa. És una cosa que ha canviat, des de la generació dels meus pares.

Hi ha un moment en què el narrador descobreix que la seva parella l’ha enganyat, i se’n va al llit amb la seva amiga. L’escena sexual és interessant, perquè ell va a buscar-la, però al final és només ella que acaba gaudint.

Sí, aquesta escena és una bona mostra. O al primer capítol, quan l’Eva està cuinant i el que vol és follar i no menjar. Crec que al final el desig —o el desig i l’amor, quan no són el mateix— avui en dia és bidireccional. Al final La mesura de totes les coses és una novel·la sobre el desig. El que mou les relacions tant heterosexuals com homosexuals és el desig d’unes persones cap a les altres. En un moment de la vida pots sentir-te molt atret per una persona i després això pot morir. Per moltes raons: per la convivència, perquè t’agrada un o altre més, perquè t’has acostumat a una persona i ja… Per mi la grandesa està en les persones que duren molts anys i se segueixen desitjant. I aquest no és el cas del meu personatge.

“A la ciutat et pots permetre el luxe de viure d’esquena a la gent.”

Com a «Zona», hi ha un capítol que acaba quan el narrador arriba a casa. Comparteixes l’experiència de la ciutat contemporània, de la multitud i alhora de la solitud i l’angoixa?

Diuen que «Zona» ve de les passejades que feia Apollinaire amb Alfred Jarry per París fins a les tres de la matinada! Sí, al final crec que les persones no volem estar soles. Estar sol un cap de setmana està bé, una setmana també, però més temps comença a ser una putada… A la ciutat vius a un lloc on no coneixes ni als veïns. Depèn de com siguis. Jo, per exemple, soc més aviat reservat: fa un any que visc on visc i no sé com es diuen. En canvi, al poble en què viu ma mare això no passa. A la ciutat et pots permetre el luxe de viure d’esquena a la gent. El narrador i la resta de personatges ho fan, però al final acaben formant la seva comunitat, que és o la feina o la família. Quan vaig tenir fills vaig adonar-me que una família és un tot, un nucli indestructible. Un pot viure dins la seva família i no relacionar-se amb ningú. Tinc quatre fills, però quan en tenia només dos ja sabia que amb la meva família en tenia prou. Això és un error perquè t’aïlles i acabes boig. Però el nucli familiar, dintre de la ciutat, et permet girar l’esquena al món i viure les teves dinàmiques, fins i tot que la realitat política i social et patinin perquè a casa hi ha tanta feina que t’abstreus totalment de la resta del món. En canvi, a un poble o a una comunitat més petita, és més difícil.

Hi ha un contrast entre La mesura de totes les coses i Felanitx, entre la representació novel·lada de la ciutat i l’evocació poètica del poble.

Per mi Felanitx és com un mite. La meva infància no va ser especialment feliç, però a Portocolom vaig descobrir el que eren les noies, el que era tenir una colla d’amics. Als estius, o quan anava per Nadal, el primer que feia quan arribava a casa els padrins era anar a veure un amic meu que vivia al costat al qual només veia quan anava allà. Però a més, i aquesta és la qüestió important, Portocolom és un lloc que ha canviat poc des que jo era petit. No passa sovint, en aquest país nostre en què res es manté igual.

La poètica de Felanitx és depurada. Com lliga la forma dels poemes amb aquest vessant de la memòria i del paradís perdut?

Hi ha un, per exemple, el poema llarg en heptasíl·labs, que és un homenatge al Miquel Bauçà. Jo no tinc gaire a veure amb el Miquel Bauçà, més enllà que ell era de Felanitx i els meus padrins sabien qui era. Però, al final, és com una cançó. I les cançons estan fetes en art menor perquè és més fàcil recordar i memoritzar els versos. Aquí hi ha una preeminència de l’art menor —la majoria de poemes són en heptasíl·labs, en octosíl·labs, algun en hexasíl·labs, algun altre en decasíl·labs— i la forma, sense rimar, amb un vers blanc, ajuda o condiciona bastant. No són poemes d’idees. Felanitx per mi és un llibre per xiuxiuejar, per llegir en veu baixa. No hi ha èpica.

Quines lectures hi ha al darrere dels teus poemes?

Per aquest llibre, el Coral romput d’Estellés és central. Adapto l’ús del leitmotiv que ell fa servir: parlo sempre de la pinassa. Són coses molt sensorials. També Elizabeth Bishop, que fa molt de temps que la vaig llegir…

La va traduir l’editorial Flâneur fa uns mesos.

Sí… One art, en què Bishop diu “the art of losing isn’t hard to master”, és important per això. Els materials amb què treballo són el record, la memòria… Hi ha un vers de Felanitx que diu “Em mir al mirall, no em veig. / El reflex no té memòria”. El tema principal és la reconstrucció del «jo». Al final, quan un es mira al mirall —jo no ho faig gaire— es veu en l’actualitat, però també veu totes les coses que ha estat. Un exemple és quan fa molt de temps que no renoves el DNI, i després de vuit anys has de canviar la foto…

Pateixes una petita crisi existencial.

Tu et veus com eres en aquella foto antiga, però ja no ho ets (riu). Després et fan la foto nova i dius: “hòstia! Què ha passat aquí?”, i al cap de vuit anys et tornarà a passar el mateix.

“Avui en dia vivim amb l’obsessió de registrar-ho tot. No hi ha forma de ficció més evident que l’Instagram.”

D’alguna manera aquest xoc funciona en un vessant íntim i col·lectiu alhora. En Apollinaire també hi era això de dir “aquí hi ha un canvi d’època”, quelcom que s’està trencant. Si a Felanitx hi ha aquesta idea d’un paradís perdut, o d’un mite al qual es vol tornar, a La mesura de totes les coses hi és present la consciència d’una forma de viure a la ciutat que està desapareixent?

Potser. Per exemple, en el primer capítol hi ha un element al final que planteja qui pot donar testimoni o certificar que una cosa ha passat. A mi m’agrada molt el fet que en valencià en lloc de dir “Com et dius?”, es fa servir “Com et diuen?”. És canviar totalment el punt de vista. A Mallorca tots diem “Com te noms?”, que és una cosa més ontològica. L’opció valenciana segurament és la més real, perquè un no es diu a si mateix, són els altres que em diuen “Andreu”. De fet, el nom que a mi més em diuen és “papa” (riu), més que Andreu. Aquesta qüestió de la mirada aliena lliga amb la solitud de la ciutat, que fa que tot passi molt de pressa. Qui m’assegura que aquell record —allò que vaig viure— va ser realment així, si no hi ha ningú que ho pugui explicar? Segurament la dèria que té la gent amb publicar les seves vides a l’Instagram ve una mica moguda per això… Avui en dia vivim amb l’obsessió de registrar-ho tot. No hi ha forma de ficció més evident que l’Instagram. És una ficció tot plegat, per això la meva filla adolescent no tindrà Instagram fins que surti de casa: perquè encara no coneix els mecanismes de la ficció. No sap que el que està veient allà, no és que sigui mentida, és que és una ficció. La ficció pot ser una cosa que ve de la realitat: la gent no hi mostra les seves misèries. Tothom penja fotos dels fills però ningú et diu que fa una setmana que no dorm i que a aquell nen el voldria escanyar. La gent hi posa el seu cinc per cent de bellesa diària.

La limitació de voler veure el que els altres veuen de tu, i ensenyar justament per això una versió sempre esbiaixada.

Es redueix a com et vens. I al final amb l’escriptura passa el mateix: tota obra literària és pornogràfica. Hi ha gent que és més explícita, hi ha gent que és més implícita, gent que utilitza símbols i gent que no. Hi ha una frase que em va fer molta gràcia del Blai Bonet, que diu “no em busqueu en els meus versos” (riu) I, hòstia! Però si està tota l’estona en els seus versos. O Ferrater: “diré el que em fuig, no diré res de mi”, i està explicant tota la vida els claus que fot amb una o altra. Amb això simplement t’està dient —com a Cambra de la tardor—, que primer deixa que una cosa es depuri i després s’hi posa a escriure-la. Al final, tots diem mentides. Hi ha aquí tot un tema al voltant de com ficcionar. A mi, per exemple, sempre em diuen que faig «poesia de l’experiència». Quina poesia de l’experiència? Jo m’he discutit molt, de bon rotllo, amb un poeta que admiro molt, el Carles Camps Mundó, que fa una poesia d’idees, més filosòfica. Però per mi, encara que un parli del sexe dels àngels, no deixa d’explicar la seva experiència del que és el sexe dels àngels. Explica el punt de vista propi, encara que no hi hagi un referent concret. La diferència està en l’abstracció o en la concreció del referent. Entre una poesia concreta i una poesia abstracta.

Escrivia Paul de Man que cap text és autobiogràfic perquè tots ho són.

Per molt que tu expliquis la teva vida, l’estàs recreant. I en la recreació hi ha la ficció. I la poesia, per aquesta cosa confessional, dona bastant de peu a inventar-se coses. Vull dir, potser per quadrar un sonet has de posar un vers que t’ha romput el cap però que tu no has viscut. “Vaig anar a no sé on…”. Tu no vas anar a no sé on. T’ha vingut bé per quadrar el vers.

L’altre dia vas participar en l’homenatge a Marta Pessarrodona. Com veus l’estat actual de la poesia catalana contemporània?

La poesia catalana està plena de cadàvers de poetes que han mort abans dels cinquanta anys. És una gran notícia que una bona poeta com la Marta Pessarrodona pugui arribar als vuitanta en plenes condicions, i que la puguem homenatjar… Sempre homenatgem els morts. A Catalunya fins que no mors no et fan ni puto cas (riu). Penso que ara hi ha quatre branques, quatre tendències, que podem identificar amb els poetes grans: Casasses, Pessarrodona, Vicens i Carles Camps. No sé amb qui ho parlava l’altre dia, però sembla que si t’agrada un, no et pugui agradar l’altre. Però, per què no et poden agradar tots? O coses de cadascun? És a dir, per què no em pot agradar a mi la Marta Pessarrodona, l’Enric Casasses i el Carles Camps Mundó? Són tres poetes extraordinaris. Però sembla que si t’agrada el Carles Camps, has d’odiar el Casasses, i si t’agrada Casasses, no et pot agradar Pessarrodona, o si t’agrada Martí Sales, no et pot agradar, no sé, la Maria Callís, o si t’agrada la Mireia Calafell, no et pot agradar Andreu Gomila, per exemple… (riu) No, convivim tots en el mateix lloc, i és bo i sa que hi hagi discussions estètiques, que n’hi ha moltes, i moltes capelletes i bàndols irreconciliables…

Dèiem que Felanitx és un llibre sobre la memòria i La mesura de totes les coses un llibre sobre el desig. Per acabar: què podem recuperar de la memòria de la literatura catalana? Algun desig pel seu futur?

Sempre dic que s’hauria de rellegir el Míster Evasió del Blai Bonet. Sé que a la Maria Bohigas no li agrada, és una llàstima; tothom diu que és una novel·la fallida però a mi m’encanta. Després hi ha un autor que jo he estudiat que és en Joan Alcover, que s’hauria de tornar a posar en circulació. No era molt intel·lectual, però totes les seves conferències a l’Ateneu són bastant interessants. Fetes per un mallorquí que al final era jutge de pau i que va tenir una vida molt dissortada; és un autor que a mi m’agrada més que Verdaguer o Maragall o que molts altres. També crec que no hem parat prou atenció a la poesia d’Andreu Vidal, per exemple. Respecte del desig… Un desig pel futur és que siguem una mica més generosos, que no tenim per què viure sempre dins les trinxeres. Hi ha molt poca connexió entre les arts a Catalunya. Com que soc periodista teatral conec molts actors, dramaturgs i directors, i aleshores ja m’hi relaciono… Sí que hi ha artistes pluridisciplinars, com el Perejaume, que és extraordinari, o fins i tot el Frederic Amat, o el Martí Sales, que ha barrejat la literatura i la música. Però cal una mica més d’obertura. La gent del teatre, per exemple, a vegades pensa que la literatura catalana és menor, i s’equivoquen. Hi ha molta ignorància. Crec que la qüestió està a provocar més intercanvis, llocs on trobar-se, on la gent es conegui. Calen més llocs a porta tancada on puguin generar-se projectes interdisciplinars. També estaria bé que fóssim una mica més… De vegades surt algú i diu “soc el millor”. Bé, això vol dir que no ha llegit res.